Naufragi a la italiana (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de febrer de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Al juny de 2005 va tenir lloc a Itàlia un referèndum que tenia com a objectiu, segons els impulsors d’aquesta iniciativa, “refermar una neta distinció entre la necessària laïcitat de les lleis i les diverses opcions morals de cadascú, així com una clara separació entre l'Estat i l'Església”, i tot això a través de “la lluita per la llibertat d'investigació científica”. El que es votava, en concret, era la derogació de quatre punts d'una llei (sobre la reproducció assistida) aprovada l'any anterior pel Govern de Silvio Berlusconi i la seua majoria parlamentària, en què es posava a la investigació científica uns límits coincidents amb el que desitjava el Vaticà. El president de la Conferència Episcopal Italiana, el cardenal Camillo Ruini, va cridar a boicotejar aquell referèndum no anant a votar, amb la qual cosa mancaria el quòrum necessari perquè fóra vàlid. I així va ocórrer, en efecte: no va acudir a les urnes més enllà d'un 25'6% dels ciutadans amb dret de vot. El cardenal Ruini va felicitar el poble italià per la “maduresa” que, segons ell, havia demostrat en seguir la seua consigna.

Aquests fets van suscitar en aquell país un viu debat sobre el laïcisme, en el marc del qual els defensors d'aquest van realitzar i van publicar “anàlisis pensades per italians a Itàlia que aplicades a Espanya i als espanyols (perifèrics inclosos: valencians, per exemple o en primer lloc (...)) són impagables.” L'última cita prové d'un article de Joan Francesc Mira. Aquest article –publicat en dues parts en dos números successius de la revista El Temps de juliol de l'any passat– porta per títol “Naufragi laic”, i Mira ens hi fa un resum d'aquestes anàlisis que tan bé reflecteixen la nostra pròpia realitat a pesar d'estar referides, en principi, a la italiana (és a dir, al context social en què s'han produït recentment els naufragis del Govern de Prodi i del seu projecte de llei de parelles de fet, dels quals m'ocupava en la meua columna anterior).

“A tot Europa”, escriu Mira, “la religió va tornant de l'esfera privada al debat públic, un retorn que qüestiona el laïcisme creixent del darrer segle o dels dos darrers segles, i que el cardenal Ratzinger ja havia anunciat quan afirmava que el catolicisme no és tan sols un sentiment personal i privat, sinó ‘una veritat proclamada en l'àmbit públic, que estableix normes per a la societat i que, en certa manera, és vinculant també per a l'Estat i per als poders d'aquest món'. Qui deia això ara és papa, i el pes d’aquest principi serà tan fort com [ho] siguen les complicitats que trobe precisament en l'àmbit del poder polític. I part d'aquestes complicitats li arriben no sols dels catòlics tradicionals, membres de partits conservadors, sinó també d'un nou tipus de subjecte polític, que a Itàlia defineixen com l'ateu clerical: ciutadans i polítics de pensament conservador o estrictament reaccionari, no creients practicants (com ara Berlusconi mateix, o a Espanya alguns insignes representants del PP), que volen consolidar la dreta ideològica i política amb un pensament fort que per ella mateixa no té. I el troben, justament, en el dipòsit tradicional de l'Església.”

Es refereix a continuació Mira al rebuig per part de la cúpula catòlica del que aquesta denomina “relativisme moral”. Un rebuig que, com havia assenyalat el nostre autor en un altre article (“Els pecats capitals”) publicat una setmana abans en la mateixa revista, va permetre al cardenal espanyol Antonio Cañizares definir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania ni més ni menys que com “el mal”: “Deu ser que els bisbes espanyols han descobert pecats nous, com ara la comprensió de les idees dels altres, la tolerància, l'acceptació de l'homosexualitat i més horrors que (...) Cañizares resumeix en l'expressió el mal. El mal és la democràcia, el pensament lliure, la moral no dogmàtica i coses per l'estil. Pecats no tan nous, si recordem l'inventari que en feia el Syllabus del papa Pius IX [del 1864]”.

“Aquest rebuig del relativisme”, continua Mira en “Naufragi laic”, “té, en el llenguatge i en el camp de la política, una traducció claríssima: el Parlament, el lloc on es fan les lleis, l'espai de la sobirania, no serà reconegut com a tal, com a poder superior en matèria de normes civils, com a espai on, en virtut de la democràcia, la veritat social és mudable i parcial. Perquè l'autoritat de l'Església ha d'estar, per definició pròpia, sempre per damunt d’aquestes lleis, d'aquelles lleis, sobretot, que reconeguen drets que el dogma no reconeix. L'Església, fins i tot, recupera la potestat conceptual, la capacitat de definir què és natural, què és humà, què és vida humana, i per tant el poder de definir què és antihumà i antinatural: definicions immutables, absolutes, d'aplicació universal, que afecten des dels preservatius fins a la interrupció de l'embaràs, la família, el matrimoni, l'ensenyament o la investigació mèdica. És humà i natural allò que diuen ells: la resta som una mena de monstres, contra natura, inhumans.”

La conclusió de Joan Francesc Mira és aquesta: “La gent liberal i d'esquerra (més pròxims entre ells del que ells mateixos no s’imaginen) hauria de pensar-hi: o troben una identitat cultural, o perdran els grans desafiaments en aquesta fase de la batalla de les idees.” Per descomptat, quan Mira parla de “la gent liberal” es refereix als qui realment sostenen els principis de la tradició liberal d'Occident (els mateixos principis en què es basen les nostres democràcies), no als (ultra)conservadors que en els últims anys hem vist disfressar-se grotescament de liberals. En tot cas, la reflexió a què ens emplaça l'autor deuria al meu parer tenir, en el context espanyol actual, un objecte immediat molt precís: el nostre vot el pròxim 9 de març, jornada en què és molt el que es decideix. Entre el més important, que es consoliden els avanços realitzats en l'última legislatura quant als drets i la igualtat de tots els ciutadans, avanços que ens acosten a un model de societat laic i cívic, i en conseqüència, més genuïnament democràtic i liberal... o bé que naufraguen i s'enfonsen aquests avanços, torpedinats per l'ofensiva neoclerical/neoconservadora que avui veiem créixer i guanyar terreny tant fora com dins de les nostres fronteres.

Nemo

Naufragi a la italiana (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de febrer de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Finalment s’ha enfonsat a Itàlia el Govern de Romano Prodi, després de quasi dos anys d'existència summament difícil i fins i tot precària, determinada per una victòria massa ajustada en les eleccions del 2006. En el fet que aquella victòria fóra tan per la mínima hi va tindre prou a veure, segons que sembla, la reforma de la llei electoral que van aprovar el rival de Prodi, Silvio Berlusconi, i els aliats d'aquest tan sols quatre mesos abans dels comicis: una reforma que el seu mateix autor, el leghista Roberto Calderoli, va definir després d'aprovar-se com "una porcata" –és a dir, una putada o una porqueria– i que seguirà en vigor quan els italians tornen a acudir davant de les urnes a l'abril, en unes eleccions anticipades en les quals, segons les enquestes, és ben probable que Berlusconi recupere el poder. En tot cas, amb el Govern de centreesquerra (que, en realitat, comprenia tot l'arc parlamentari des de la dreta suposadament centrista fins a l'esquerra radical: més d'una desena de partits) anà també a pic la llei de parelles de fet –hetero o homosexuals– que aquest tenia en projecte, denominada DICO (acrònim de Diritti e doveri delle persone stabilmente conviventi, drets i deures de les persones en convivència estable). Tot i que, en veritat, el futur d’aquest projecte de llei hauria sigut molt incert en tot cas, després que fou apallissat per tota la dreta italiana, inclosa la que formava part del mateix Govern... i que, per cert, ha sigut també responsable de provocar la recent crisi que ha acabat per malmetre el vaixell de Prodi.

“És un atac a la institució familiar” i “un acte de laïcisme gratuït” que “mina les bases de la societat” en “relativitzar el matrimoni” i obrir, així, la porta a la legalització de la poligàmia, la pedofília o les unions incestuoses... Tots aquests arguments els hem hagut d’escoltar una vegada i una altra a Espanya en boca de la dreta eclesiàstica (la cúpula catòlica), política, mediàtica o associativa per a justificar la seua exigència que les parelles de gais o lesbianes siguen excloses del matrimoni. A Itàlia, en canvi, totes aquestes crítiques les han llançades els mateixos sectors en contra del tímid projecte de llei de parelles de fet elaborat pel Govern de Prodi. Amb això queden en evidència els qui al nostre país han pretés presentar la reforma del Codi civil del Govern de Zapatero que reconeix a les parelles homosexuals el dret al matrimoni com una mostra de radicalisme laic que hauria creat un conflicte innecessari amb els sectors catòlics defensors de la família tradicional (Mariano Rajoy a Iñaki Gabilondo, fa poc: “Quina necessitat hi ha de generar un conflicte d'aquestes característiques?”).

En realitat, resulta obvi que l'autèntic radicalisme està en el bàndol neoclerical i neoconservador, el d’aquells qui pretenen continuar ignorant la diversitat familiar que hi ha avui en la societat i imposar que l'Estat continue excloent i marginant els tradicionalment exclosos i marginats, és a dir, els gais i les lesbianes. La seua oposició al DICO a Itàlia, no menys virulenta del que hem vist a Espanya respecte a l'esmentada reforma del Codi civil, deixa ben clar que, atés que per a aquests sectors agrupats entorn de la jerarquia catòlica és inacceptable que els homosexuals puguem constituir matrimonis o crear famílies, ho és també qualsevol reconeixement legal o social d’aquestes realitats; per tímid i limitat que siga aquest reconeixement, sempre es veurà com un primer pas cap a una futura aprovació de l'abominat matrimoni gai, i fins i tot com una espècie de matrimoni (Berlusconi es va referir despectivament al DICO com “un matrimoni de sèrie B”) danyós ja en si mateix, ja que enterboleix la percepció del vertader matrimoni.

Tot això ens dóna pistes per a imaginar el que podria succeir a Espanya si el 9 de març pròxim naufragara també el projecte polític de José Luis Rodríguez Zapatero. La derogació, anunciada ja quasi sense embuts pel PP, de la reforma del Codi civil per a excloure les parelles gais i lesbianes del matrimoni i per a –en paraules del mateix Rajoy– “llevar-nos el dret a l'adopció” no seria probablement, a pesar de la seua inqüestionable gravetat, més que un primer pas en el camí de la imposició al nostre país de la visió del món neoclerical/neoconservadora. Els sectors defensors de la família tradicional considerarien aquesta derogació sens dubte com una victòria, però, per coherència amb el seu credo, no podrien donar-s’hi per satisfets: reforçats per aquest primer triomf, iniciarien immediatament una nova campanya a fi d'impedir que es creara per a les parelles LGTB cap institució de característiques semblants al matrimoni, ja que, segons els seus dogmàtics principis, qualsevol institució d'aquest tipus resultaria greument perjudicial per a l’autèntic matrimoni, l’autèntica família i la societat sencera. I pot resultar inversemblant que un govern del PP recorreguera de nou a l'argument que cal evitar conflictes innecessaris com a justificació per a rebaixar més i més, i/o posposar una vegada i una altra, qualsevol mesura que suposara un cert reconeixement legal de les parelles i famílies formades per gais i lesbianes? Al cap i a la fi, no és precisament això el que van fer els populars quan, no fa tant de temps, van tindre el Govern a les mans?

(Continuarà.)

Nemo

Signes dels temps

(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de febrer de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Milions i milions d'espectadors del veïnatge universal van veure, en les dantesques imatges que els oferien en directe les televisions de tot el planeta, un horrible atemptat terrorista, el pitjor de tota la història. En canvi, alguns –quants?– hi degueren reconéixer el mateix que els responsables de la massacre: el puny de Déu colpejant i enderrocant l'orgullós símbol del més important imperi del nostre temps, les Torres Bessones de Babel. Més tard, l’imperi atacat respondria invocant per a si el favor diví (“God bless America”) i llançant-se de cap a una guerra contra el terror que el portaria a envair i ocupar un país que no hi havia tingut res a veure, en aquell atemptat; allí, en terres de l'antiga Mesopotàmia, continuen avui les tropes de l'imperi, cada dia més enfangades… però confiant encara en Déu. O si més no, això proclamen els seus bitllets de banc.

L'historiador britànic Eric Hobsbawm va definir, en la seua obra Age of Extremes, un període històric que va denominar “the short twentieth century” (el segle XX curt) i que comprendria des de l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 (en el marc del qual es va gestar la revolució bolxevic del 1917 a Rússia) fins a la caiguda de la Unió Soviètica el 1991. Poc després de l’11-S, un altre historiador i assagista del mateix país, Timothy Garton Ash, concloïa una columna amb les paraules següents: “Si la caiguda del Mur de Berlín va ser el vertader final del segle XX curt, hi ha bons arguments per a sostindre que la demolició del World Trade Center va ser el veritable començament del segle XXI. Benvinguts a un món nou i distint."

Passats uns anys, la meua impressió és que els arguments a favor de considerar l’11-S com l'esdeveniment inaugural del nostre segle són, si això és possible, més sòlids encara que el 2001. Ara bé: podem dir que entenem la naturalesa d'aquest període històric, d'aquest “món nou i distint” en el qual, ens agrade o no, ens ha tocat viure? Sabem reconéixer i interpretar els signes del nostre temps?

Fa exactament 75 anys i una setmana, el 30 de gener de 1933, Adolf Hitler va accedir –ajudat per polítics del centre catòlic i la dreta nacional i conservadora, i amb l'aval d'importants capitans de la indústria i les finances– a la Cancelleria del que encara llavors era, almenys formalment, una república democràtica liberal, encara que oficialment portara el nom de Reich Alemany. Menys d'un mes més tard, el Govern de Hitler llançava la primera campanya contra els homosexuals, i poc després, a l'abril, es van decretar també les primeres mesures antisemites, que vetaven els jueus l'exercici de la funció pública. En un món en què l'homosexualitat era encara generalment considerada com una malaltia, una tara o un vici abominable, no és estrany que els atacs nazis contra els invertits no provocaren gaires reaccions d'indignació; les lleis contra els jueus, en canvi, sí que van causar escàndol en les democràcies d'Occident, i no sols entre els sectors progressistes, sinó també en àmbits conservadors. Així, al maig de 1933 el bisbe anglicà de Ripon, una petita localitat de Yorkshire (al nord d'Anglaterra), va dirigir un missatge a una organització internacional antiracista en el qual expressava el seu suport a aquesta entitat en la seua lluita “contra l'antisemitisme, en ocasió de la lamentable situació que la nova forma de govern ha creat a Alemanya. Sembla quasi increïble que aquestes coses s’esdevinguen en el segle XX, i sobretot en un país com Alemanya.”

Aquesta última frase del bisbe anglicà tenia, sens dubte, molt poc d'original. Ha quedat constància escrita que la va fer servir el prelat, però amb tota probabilitat la mateixa idea degué estar present en aquell temps en milers de converses: “pareix mentida que puga ocórrer una cosa així en un país tan civilitzat com Alemanya, i en ple segle XX!” La veritat és que les lleis antisemites d'abril de 1933 van ser tan sols, com sabem avui, el tímid pròleg del que hauria de vindre després: les lleis de Nuremberg del 1935, que van prohibir els matrimonis entre persones àries i jueves i van suprimir la ciutadania –i amb aquesta, els drets civils– d'aquestes últimes; la Kristallnacht o nit dels vidres trencats del 1938, un pogrom gegantí en què els nazis van atacar i destruir arreu del Reich (que llavors incloïa ja Àustria) milers de cases, comerços i sinagogues jueus, i es van endur als camps de concentració uns 30.000 hòmens d'aquesta condició; i finalment, a partir del 1942, la solució final del problema jueu, com es denominà el programa d'extermini sistemàtic de tots els membres d’aquesta minoria que tenien la desgràcia de trobar-se a l'interior dels, en aquell moment, vastos dominis de Hitler. La derrota d'Alemanya en la Segona Guerra Mundial va impedir la conclusió de l’esmentat programa, però així i tot els nazis van aconseguir portar a terme l'assassinat de cinc o sis milions de persones, dels quals un o dos milions eren xiquets… I tot això, en la civilitzada Alemanya i en ple segle XX.

Naturalment, pot pensar-se que la frase del bisbe de Ripon (i, presumiblement, de tants altres) pretenia en realitat expressar, de forma una mica retòrica, la idea que les primeres polítiques antisemites del règim nacionalsocialista constituïen, per a la societat i la civilització d'Alemanya, un pas enrere, un retorn al passat (concretament, a l'època anterior a les revolucions liberals). Amb tot, no em sembla que hi puguem descartar un element literal, un component d'incredulitat i incomprensió genuïnes davant dels esdeveniments que es vivien en aquell moment a Europa. Avui dia, quan sabem com va seguir la història, som conscients que l'antisemitisme nazi constitueix un dels elements essencials per a interpretar el significat del segle XX, que és i serà –no exclusivament, però sí de forma molt destacada– el segle d'Auschwitz. El 1933, en canvi, pocs devien tenir una visió tan negativa i pessimista del seu propi temps per a preveure una cosa així: d'ací que tants es resistiren a creure que hi haguera lloc en aquest per a allò que, segons que els explicaven les notícies, s’esdevenia a Alemanya.

També avui, en trobar en els mitjans de comunicació notícies referents als avanços que els diferents integrismes religiosos fan en distintes parts del món, i a les conseqüències d'aquests sobre les vides de les gents, reaccionem sovint de la mateixa manera. A l’Iran, ens diuen, es penja adolescents per practicar l'homosexualitat, o se'ls fica dins un sac i se'ls llança per un penya-segat; al Marroc i al Senegal es tanca a la presó grups d'hòmens per haver dut a terme, suposadament, sengles bodes gais de caràcter purament simbòlic; als EUA, un dels més destacats candidats a la nominació republicana equipara els matrimonis d'homosexuals amb la poligàmia, la pedofília i el bestialisme, i promet que si arriba a la presidència del país promourà la reforma de la Constitució per fer que aquesta “s'ajuste als criteris de Déu” mitjançant l'exclusió de gais i lesbianes del matrimoni… Pareix mentida que aquestes coses succeïsquen en ple segle XXI!, exclamem davant d’aquestes tals notícies; així posem al dia –al segle– la frase del bisbe de Ripon.

La mateixa expressió s'ha pogut escoltar ben sovint últimament amb relació a assumptes del nostre propi país, i més en concret, amb les campanyes reaccionàries que hi ha dut a terme en aquesta legislatura la (ultra)dreta religiosa, política i mediàtica junt amb els seus diversos apèndixs socials. Sí: també ens costa de creure, segons que diem, que, en ple segle XXI, els bisbes munten actes de fe per a predicar l'apocalipsi de la “dissolució de la democràcia”, que segons ells arribarà per culpa dels drets que l'actual Govern ha reconegut als ciutadans (inclosos –vade retro– els homosexuals); o que mentrestant, l'emissora de ràdio episcopal pretenga curar els gais i les lesbianes ajudant-los a eixir de l'homosexualitat; o que el partit neoconservador/neoclerical anuncie, amb relació a la llei que actualment reconeix el dret al matrimoni de les parelles homosexuals, que la “millorarà” tancant aquestes parelles en un apartheid de nou encuny… I això, cenyint-nos tan sols a les qüestions LGTB.

Si el que volem dir amb aquest “pareix increïble” és que aquesta mena de coses no haurien de succeir en aquest temps (i en aquest país), llavors d'acord (encara que tampoc no haurien de succeir en altres temps o països, és clar). Però anem amb compte de no prendre'ns la frase en qüestió massa literalment, no fóra cas que se'ns enterbolira la consciència que, de fet, tot això ocorre ara mateix, en la nostra època, i no es tracta, ni de bon tros, de meres anècdotes aïllades. Altrament, correrem el risc de no assabentar-nos, de no voler-nos assabentar –com li passà a tanta gent en la dècada del 1930–, dels perills d'aquest temps que anomenem el segle XXI... i que potser no és, en el fons, ni tan nou ni tan diferent del nostre deplorable passat.

Nemo

Antifísics i pseudolaics

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Emmanuelle B., de 45 anys, ciutadana francesa, mestra d'escola, lesbiana, ha rebut fa uns dies l'empara del Tribunal Europeu de Drets Humans, organisme del Consell d'Europa amb seu a la ciutat alsaciana d'Estrasburg, en la seua sol·licitud d'adopció. L'administració francesa li havia estat denegant aquesta petició des del 1998, amb l'argument d'una suposada “absència de referents d'identificació” per al futur fill o filla; en altres paraules, el que s'al·legava era que a la casa d’Emmanuelle –que conviu des de fa quasi dues dècades amb una altra dona, de professió psicòloga, el nom de la qual no s'ha difós– no hi havia un home ni, per tant, ningú que hi exercira el rol de pare. El Tribunal Europeu (rectificant una decisió anterior, de l'any 2002, del mateix organisme en un cas semblant) ha sentenciat que, atés que la llei francesa permet adoptar a les persones solteres, i en conseqüència no exigeix a qui sol·licite l'adopció tindre parella de diferent sexe, usar l'argument de l’“absència de referents d'identificació” per excloure específicament les persones d'orientació homosexual de la possibilitat d'adoptar suposa donar a aquestes últimes “un tractament diferencial” injust. De manera que el Tribunal Europeu ha trobat a França culpable de discriminació en el cas d'Emmanuelle B., la qual cosa no sols és un magnífic resultat per a la demandant, sinó que constitueix una important victòria per als drets de les lesbianes i els gais en tot l'àmbit europeu.

Recorde haver llegit sent molt jove, en la introducció a una guia de viatge per Espanya publicada originàriament a França (i en francés) a mitjan dècada del 1970, o a finals d’aquesta, que la Ibèrica, més que no una península (presqu'île, literalment “quasi illa”) podia dir-se que era una “més que illa” (plus-qu'île) pel gran retard que tenia respecte al continent europeu. Avui, en canvi, és França la que, almenys en matèria de drets LGTB, s'ha quedat clarament per darrere dels seus veïns de la Unió Europea, a excepció del petit Luxemburg i d'una Itàlia llastada per l'enorme pes que hi continuen tenint l'Església catòlica i el Vaticà. Mentrestant, altres dos països veïns de França i sotmesos fins fa poc a una forta influència d'aquesta mateixa església, Bèlgica i Espanya, estan avui en l'avantguarda europea i mundial quant al reconeixement legal que per als seus drets han aconseguit allí (és a dir, ací) els gais i les lesbianes. Com pot canviar el món en 30 anys…

És possible entendre aquests canvis? No és França el país que a finals del segle XVIII va aprovar la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà i va ser el primer a despenalitzar el sexe entre hòmens? El mateix que al maig de 1968 va marcar per a Europa l'hora de l'alliberament sexual? No és la República Francesa encara avui considerada com la campiona de la laïcitat? Com és possible, llavors, que França no se situe avui també en l'avantguarda dels avanços LGTB; més encara, que s'haja quedat en el que, en l'àmbit europeu occidental, és el grup de cua?

És obvi que per a donar resposta complida a aquesta última pregunta caldria realitzar una anàlisi en profunditat tant de la societat francesa com de la dels països veïns, incloent-hi l'evolució de totes aquestes al llarg de dècades o fins i tot de segles; i més obvi encara resulta que això excediria de bon tros les possibilitats d'aquesta columna, o fins i tot d'una sèrie de columnes. A més, donada l'extrema complexitat de les societats humanes, podem anticipar que les conclusions d’un tal estudi apuntarien a un entramat de factors les interaccions del qual seria difícil desentranyar, de manera que no podria assolir-se en cap cas una resposta clara i simple. Jo no pretenc, ni de bon tros, tindre aquesta resposta. Però sí que m'agradaria assenyalar el que sospite que pot ser un dels factors d'aquest hipotètic embolic de causes: em referisc al fenomen que podríem denominar laïcització superficial del discurs cristià; o potser seria més adequat parlar de pseudolaïcització.

El filòsof francés Michel Onfray explica (en el seu Traité d'athéologie, publicat també en català per Edicions de 1984 com a Tractat d'ateologia) que “la laïcització de la moral judeocristiana correspon molt sovint a la reescriptura immanent d'un discurs transcendent.” És a dir, en l'època contemporània es reescriu en termes suposadament laics, o no òbviament religiosos, els mateixos continguts heretats de segles de domini de l'Església sobre la societat: “conservació del fons, canvi de la forma”. “Amb un llenguatge racional [o pretesament tal] (…), la quinta essència de l'ètica judeocristiana persisteix”… i aconsegueix veure's reflectida fins i tot en “els manuals de moral de les escoles republicanes”, als quals poc pot objectar “el capellà de la població”.

Un exemple curiós i bastant primerenc de reescriptura pseudolaica del discurs religiós tradicional sobre l'homosexualitat ens l'ofereix Fançois Carlier, que va ser cap de la brigada de costums de la Prefectura de Policia de París entre els anys 1850 i 1870, i el 1887 va publicar un text en què arreplegava les seues observacions sobre el submón homosexual parisenc: una realitat que Carlier presenta, escriu Dominique Fernandez (en Le Rapt de Ganymède), a través de “una espessa capa d'estupidesa i de prejudicis” de la que no hem d'estranyar-nos, ja que per a Fernandez “el juí del Segon Imperi i de la jove Tercera República (…) sobre l'homosexualitat no podia ser un altre que aquest menyspreu idiota”. El cas és que, per a referir-se a les relacions homosexuals, Carlier no fa servir aquest terme, homosexuals, que en aquell temps era encara bastant nou –s'havia encunyat el 1869– i es trobava poc estés, sinó el d’“antiphysiques”: “antifísiques”. N’hi ha prou d’acudir a un diccionari etimològic per a descobrir que sota aquest inusual neologisme d'arrels gregues s'amaga en realitat la vellíssima i molt comuna idea, inoculada durant segles en la societat occidental pel discurs cristià, segons la qual l'homosexualitat és una cosa contra natura. Anti: contra; físic, de physikós: natural. És a dir, que en comptes de revisar, a la llum del pensament crític racional, els polsegosos prejuís medievals, el funcionari de policia es limita a donar-hi una aparença més presentable en el context de la república burgesa de finals del segle XIX, per mitjà de procediments tan simples com ara expressar-los en grec en comptes d’en llatí. Conservació del fons, canvi –decididament epidèrmic– de la forma.

Encara que amb major subtilesa que en el cas del tosc Carlier, aquesta mateixa actitud seua es reproduirà durant dècades en el discurs mèdic o psicològic dominant, que no pararà d'acumular condemnes morals implícites (o explícites) de l'homosexualitat i posposarà fins a les últimes dècades del segle XX la imprescindible crítica racional, fins a les últimes conseqüències, dels prejuís –heretats de la societat tradicional– en què aquelles condemnes trobaven fonament. Com assenyala Dominique Fernandez, “Els metges, successors dels capellans i els policies, dictaven sobre la condició homosexual sentències que, pel fet d'emanar d'una autoritat en aparença científica, trobaven una major audiència”. Cal admetre, per tant, que la “laïcització superficial” o “pseudolaïcització” no és, almenys pel que fa a l'homosexualitat, un fenomen exclusiu de la societat francesa.

El que ocorre és que a França l'ocàs del domini de la religió i l'Església sobre la societat va començar bastant abans que en altres països: en la mateixa època de la Revolució Francesa, que no sols va aspirar a aconseguir la total descristianització del país, sinó que va posar-la en marxa, de manera tremendament expeditiva. Després vindria la restauració parcial de l'Antic Règim, però per a certes coses ja no hi havia marxa enrere. Ara bé: aquesta major antiguitat del procés de secularització a França respecte als seus veïns també va suposar que les classes dominants tingueren allí més temps per a dur a terme la reescriptura pseudolaica de la moral tradicional, amb la qual cosa amortien l'impacte del procés secularitzador: així, Michel Onfray observa que “el capellà i el mestre de la Tercera República combaten l'un contra l'altre, però en el fons tots dos militen per un món semblant en l'essencial.” Un món en el qual, no cal ni dir-ho, no hi ha lloc per a sodomites o antifísics… Per una interessant paradoxa, resulta en canvi que en un país com Espanya, on el poder dels capellans a penes ha trobat cap oposició institucional en tota la seua història, quan per fi en les últimes dècades ha arribat l'onada secularitzadora, aquesta ha sigut tan potent que ha arrossegat darrere seu gran part dels prejudicis, inclosos molts dels homofòbics, que l'Església i la gent d'ordre havien aconseguit mantindre incòlumes fins llavors… i ha obert així un ampli espai per a la llibertat. Un espai major en tot cas, pel que podem veure en el terreny dels drets LGTB, del que hi ha encara en altres països del nostre entorn.

(No cantem victòria encara, però: una nova onada, aquesta vegada de signe neoclerical, amenaça d'agranar el nostre país… L’España martillo de herejes viu encara, i prepara el retorn.)

Nemo