Uf

(Publicat en dosmanzanas.com la nit electoral del 9 de març de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ja està, ja ha passat. El triomf en les generals de 2008 d'aquell senyor que assegurava que tenia “les idees clares” però deia que “no estava en condicions” de respondre a qui li preguntava si retallaria els drets i posaria fi a la igualtat davant la llei dels milions de ciutadans LGTB d'aquest país pertany ja al terreny de “lo que pudo haber sido y no fue”, que deia la cançó. O, en paraules de l'escriptor Javier Marías, a “la negra esquena” del temps no vingut i, tanmateix, passat. I tan negra.

Aquesta és, per tant, l'hora dels sospirs d'alleujament, l'hora de l’“uf” i l’“encara sort” i l’“ens hem escapat d’una de bona”. No és, però, aquesta l'hora en què la nostra lluita, la lluita de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals, haja deixat de ser necessària. Potser aquesta última hora no arribarà mai: no és infreqüent que les minories tinguen problemes per a aconseguir que la majoria social les tinga en compte i les respecte. En tot cas, no ha arribat avui, i tem que ni tan sols no és gaire prop.

Els darrers anys he llegit i escoltat moltes vegades que, després d'haver aconseguit veure reconegut el dret de les parelles del mateix sexe al matrimoni i l'adopció, la causa homosexual s'havia quedat sense objectius, sense nord. Mai no m’ho he cregut: des del principi em va semblar un d'aquests tòpics buits que tot sovint es propaguen com virus en la nostra societat mediàtica i tantes vegades frívola. Aquests drets, i la igualtat davant la llei que consagren, són una condició necessària per a avançar seriosament cap a la consecució del nostre objectiu, que lògicament no pot ser cap altre que fer realitat la plena igualtat social amb la resta de la població. És ben clar que, si el primer que ens discrimina i humilia és l'Estat democràtic, mai no hi haurà manera d'aconseguir el respecte genuí de la societat; però haver aconseguit el final de la injusta discriminació contra les persones homosexuals en el terreny del matrimoni i l'adopció no és, ni de bon tros, el final de la nostra lluita: en realitat, es troba més aviat al principi d'aquesta. I més o menys el mateix podríem dir pel que fa a la Llei d'identitat de gènere en el cas dels/les transsexuals.

D'altra banda, no podem oblidar que ni tan sols amb aquesta victòria electoral de l'esquerra no es consoliden definitivament els avanços aconseguits en l'anterior legislatura: la reforma del Codi civil que reconeix el dret de les parelles homosexuals a no ser excloses del matrimoni encara està pendent que el Tribunal Constitucional es pronuncie sobre el recurs que hi va posar el PP. D'altra banda, és que algú creu que la Conferència Episcopal Espanyola, que acaba de triar Rouco Varela com a president, deixarà de predicar tota mena de calamitats per al nostre país si no se'ns torna a marginar i excloure als gais i les lesbianes, als nostres matrimonis i famílies? O que els mitjans de comunicació i les associacions dependents de la jerarquia catòlica, o afins a aquesta, deixaran d'inocular la seua homofòbia a la societat espanyola? Quant al PP, ha perdut les eleccions, és veritat, però ha pujat en escons i vots i s'ha acostat al PSOE… així que difícilment interpretarà aquests resultats com un càstig de l'electorat als seus plantejaments de dreta dura i ultraconservadora. Allò més probable és que els estrategs de Gènova arriben a la conclusió que necessiten una mica més de temps (i, potser, un líder amb més carisma) per a fer engolir a la nostra societat aquest mateix discurs. Si és així, la negra esquena del 9-M intentarà en les pròximes eleccions prendre la seua revenja de la frustració d'avui, esdevenint per fi realitat: la nostra realitat.

Que això siga així o no dependrà, per descomptat, de diversos factors: el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional pot ser-ne un, com és obvi. Un altre factor serà el context internacional: com més avanços aconseguisca al món la plena igualtat legal de les persones LGTB amb la resta de la població, menys sentit semblarà tindre posar-la en qüestió a Espanya. La revàlida a les urnes aconseguida pel PSOE pot ajudar a fer que els sectors progressistes de la societat assumisquen també en altres països del nostre entorn aquesta reivindicació de plena igualtat legal, de la mateixa manera que una derrota de Zapatero hauria sigut de gran ajuda als enemics dels nostres drets i als neoconservadors/neoclericals en general. I un altre factor important pot ser l'arrelament que el moviment LGTB arribe a tenir en la nostra societat; tot i que els darrers anys hem fet progressos importants en aspectes com ara la presència en els mitjans de comunicació dels nostres col·lectius i entitats, i dels assumptes referits a les nostres necessitats i reivindicacions, encara és poca cosa amb relació al pes que les persones LGTB tenim en el conjunt de la ciutadania. Podem mobilitzar-nos més i millor, i hem de fer-ho: és una tasca que ens incumbeix a tots. A tots.

Entre els comentaris que va suscitar la meua última columna preelectoral en dosmanzanas.com, n’hi va haver un –l'autor del qual, un habitual d'aquest web, signa amb el nom àrab del filòsof persa Avicenna, Ibn Sina– que resumia la situació en aquests termes: “És a dir, si guanya algú que defensa nostres drets, cal continuar lluitant… i si guanya algú que lluita contra els nostres drets, cal continuar lluitant. Ergo, cal continuar lluitant.” Aquesta és també, al meu parer, la millor conclusió que podem traure en aquesta nit d'eleccions: que cal continuar lluitant.

Nemo

Contra el terror

Abans que res, la nostra solidaritat amb la família i les persones pròximes d'Isaías Carrasco, militant i exregidor del Partit Socialista d'Euskadi assassinat avui per ETA. I la nostra condemna i el nostre menyspreu per als seus assassins.

ETA, recordem-ho, havia apostat per l'abstenció en les eleccions generals. La resposta que hem de donar els ciutadans a la seua barbàrie és ben clara: acudir massivament davant les urnes que ens esperen diumenge i omplir-les amb els nostres vots. Votar, tots, amb serenitat i en llibertat. Votar.

Fer política

(Publicat en dosmanzanas.com el 5 de març de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Haga usted como yo, joven: no se meta en política.” Diuen que Franco tenia el costum de donar aquest consell (o es tractava més aviat d'una amenaça encoberta?) a qui se li posava per davant, inclosos els seus propis ministres. I és que en l'Espanya de Franco no es feia política: el dictador i aquells en els quals aquest decidia delegar part del seu poder absolut s'ocupaven de manar, i a la resta li corresponia d’obeir i muts i a la gàbia. Per a ajudar-los a acomplir la seua missió en la vida i alliberar-los de la temptació de no seguir el seu consell, el Caudillo va fer el favor als espanyols de desposseir-los durant prop de quaranta anys dels seus drets polítics, inclòs, per descomptat, el de votar en unes eleccions lliures.

Com canvien les coses: avui la dreta espanyola, tot i tindre les arrels en l’'antic règim', no aspira ja a arrabassar a tots els ciutadans el dret al vot. Es conforma amb “descoratjar-los” d'exercir-lo… a menys, és clar, que siguen dels seus: “Tota la nostra estratègia està centrada a descoratjar els votants socialistes”, reconeixia fa poc davant un mitjà britànic el secretari de comunicació del PP, Gabriel Elorriaga. Per a entendre millor l'escàs entusiasme que mostren els dirigents d'aquest partit pel fet que els ciutadans acudisquen massivament a la cita amb les urnes, no ve malament recordar la resposta que va donar Ana Botella quan li van preguntar, després de la derrota del PP en les últimes generals, en quin moment va saber que havien perdut les eleccions: “¿Perdido, perdido? Cuando salió el índice de participación en Cataluña.” A la insigne pensadora de les peres i les pomes no li va caldre, per tant, esperar a conéixer a qui havia votat tota aquella gent: tenia molt clar que d'allò, de tants ciutadans –catalans, damunt– omplint de gom a gom els col·legis electorals, no en podia eixir res de bo… per al seu partit.

En ple franquisme, Joan Fuster va publicar, en el seu recull d'assaigs Diccionari per a ociosos, una breu però lúcida reflexió sobre la política. “Tota política que no fem nosaltres”, escrigué Fuster, “serà feta contra nosaltres.” La frase, al meu parer, segueix avui plenament vigent, però en el context actual ressona amb més força encara si apliquem aquest ‘nosaltres' a aquells que Fuster denominava “els dissidents sexuals”: els gais i les lesbianes, els/les bisexuals i transsexuals. En efecte, aquell que durant l'última legislatura ha sigut el principal partit de l'oposició a Espanya s'ha distingit precisament en aquest temps per fer política contra nosaltres, contra el col·lectiu LGTB, intentant boicotejar els avanços legals que ens han reconegut per fi, després de quasi 30 anys de democràcia, com a ciutadans de ple dret i iguals a tots els altres. Pitjor encara: d'ací a uns dies, aquest mateix partit podria estar de nou en el govern –les enquestes no permeten, ni de bon tros, descartar-ho–, i si fóra així, no amaga la seua intenció de derogar aquests mateixos avanços, de convertir-nos una altra vegada en ciutadans de segona.

A la seua advertència contra el perill del desinterés de la ciutadania per la política, Fuster va afegir una definició d'aquesta última en una clau més positiva: la política, va explicar, “no és sinó l'art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d'home.” A primera vista, aquesta última frase pot sonar molt idealista, i fins i tot una mica naïf. Jo, però, trobe que Fuster l’encerta plenament en la seua reflexió; i com en el cas anterior, la frase em pareix que es carrega avui d'un vigor particular en llegir-la en clau LGTB. Per a nosaltres, més que per a qualsevol altre col·lectiu –amb l'excepció dels immigrants, un altre grup que el PP s'obstina a estigmatitzar i humiliar–, allò que està en joc en la política espanyola actual és ni més ni menys que la nostra dignitat com a éssers humans. Així doncs, hem de ser conseqüents amb nosaltres mateixos i amb la nostra pròpia dignitat: hem de fer política per a evitar que la facen contra nosaltres des del Govern d'Espanya.

Per descomptat, fer política va molt més enllà d'exercir el dret al vot. Però en una democràcia no hi ha dubte que el vot és un element fonamental. No podem deixar de defensar la nostra dignitat i la nostra llibertat amb la màxima fermesa després del 9 de març, guanye qui guanye les eleccions. En un cas, si hi ha un nou govern d'esquerres, per a aconseguir que aquest impulse polítiques que, a partir de la igualtat legal aconseguida, vagen construint també la igualtat social per a totes les persones LGTB, i en especial per a les més vulnerables (adolescents i persones majors; els qui pateixen discriminació en el món de l'ensenyament, el treball o en zones rurals; les lesbianes, encara tan invisibles; els/les transsexuals, especialment els qui tenen problemes d'inserció laboral i social, etc.). O bé, si guanyen els qui pretenen convertir l'homofobia en política oficial de l'Estat, per a exigir que no es faça ni un sol pas enrere en el reconeixement dels nostres drets, la nostra igualtat i la nostra dignitat; per a deixar clar que només podem acceptar que se'ns apliquen les mateixes lleis, les mateixes figures legals i, sí, els mateixos noms per a aquestes que als altres ciutadans d'aquest país. Fem política així durant la pròxima legislatura, naturalment; però no ens oblidem de fer-ne, també, exercint el nostre dret al vot diumenge que ve.

No ha passat tant de temps des que aquell dictador que no volia que els seus súbdits es clavaren en política enviava a la presó als homosexuals pel sol fet de ser-ho; llavors ningú no podia votar per intentar impedir aquella conculcació de la dignitat humana. Nosaltres, avui, sí que podem.

Nemo

De sèrie B

(Publicat en dosmanzanas.com el 27 de febrer de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Serie B és com es denominen a Itàlia els tornejos de segona o tercera categoria en el futbol i altres esports. A més, aquesta expressió té en italià, com en català/valencià, un significat procedent del llenguatge cinematogràfic. En aquest últim sentit, els orígens de l’expressió estan en els anys daurats del sistema d'estudis de Hollywood: en aquells temps era habitual que els cinemes oferiren al públic sessions dobles, en les quals la primera pel·lícula que s'exhibia solia caracteritzar-se per un pressupost baix, uns actors principiants, en decadència o desconeguts, i –malgrat que hi hagué notables excepcions– una qualitat escassa en tots els aspectes.

“És un matrimoni de sèrie B”: així va definir Silvio Berlusconi el projecte de llei d'unions de fet (anomenat DICO) elaborat per l'anterior govern italià, el de Romano Prodi. En quin dels dos sentits d'aquesta expressió, l'esportiu o el cinematogràfic, devia pensar Berlusconi, el qual –a més de ser l'home més ric d'Itàlia i el probable pròxim president del govern d'aquell país– presideix el cèlebre club de futbol Milan i és tot un magnat de la indústria audiovisual? Probablement en tots dos. En tot cas, no hi ha dubte que, amb aquelles paraules, el cap de la dreta italiana volia transmetre la idea que les unions de fet que pretenia institucionalitzar Prodi eren per a ell una cosa subalterna, inferior, desproveïda de la dignitat del matrimoni. I, la veritat, no li faltava raó.

S'equivocava Berlusconi, no cal ni dir-ho, pel que fa a les parelles heterosexuals, que amb el DICO haurien tingut llibertat per a triar, posat cas que desitjaren formalitzar legalment la seua situació, entre fer-ho com a unió de fet o bé com a matrimoni. En aquestes condicions pareix obvi que les parelles heterosexuals que es decantaren per la primera opció no la considerarien de cap manera com “un matrimoni de sèrie B”, sinó precisament com una alternativa al matrimoni que responia millor que aquest a la seua pròpia manera de concebre la seua relació. En canvi, el líder dretà l’encertava amb relació a les parelles homosexuals, atés que a Itàlia els està vedat el matrimoni, i el govern de Prodi ni tan sols no es plantejava acabar amb aquesta injustícia. A una parella homosexual que desitjara accedir al matrimoni, el fet que no se'ls oferira cap altra cosa que una unió de fet no els podia saber més que a pobre i trist succedani d'allò a què ells aspiraven; d'allò a què, segons el principi d'igualtat davant de la llei de tots els ciutadans, hi tenien ple dret.

Així i tot, és cert que el DICO hauria constituït un –tímid, insuficient– pas endavant en el context d'Itàlia, on les parelles homosexuals no tenen avui cap mena de reconeixement o protecció legals. L'oposició de Berlusconi i els seus aliats que es fera fins i tot aquest mínim pas endavant, i la col·laboració que van rebre des de dins del mateix govern de Prodi (en concret, des d'un partit democratacristià petit però decisiu) van impedir que el DICO arribara finalment a aprovar-se: si, com preveuen les enquestes, la dreta berlusconiana guanya les pròximes eleccions, sembla clar que la injustícia actual es prolongarà encara bastants anys en aquell país.

Molt diferent és, per descomptat, la situació espanyola: ací hem aconseguit en els últims anys la plena igualtat legal entre homosexuals i heterosexuals. Podem felicitar-nos-en, però no hem de tancar els ulls davant l'evidència que una victòria del PP en les eleccions del pròxim 9 de març posaria en greu perill aquesta conquista social: el partit de Mariano Rajoy no amaga gaire que té la intenció de fer un pas enrere sense precedents en les democràcies occidentals en imposar per llei al nostre país la desigualtat, la segregació i la inferiorització de les parelles homosexuals.

Els gais i les lesbianes no som persones de sèrie B: el nostre amor, les nostres vides, els nostres matrimonis, les nostres famílies no són tampoc de sèrie B. No podem acceptar, per tant, res més que la plena igualtat legal amb els heterosexuals. Atés que actualment al nostre país gaudim ja d'igualtat davant de la llei, hem de rebutjar del tot qualsevol intent de fer passos enrere en aquest terreny… que és, en definitiva, el de la nostra dignitat com a éssers humans. Fins i tot un republicà nord-americà com l'alcalde de San Diego (Califòrnia) ens va recordar això mateix fa uns mesos, quan va explicar a la gent de la seua ciutat per què havia passat d'estar en contra del dret de les persones homosexuals al matrimoni a donar-hi suport: “Fa dos anys”, va dir, “jo creia que les unions civils constituïen una alternativa justa; aquesta creença, en el meu cas, ha canviat. El concepte d'una institució separada però igual [en al·lusió al vell lema segregacionista racial, separate but equal] no és una cosa a què jo puga donar suport (...) Simplement, no sóc capaç de dir a tot un grup de persones de la nostra comunitat que són menys importants, menys dignes o menys mereixedores dels drets i els deures del matrimoni que qualsevol altra persona, només per la seua orientació sexual.”

Els gais i les lesbianes no som, tampoc, ciutadans de sèrie B. Quin valor té aquest lema que Rajoy i els seus repeteixen una vegada i una altra –Rajoy el va invocar, per exemple, en el seu debat amb Zapatero– en aquesta campanya: “una nació de ciutadans lliures i iguals”? Quin sentit pot tindre, quan els qui diuen això al mateix temps deixen veure que sota el seu govern (com sota el règim totalitari que imaginà Orwell en la seua faula La rebel·lió dels animals) n’hi haurà que seran no sols més lliures, sinó fins i tot més iguals que uns altres? Igualtat significa tindre els mateixos drets i les mateixes obligacions, sota la protecció de les mateixes lleis i les mateixes figures legals. Excloure les parelles homosexuals del matrimoni i de la possibilitat d'adoptar no és tractar-les com a ciutadans lliures i iguals: és convertir l'homofòbia en política d'Estat, és institucionalitzar a Espanya l’apartheid per motius d'orientació sexual.

Com n’hauríem de dir d’una democràcia que tractara així els seus ciutadans, que humiliara i desposseïra dels seus drets una part de la societat per a imposar al conjunt d'aquesta els prejudicis d'un determinat grup religiós? Democràcia de sèrie B, per exemple?

Nemo