dilluns, 25 de febrer de 2008

Naufragi a la italiana (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de febrer de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Al juny de 2005 va tenir lloc a Itàlia un referèndum que tenia com a objectiu, segons els impulsors d’aquesta iniciativa, “refermar una neta distinció entre la necessària laïcitat de les lleis i les diverses opcions morals de cadascú, així com una clara separació entre l'Estat i l'Església”, i tot això a través de “la lluita per la llibertat d'investigació científica”. El que es votava, en concret, era la derogació de quatre punts d'una llei (sobre la reproducció assistida) aprovada l'any anterior pel Govern de Silvio Berlusconi i la seua majoria parlamentària, en què es posava a la investigació científica uns límits coincidents amb el que desitjava el Vaticà. El president de la Conferència Episcopal Italiana, el cardenal Camillo Ruini, va cridar a boicotejar aquell referèndum no anant a votar, amb la qual cosa mancaria el quòrum necessari perquè fóra vàlid. I així va ocórrer, en efecte: no va acudir a les urnes més enllà d'un 25'6% dels ciutadans amb dret de vot. El cardenal Ruini va felicitar el poble italià per la “maduresa” que, segons ell, havia demostrat en seguir la seua consigna.

Aquests fets van suscitar en aquell país un viu debat sobre el laïcisme, en el marc del qual els defensors d'aquest van realitzar i van publicar “anàlisis pensades per italians a Itàlia que aplicades a Espanya i als espanyols (perifèrics inclosos: valencians, per exemple o en primer lloc (...)) són impagables.” L'última cita prové d'un article de Joan Francesc Mira. Aquest article –publicat en dues parts en dos números successius de la revista El Temps de juliol de l'any passat– porta per títol “Naufragi laic”, i Mira ens hi fa un resum d'aquestes anàlisis que tan bé reflecteixen la nostra pròpia realitat a pesar d'estar referides, en principi, a la italiana (és a dir, al context social en què s'han produït recentment els naufragis del Govern de Prodi i del seu projecte de llei de parelles de fet, dels quals m'ocupava en la meua columna anterior).

“A tot Europa”, escriu Mira, “la religió va tornant de l'esfera privada al debat públic, un retorn que qüestiona el laïcisme creixent del darrer segle o dels dos darrers segles, i que el cardenal Ratzinger ja havia anunciat quan afirmava que el catolicisme no és tan sols un sentiment personal i privat, sinó ‘una veritat proclamada en l'àmbit públic, que estableix normes per a la societat i que, en certa manera, és vinculant també per a l'Estat i per als poders d'aquest món'. Qui deia això ara és papa, i el pes d’aquest principi serà tan fort com [ho] siguen les complicitats que trobe precisament en l'àmbit del poder polític. I part d'aquestes complicitats li arriben no sols dels catòlics tradicionals, membres de partits conservadors, sinó també d'un nou tipus de subjecte polític, que a Itàlia defineixen com l'ateu clerical: ciutadans i polítics de pensament conservador o estrictament reaccionari, no creients practicants (com ara Berlusconi mateix, o a Espanya alguns insignes representants del PP), que volen consolidar la dreta ideològica i política amb un pensament fort que per ella mateixa no té. I el troben, justament, en el dipòsit tradicional de l'Església.”

Es refereix a continuació Mira al rebuig per part de la cúpula catòlica del que aquesta denomina “relativisme moral”. Un rebuig que, com havia assenyalat el nostre autor en un altre article (“Els pecats capitals”) publicat una setmana abans en la mateixa revista, va permetre al cardenal espanyol Antonio Cañizares definir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania ni més ni menys que com “el mal”: “Deu ser que els bisbes espanyols han descobert pecats nous, com ara la comprensió de les idees dels altres, la tolerància, l'acceptació de l'homosexualitat i més horrors que (...) Cañizares resumeix en l'expressió el mal. El mal és la democràcia, el pensament lliure, la moral no dogmàtica i coses per l'estil. Pecats no tan nous, si recordem l'inventari que en feia el Syllabus del papa Pius IX [del 1864]”.

“Aquest rebuig del relativisme”, continua Mira en “Naufragi laic”, “té, en el llenguatge i en el camp de la política, una traducció claríssima: el Parlament, el lloc on es fan les lleis, l'espai de la sobirania, no serà reconegut com a tal, com a poder superior en matèria de normes civils, com a espai on, en virtut de la democràcia, la veritat social és mudable i parcial. Perquè l'autoritat de l'Església ha d'estar, per definició pròpia, sempre per damunt d’aquestes lleis, d'aquelles lleis, sobretot, que reconeguen drets que el dogma no reconeix. L'Església, fins i tot, recupera la potestat conceptual, la capacitat de definir què és natural, què és humà, què és vida humana, i per tant el poder de definir què és antihumà i antinatural: definicions immutables, absolutes, d'aplicació universal, que afecten des dels preservatius fins a la interrupció de l'embaràs, la família, el matrimoni, l'ensenyament o la investigació mèdica. És humà i natural allò que diuen ells: la resta som una mena de monstres, contra natura, inhumans.”

La conclusió de Joan Francesc Mira és aquesta: “La gent liberal i d'esquerra (més pròxims entre ells del que ells mateixos no s’imaginen) hauria de pensar-hi: o troben una identitat cultural, o perdran els grans desafiaments en aquesta fase de la batalla de les idees.” Per descomptat, quan Mira parla de “la gent liberal” es refereix als qui realment sostenen els principis de la tradició liberal d'Occident (els mateixos principis en què es basen les nostres democràcies), no als (ultra)conservadors que en els últims anys hem vist disfressar-se grotescament de liberals. En tot cas, la reflexió a què ens emplaça l'autor deuria al meu parer tenir, en el context espanyol actual, un objecte immediat molt precís: el nostre vot el pròxim 9 de març, jornada en què és molt el que es decideix. Entre el més important, que es consoliden els avanços realitzats en l'última legislatura quant als drets i la igualtat de tots els ciutadans, avanços que ens acosten a un model de societat laic i cívic, i en conseqüència, més genuïnament democràtic i liberal... o bé que naufraguen i s'enfonsen aquests avanços, torpedinats per l'ofensiva neoclerical/neoconservadora que avui veiem créixer i guanyar terreny tant fora com dins de les nostres fronteres.

Nemo

8 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Woo! Que xunga Iralia! LA veritat es que és increïble que en la pàtria de Gramsci i on als 50-60's arrasava el PCI, segui una teocràcia militant on un govern progrssista és absoluament incapaç de plantar cara a la carcúndia!

glamboy69 ha dit...

Com veus les eleccions? Berlusoni arrasarà no?

Nemo ha dit...

Doncs a Itàlia crec que hi ha la sensació que guanyarà Berlusconi (una sensació que ell mateix s'ocupa de fomentar: quan li diuen "si guanya vosté les eleccions...", Berlusconi corregeix: "llevem aquest 'si', perquè guanyaré"). Ara, això d'"arrasar"... Fins fa dues setmanes les enquestes posaven Berlusconi entre 10 i 18 punts per davant de Veltroni (el candidat del nou Partito Democratico); ara la distància s'ha reduït bastant, i el posen entre 5 i 10 punts per davant. Queda un mes i mig per a les eleccions, i si aquesta tendència a acurtar les distàncies es mantinguera, potser la cosa acabaria estant disputada... Veurem.

Et pose un enllaç perquè pugues consultar les enquestes italianes.

Nemo ha dit...

Sobre el que comentes en el primer correu, home, el PCI no va "arrasar" mai en les eleccions generals italianes (les 'politiche', en diuen ells): sempre va quedar per darrere de la Democràcia Cristiana. Això sí, molt per davant del partit socialista (el PSI).

Jo pense que aquest paisatge polític italià, que va durar des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la crisi de Tangentòpoli (al començament del anys 90), amb una dreta tan íntimament lligada a l'Església Catòlica i una esquerra inicialment tan escorada cap a l'extremisme (els anys 40 i 50 el PCI era obertament proestalinista, i va seguir molt vinculat a l’URSS fins als anys 70, quan es va definir un nou model que s’anomenà eurocomunisme) té bona part de la culpa del desastre que és la política italiana actual. Vull dir que si en lloc d’això els italians hagueren tingut durant dècades una dreta més laica i una esquerra més demòcrata i menys doctrinària, probablement avui les coses anirien millor en aquell país.

Potser així, per exemple, els gais i les lesbianes d'Itàlia no haurien de veure com ningú al seu país, ni tan sols la formació més esquerrana (La Sinistra/L’Arcobaleno, que per cert té l’arc de Sant Martí com a logotip), no dóna suport al seu dret al matrimoni civil i a la plena igualtat legal amb la resta de la ciutadania.

glamboy69 ha dit...

Gràcies per l'enllaç Nemo, ara m'ho miro!
I bueno espero que el candidat del PD s'esmeri a posar-li dificil!
Realment la política Italiana es ben curiosa, dividida en mil partidets a quin més extrany i extremista!

Nemo ha dit...

Doncs sí, Arqueòleg, i el pitjor és que cap d'aquests, ni els més extremistes per l'esquerra, no són capaços d'apostar per la plena igualtat legal de gais i lesbianes amb la resta de la societat, una cosa que per ací hem aconseguit en la passada legislatura... això ens hauria de fer valorar molt més el que tenim, i la gent que ho ha fet possible.

Martí Duran ha dit...

Benvolgut Nemo,

M'agrada molt el teu blog, que he descobert per casualitat. Vols que hi posi un enllaç des del meu?

martí

Nemo ha dit...

Benvolgut Martí,

Acabe de fer una ullada al teu blog i m'ha semblat molt interessant i ben escrit, així que seria un honor per a mi que hi posares un enllaç al meu.

Quant a la visió que tenim de les coses, em sembla que hi pot haver tant coincidències importants com discrepàncies notables: bon punt de partida per a un debat profitós, no creus?