El blog de Nemo

Paradís gai

2010-03-03T15:10:00.000+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de febrer de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“México DF, paraíso gay”: aquest titular podia llegir-se al març de l'any passat en un dels periòdics de la capital mexicana; jo visitava llavors per primera vegada la ciutat, i vaig quedar perplex en llegir-ho.

Jo sabia que el Districte Federal era en aquell moment un dels dos territoris dels Estats Units Mexicans que reconeixien les unions civils entre parelles del mateix sexe (l'altre era l'estat septentrional de Coahuila, veí de Texas –és curiós que aquest darrer siga, en canvi, un dels estats més dominats per l'homofòbia dels EUA–). I vaig quedar també agradablement sorprès pel grau de visibilitat LGTB que vaig poder presenciar en àmplies zones del centre de la capital mexicana. Abans del meu viatge jo havia vist la pel·lícula El cielo dividido (Mèxic, 2006), en la qual una parella de xics viu un romanç apassionat en aquella ciutat, i es besen i abracen en públic moltes vegades amb tota naturalitat, especialment en el marc de la UNAM, la cèlebre Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Confesse que en veure la pel·lícula havia interpretat aquestes escenes com una mena de llicència poètica del director, que ignoraria deliberadament la realitat de l'homofòbia social i les pressions que aquesta exerceix sobre els individus, ja que allò que l’interessava explicar en la seua pel·lícula era simplement una història d'amor i de desamor. Tanmateix, en visitar l'espectacular campus de la UNAM vaig poder veure una parella de xics que es feien carícies tranquil·lament damunt l'herba envoltats d'altres parelletes heteros, en actitud tan inconfusiblement amorosa com la d'aquestes. Després vaig poder veure moltes més parelles de xics, i alguna de xiques, parlant-se i mirant-se, i besant-se i abraçant-se, en ple centre de la ciutat, per l'Alameda Central i el Paseo de la Reforma, asseguts en bancs o passejant per la vorera. Es concentraven en particular al costat del Monument a la Independència, conegut com a el Ángel, com a deixebles avantatjats de la lliçó de llibertat que des de fa cent anys –és a dir, des del primer centenari de la independència del seu país– recorda als mexicans el daurat xicot… o més aviat xicota, ja que pareix que l'àngel és en realitat la dea Victòria; lliure també, segons sembla, de les limitacions i els convencionalismes del gènere.

Precisament a pocs metres de l'àngel/deessa comença, o acaba, el carrer Amberes, que fa les funcions de districte LGTB de la Ciutat de Mèxic. Aquest carrer forma part de l'anomenada Zona Rosa, encara que aquest nom és molt anterior a l'aparició dels locals destinats al públic homosexual, i per tant no es deu a aquests: en tot cas, així es diu aquest animat i agradable barri. Potser podria dir-se que l'àrea pròpiament LGTB és de dimensions una mica reduïdes per a una megalòpolis tan enorme com la capital mexicana, de més de 20 milions d'habitants, però a part d'això la veritat és que recorda molt les de qualsevol gran ciutat d'Europa o de la resta de l'Amèrica del Nord.

Podria pensar-se, doncs, que és a tots aquests fets que feia referència aquell titular de periòdic, “México DF, paraíso gay”. En realitat, però, la notícia que encapçalava aquesta frase tan cridanera era una sòrdida història de xarxes de prostitució masculina, drogues i corrupció política; aparentment, per al redactor l'expressió paradís gai entraria dins la mateixa categoria sinistra que, per exemple, paradís del crim. Tal vegada per a algú com l'inefable Rodrigo de Santos la combinació que reflecteix aquest article suposaria una mena de paradís, però allò que realment anhelen la immensa majoria dels gais i les lesbianes és més aviat l'altra cosa, tot això que he descrit més amunt. És a dir: anhelen un lloc on els siga possible viure la vida lliurement i obertament, sense cap necessitat d'ocultar-se i sense que ningú els perseguisca o discrimine per això. Una cosa ben bàsica, al cap i a la fi: més que no el de paradís, hi hauria d’escaure el prosaic nom de normalitat. N’hi ha prou, però, amb fer una ullada al vast mapa de l'homofòbia al món per a entendre per què un lloc així, on es respecten de debò els drets humans de les persones LGTB, ens pot arribar a semblar un paradís terrenal.

Nemo

Els segles de la Xina (i 5)

2010-02-13T13:02:00.007+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

A l'octubre passat, durant els dies de festa nacional pel 60 aniversari de la República Popular, el centre de Pequín estava inundat de visitants, la majoria procedents de tots els racons de la Xina, encara que tampoc no hi faltaven els estrangers. Molts dels xinesos portaven banderetes del seu país, o gorres amb el logo del 60 aniversari, i s’hi feien fotos patriòtiques davant dels monuments. O davant d'altres objectes extraordinaris, com ara els mateixos turistes occidentals: una família xinesa em degué trobar tan exòtic que em va abordar molt amablement davant la porta de Tiān’ānmén per demanar-me fotografiar-se al meu costat, com si jo fóra una celebritat.

Un riu de gent, al qual em vaig unir després, entrava sense parar per aquesta porta, passant sota el retrat rodanxó i somrient de Máo que encara la presideix, a l'antiga Ciutat Prohibida. Dos llocs emblemàtics de la història moderna de la Xina: la Ciutat Prohibida, el complex palatí dels emperadors de les dinasties Míng i Qīng, fou l'escenari, a principis de la dècada del 1910, del patètic darrer acte de més de dos mil·lennis de monarquia imperial xinesa, retratat de manera impactant per Bernardo Bertolucci en L'últim emperador. D’altra banda, la porta de la Pau Celestial, o de Tiān’ānmén en mandarí, fou el lloc des d'on Máo va proclamar l’any 1949 el naixement d'una nova Xina.

Entre un esdeveniment i l’altre, diversos intents frustrats de portar a la Xina la modernitat i la democràcia, i gairebé quatre dècades de revolució interminable, de descomposició política, de senyors de la guerra, de guerra civil entre nacionalistes i comunistes, d'invasió japonesa, de nova guerra civil i de triomf final dels comunistes, que tenien el suport de la immensa pagesia xinesa. De manera que, quan el líder comunista Máo Zédōng va pujar finalment a la porta de Tiān’ānmén a fer la seua proclamació, el país exhaust que l’escoltava albergava l'esperança d'assistir al començament d'una nova era, en la qual la pau i una certa prosperitat tornaren a ser possibles.

Els comunistes es presentaven com la culminació del programa reformista i modernitzador que havia engegat originalment aquell procés revolucionari; d'acord amb això, van mostrar un sever rebuig cap a allò que denominaven la vella societat i cap a totes les formes culturals vinculades a aquesta, com la tradició confucianista. Però, si aquesta tradició s'havia caracteritzat –com hem vist en altres articles d'aquesta sèrie– per una escassa disposició a reconèixer drets als individus (mentre els carregava en canvi d'obligacions), els seguidors de Máo havien de substituir-la per una nova religió política, centrada en el culte al seu líder, que no diferiria gaire del confucianisme imperial en aquest aspecte.

La religió política del maoisme tenia les corresponents escriptures sagrades (el llibret roig de Cites del president Máo, que tot bon xinès havia de posseir, llegir i portar amb si en tot moment; per aquest motiu es convertira en el llibre més imprès al món al segle XX), les corresponents capelles i imatges de culte (les habitacions de la lleialtat, on es retia homenatge a les fotografies del Gran Timoner Máo un parell de vegades al dia, al matí i a la nit), les corresponents litúrgies (com per exemple el ball de la lleialtat, que tots, xiquets i vells inclosos, havien d'estar disposats a executar en públic com a mostra de la seua devoció al gran líder)… i, per descomptat, els corresponents heretges i pecadors. Entre aquests darrers es trobaven els homosexuals; com succeïa en altres països comunistes (com Cuba), aquests eren perseguits legalment sota l'acusació de comportament antisocial, i en el cas xinès, concretament sota la figura de gamberrisme. A la Xina, a més, els homosexuals eren –com també els dissidents i altres individus que el règim rebutjava– humiliats en públic de manera tan cruel com sistemàtica.

Després de la mort de Máo el 1976, els seus successors en la direcció del Partit Comunista Xinès van comprendre al cap d'un temps –i amb això van demostrar ser més sagaços que no els seus homòlegs del bloc soviètic– que per a mantenir el control de la societat xinesa calia oferir-li realment una mica d'aquella prosperitat que se li havia promès una vegada i una altra al llarg de tres dècades sense que a penes haguera arribat a materialitzar-se mai, i que el camí per a aconseguir-ho passava per imitar Hong Kong o el Japó i introduir progressivament a la República Popular una economia de mercat. El resultat d'aquesta política és que en les últimes tres dècades la Xina ha sigut el país del món que més ràpidament ha crescut, i en aquests moments està a punt d’esdevindre la segona economia del planeta. Un desenvolupament veritablement espectacular que té en el molt dinàmic skyline de Xangai (enfront del qual, per cert, també vaig haver de fotografiar-me, aquesta vegada amb el meu marit, al costat d'una altra família xinesa) un dels seus símbols més cèlebres.

Per a la vida dels LGTB xinesos del nostre temps –que, no sense ironia, es denominen a si mateixos tóngzhì, ‘camarades’, la mateixa paraula que usen tradicionalment els membres del PC Xinès per referir-se els uns als altres– les conseqüències de les reformes econòmiques dels darrers 30 anys han sigut significatives, especialment als grans nuclis urbans. Mentre que en la Xina de Máo s'esperava de tot individu que estiguera disposat a sacrificar els seus desitjos a l'objectiu comú de construir una societat nova i utòpica, la Xina mercaditzada d'avui incita cada persona a perseguir els seus propis desitjos, confiant que d'aquesta manera contribuirà, fins i tot sense proposar-s'ho, a la prosperitat general; així ho explica l'antropòloga nord-americana Lisa Rofel en el documental Queer China, ‘Comrade’ China (Xina, 2008). Una de les veus LGTB xineses que es poden sentir també en aquest film assegura que en aquell país avui es tolera allò que no fa gaire resultava intolerable. Això no obstant, en una societat sotmesa encara a un règim de partit únic, i per tant a la tutela del PC (els altres camarades), la veritat és que la tolerància no és només limitada, sinó insegura, i fins i tot precària. Bona prova d'això són els nombrosos episodis de censura i cancel·lació per ordre governativa d'intents de la comunitat tóngzhì d'expressar-se obertament i pública al llarg de la passada dècada que arreplega el mateix documental.

Què temen les autoritats xineses del moviment LGTB? Jo diria que, abans que res, temen l'exemple de llibertat que gais, lesbianes, bisexuals i trans xinesos poden donar als seus compatriotes: no pot sorprendre gaire que un règim que tracta els seus propis ciutadans com a menors d'edat perpetus es mire amb desconfiança unes persones que, malgrat tota la pressió social que s'ha acumulat històricament en contra seua, demostren avui, cada dia una mica més, que són capaces de prendre amb decisió el timó de les seues pròpies vides. Així doncs, la qüestió dels drets LGTB no constitueix únicament (ni a la Xina ni enlloc) el problema d'una minoria, ja que està íntimament relacionada amb alguna cosa molt més general: l'estatus que la societat i les seues institucions concedeixen als drets individuals.

El moviment LGTB és una de les forces que en la Xina d'avui aposten decididament per situar els drets de l'individu al centre del sistema social i polític; en contra d'aquestes forces se n'alineen unes altres que pretenen que les persones continuen sotmeses a un dogma o altre: si el dogma marxista-maoista ha quedat avui obsolet, sempre es pot ressuscitar –com sembla que pretenen alguns sectors del règim– la tradició xinesa, i donar per exemple al confucianisme una nova formulació que permeta justificar el manteniment d'un sistema autoritari al segle XXI. Del resultat d'aquesta confrontació dependrà la sort no solament de la població xinesa, sinó probablement –en bona part almenys– la de tots els habitants del planeta, en un segle que potser serà, més que cap dels anteriors, el de la Xina.

Nemo

Els segles de la Xina (4)

2010-02-04T07:32:00.004+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ban Gu, un historiador antic de la dinastia Hàn, explica com un dia el jove emperador Āi (que va regnar de l'any 6 abans de la nostra era a l'1 d’aquesta) es va adonar, quan anà a llevar-se després d'una migdiada, que el seu amant, Dong Xian, estava adormit al seu costat, damunt d'una de les mànegues de la vestidura imperial. Per no despertar-lo, l'emperador agafà un ganivet, tallà la mànega en qüestió i es presentà en públic amb la roba així mutilada. D'aquesta manera no solament va crear una nova moda a la cort –ja que els cortesans van córrer a imitar el seu sobirà, tallant també les mànegues de les seues vestidures–, sinó que va donar lloc a una cosa molt més perdurable: a un dels noms amb què la tradició cultural de la Xina imperial va denominar l'homosexualitat: l'amor de la mànega tallada.

Segles després de l'època d’Āi i Dong Xian, aquest últim era recordat, com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie d'articles, per l'emperador Jiǎnwén de la dinastia Liáng, que comparava els seus encants ja llegendaris amb els del seu propi amant i favorit. I encara molts segles més tard, durant la dinastia Míng (1368-1644), es va publicar, sota el nom de Documents de la mànega tallada, una antologia de textos sobre l'homosexualitat masculina que abastava dos mil·lennis d'història xinesa (i que en els nostres dies ha estat considerada com “tal vegada la primera història homosexual exhaustiva” del món).

Tot i que, gràcies a la deliciosa anècdota de la mànega, la relació homosexual entre l'emperador Āi i el seu favorit Dong Xian va ser objecte d'un record especial, cal assenyalar que aquesta relació responia a un tipus de vincle que en l'època de la cèlebre parella tenia ja, en la cultura xinesa, diversos segles d’antiguitat, i que fou comuna en els emperadors de la dinastia Hàn (fins al punt que un altre historiador antic, Sima Qian, en redactar la història dels primers emperadors d'aquesta dinastia, hi va incloure un apartat dedicat a les biografies dels favorits imperials) i també en els d’altres dinasties de la llarga història de la Xina imperial: “molts dels emperadors van tenir ‘favorits’ –és a dir, amants masculins– a més dels seus harems de mullers i concubines, i sovint els van preferir a aquests harems”, escriu Gregory Woods en la secció dedicada a la Xina de la seua obra A History of Gay Literature. No obstant això, el cas d’Āi mostra un aspecte peculiar: com assenyala Louis Crompton (en Homosexuality and Civilization), “la idea d'identitat homosexual era inusual a la Xina, on el matrimoni [heterosexual] era considerat com un deure sagrat”, de manera que tant els emperadors com els seus favorits tenien habitualment dona (o dones) i fills; per això resulta sorprenent que el cronista Ban Gu afirmara que a l'emperador Āi “per naturalesa (…) no l’interessaven les dones”.

En la nostra època, aquells qui a Occident s'oposen al reconeixement del dret de les parelles homosexuals al matrimoni han assenyalat que, encara que la història registra exemples de societats que eren tolerants amb l'homosexualitat, aquestes societats no equiparaven les relacions homosexuals a les heterosexuals, i reservaven el matrimoni per a aquestes darreres. En el cas de la Xina premoderna, és cert que l'homosexualitat i l'heterosexualidad mereixien una consideració distinta: com apuntava Crompton, contraure matrimoni heterosexual i engendrar fills que donaren continuïtat al llinatge familiar es veia com un deure ineludible de tot individu; només qui haguera complit satisfactòriament aquest deure podia pensar a tenir, a més, relacions homosexuals, si aquest era el seu gust –i en tal cas, es pensava, no hi havia cap motiu per a impedir-li-ho–. L'heterosexualitat i la procreació eren un deure per a tothom, l'homosexualitat només un passatemps per a qui tinguera aquest capritx (i poguera permetre-s’ho econòmicament).

És interessant el fet que a la província meridional i costanera de Fújiàn es desenvolupara, segons el testimoniatge d'un autor xinès de la darreria del segle XVI i el començament del XVII, Shen Defu, allò que Crompton denomina “una mena de matrimoni homosexual”. Segons aquest costum, un home podia conviure amb un altre de més jove durant molts anys, amb el beneplàcit de les famílies d'ambdós; no obstant això, quan el més jove arribava a una certa edat, el més gran havia de pagar el casament heterosexual d'aquest, de manera que ambdós compliren els deures familiars que els assignava la cultura xinesa tradicional. L'obligació de separar-se, després d'anys, potser dècades, de convivència, resultava però massa dura per a molts d'aquests homes: “la seua passió”, anotava Shen Defu, “pot ser tan profunda que no poques vegades ocorre que dos amants, en trobar que els és impossible continuar la seua relació, es lliguen l'un a l'altre i s'ofeguen junts” a la mar.

La referència de Ban Gu al fet que a l'emperador Āi no l’interessaven les dones “per naturalesa” i allò que explica Shen Defu sobre els amants de Fújiàn que preferien la mort a la separació són testimoniatges històrics que posen en evidència un fet que els enemics occidentals del matrimoni homosexual semblen passar per alt: que, si bé és cert que en la societat xinesa premoderna les relacions homosexuals no rebien la mateixa consideració que les heterosexuals, això significava que la personalitat i la voluntat de molts individus eren simplement ignorats –amb conseqüències sovint nefastes–, en el marc d'una cultura, la xinesa tradicional, que (com explicàvem en l'anterior article d'aquesta sèrie) carregava a tot individu de deures envers les institucions socialment reconegudes, com la familiar (heterosexista) o la imperial, sense reconèixer-li en canvi a penes drets.

Tampoc en l'Occident premodern, anomenat també la Cristiandat, la societat estava disposada a compensar amb el reconeixement de drets els onerosos deures que els poders feudals i postfeudals i la religió imposaven als individus. Hagueren d’ocórrer la Il·lustració i les revolucions liberals perquè, en un canvi radical de paradigma, es declarara que els drets de l'home i del ciutadà havien de ser a la base de l'edifici social. I, encara que els sectors conservadors –reaccionaris– de la societat no han deixat d'esforçar-se des de llavors per mantenir en molts casos aquesta declaració com una cosa purament retòrica, i han dificultat que s'aplicara de manera conseqüent a certs grups tradicionalment marginats i oprimits (la dona, les minories racials, els LGTB…), la veritat és que la força genuïnament revolucionària d'aquest principi ha permès el naixement de successives lluites emancipadoras que han anat transformant les societats occidentals: la que treballa pel reconeixement dels drets LGTB, entre els quals figura naturalment el dret a la igualtat en l'accés al matrimoni, és una d'aquestes lluites en els nostres dies.

En el cas de Xina, la fi de la societat tradicional es va produir també a través d'un procés revolucionari, només que aquest va arribar molt més tard que a Occident, a principis del segle XX; es va perllongar durant diverses dècades de desgovern, guerra civil i invasió estrangera; i va acabar desembocant, el 1949, en la creació d'una nova Xina extremadament allunyada dels principis de la democràcia liberal: la República Popular. La Xina col·lectivista i opresiva de Máo Zédōng no era certament un marc en el qual els xinesos, i entre ells els LGTB, pogueren aspirar a veure reconeguts els seus drets individuals. Però ho és la Xina actual, aquest peculiar híbrid que combina un dur capitalisme en el terreny econòmic amb un ferri control polític i policial per part del Partit Comunista?

(Continuarà.)

Nemo

Els segles de la Xina (3)

2010-01-27T23:21:00.004+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La representació de l'homosexualitat en la ficció literària i cinematogràfica ha estat condicionada durant molt temps per l'intent d'evitar el rebuig per part del lector o espectador mitjà, marcat –sovint de forma inconscient– per prejudicis homofòbics tan arrelats com els de la mateixa societat en la qual vivia. Una de les estratègies que s'empraven amb aquest objectiu era la d'assegurar a tot personatge homosexual un final tràgic: si el gai o la lesbiana acabava malament, resultava més fàcil deixar de veure'ls com una amenaça, i fins podia sentir-se per ell o ella una certa compassió: “pobret/a, quina desgràcia haver nascut així”. Fins fa poques dècades, els finals tràgics eren pràcticament obligatoris per als personatges LGTB, i fins i tot en els nostres dies podria adduir-se que faciliten l'acceptació pel gran públic de grans èxits de taquilla en què s'aborda el tema gai com Filadèlfia o Brokeback Mountain.

Si això és així a Occident, no ha de sorprendre'ns que en l'àmbit xinès (el qual, com ja hem vist, va assimilar l'homofòbia occidental a la fi del segle XIX i principis del XX, però no ha tingut en canvi un moviment en favor dels drets LGTB equiparable a l'americà i europeu de les darreres dècades) abunden els finals tràgics en les pel·lícules que aborden la realitat homosexual. La coneguda Farewell, my concubine (Xina, 1993) n’és un bon exemple; en altres films menys cèlebres encara que també notables, com ara East Palace, West Palace (Xina, 1996) o Eternal Summer (Taiwan, 2006), el final és més indecís, encara que l'espectador no pot evitar la sensació que els personatges queden atrapats en una situació sense eixida. En altres casos, la tragèdia pot sorgir –rotunda i inapel·lable– al final de la història d'una manera brusca i sense tindre ni tan sols relació causa-efecte amb el desenvolupament argumental previ, com ocorre en la d'altra banda interessant Lan Yu (Xina, 2001). O bé pot entenebrir inesperadament els últims minuts d'una cinta que fins aquell moment havia adoptat –malgrat certes incoherències– un to bastant més lleuger i amable, com en el cas de Bishonen (Hong Kong, 1998).

Bishonen (títol que podríem traduir com ‘xics guapos’) és considerada com una fita en el cinema xinès per atrevir-se a retratar l'homosexualitat masculina d'una manera inusualment explícita, i fins i tot descarada; malgrat això (i d'altres aspectes interessants, entre els quals cal esmentar que el físic dels seus actors fa honor de sobres al títol) no pot dir-se que siga una bona pel·lícula. Amb tot, el final me’n sembla digne d'atenció, ja que –més enllà del fet que, com en el cas de Lan Yu, produeix la impressió que el destí tràgic dels personatges és el preu que calia pagar a l'homofòbia social per tant d’atreviment– crec que posa en evidència certes diferències culturals ben interessants entre la tradició cultural xinesa i la d'Occident.

Atès que per a parlar d’aquest final cal revelar-lo, queda fet l'avís, o spoiler, de rigor. Els protagonistes de Bishonen són Sam i Jet, dos xics que viuen vides molt diferents, ambdós a Hong Kong. Sam és policia de carrer i viu amb els seus pares, als quals adora (especialment a son pare, un expolicia que va deixar la seua faena, per convertir-se en taxista, quan es va adonar de la corrupció que regnava en el cos). Jet, molt més independent, es gita amb homes per diners, i en guanya prou per a menar una vida despreocupada. Un dia es troben pel carrer, i Jet, impressionat per la bellesa del policia, decideix conquistar-lo. Després de diverses vicissituds que ocupen la major part del metratge, i en les quals no entrarem, arriba per fi el moment que havíem estant esperant: Sam i Jet estan sols a cals pares del primer, comencen a besar-se i despullar-se, es giten al llit… però els interromp l'arribada d'algú que se’n va immediatament, abans que puga saber-se de qui es tracta. Aquesta mateixa nit Sam, després de sopar, aprofita un moment en què es queda tot sol amb son pare per intentar parlar-li: l'expolicia no diu res, però el seu silenci avergonyit i els seus ulls plorosos són per a Sam la confirmació que era ell qui l’havia descobert hores abans amb el seu amic; són a més, i abans que res, un retret mut i insuportable. Sam se’n va llavors a la seua habitació, plora desconsolat, seu a escriure. En l’escena següent el retrobem al seu lloc favorit de Hong Kong, la terrassa de l'alt edifici on viu, des de la qual s'albira un panorama eriçat de gratacels. Al cap d'un instant, Sam es llança al buit.

Per a l'espectador occidental, aquest final no solament és abrupte, sinó difícilment acceptable, ja que res no l’hi ha preparat. Si es tractara d'una pel·lícula europea, cal imaginar que un final com aquest pressuposaria que anteriorment se'ns haguera fet veure d'alguna manera que l'ambient familiar de Sam era sinistre i opressiu fins al punt d'anul·lar o escindir la personalitat del jove, i impedir-li viure amb si mateix. En Bishonen, en canvi, la família de Sam se'ns mostra com idíl·lica, com unes persones realment encantadores que s’estimen i es preocupen de debò els uns pels altres. I no obstant això, sembla (com assenyalen alguns comentaris que poden llegir-se en Internet) que per a l'espectador xinès, educat en una cultura conformada per segles i segles de confucianisme oficial amb un vernís més o menys lleuger d'influència occidental, el tràgic final de Bishonen és enterament versemblant.

“Els occidentals, fixant-se només en els textos clàssics del confucianisme, van quedar aviat impressionats pel caràcter agnòstic i terrenal” i pel “serè humanisme, que posava a l'home, i no a Déu, al centre de l'Univers” que els caracteritzava, assenyala l'erudit nord-americà John King Fairbank (China. A New History). “Però”, continua, “si situem la visió confuciana del món en el seu context social i polític, ens adonarem que la seua preferència per la vellesa per damunt de la joventut, pel passat per damunt del present, per l'autoritat establida per damunt de les innovacions” converteix el confucianisme en “el sistema de pensament conservador que ha conegut un major èxit” de tota la història. Aquesta ideologia es basa en un codi de conducta personal que, recollint elements presents en la cultura i la societat xineses des d'èpoques prehistòriques, considera fonamental el respecte a l'organització jeràrquica de la societat, a les relacions de superioritat/inferioritat entre els individus: dins de la família, per exemple, la muller és inferior al marit, i els fills als pares; també la societat en el seu conjunt apareix escalonada, amb el Fill del Cel, l'emperador quasidiví, al cim de la piràmide. “El principi jeràrquic fonamentava al seu torn que es posara l'accent en els deures abans que no en els drets”, de manera que en la teoria política tradicional xinesa no hi havia lloc per a una doctrina dels drets individuals.

Allò que ens revela el final de Bishonen és que, mentre que els occidentals de la nostra època hem anat assimilant amb el temps conceptes com ara la dignitat i els drets de l'individu, que daten principalment de la Il·lustració i les revolucions liberals, a la Xina perviu encara, en no petita mesura, una mentalitat tradicional heretada de segles de confucianisme oficial, segons la qual l'individu té deures molt abans que drets, i un dels principals d'aquests deures és el de la devoció filial. Segons aquesta mentalitat, decebre greument a un pare –com fa Sam pel mer fet de gitar-se amb un altre xic– és un deshonor tan greu que no està fora de lloc llevar-se la vida per a intentar rentar-lo.

Confesse que a mi, el final de Bishonen em fa pensar en el dissident Hán Dōngfāng i en el seu gest, amb el qual vam començar aquesta sèrie d'articles, de colpejar-se el cap contra la paret de la presó en la qual estava retingut mentre deplorava haver nascut xinès. Més encara: m'ajuda a entendre’l.

(Continuarà.)

Nemo

Els segles de la Xina (2)

2010-01-18T00:40:00.007+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una de les principals icones del catolicisme valencià és la imatge d'un frare amb el dit alçat en signe d'admonició, com es fa per a renyar els xiquets xicotets. Aquest frare, vestit amb l'hàbit blanc i negre dels dominicans, és –com ja deuen saber molts dels meus lectors– sant Vicent Ferrer, un personatge nascut a la ciutat de València que, entre els segles XIV i XV, va aconseguir gran celebritat en tota l’Europa Occidental per les seues predicacions, que suscitaven tanta expectació i eren tan multitudinàries com els concerts d'una superestrella del pop del nostre temps: sembla que els hostals de les localitats on anava a predicar Ferrer solien quedar-se sense lloc per a allotjar a tothom que hi acudia. En els seus sermons apassionats –i plenament ortodoxos, això no obstant–, el religiós advertia les masses cristianes d'Europa dels terribles càstigs que, si no esmenaven les seues vides, recaurien sobre tots i cadascun dels seus integrants el dia del Judici Final; un dia que, assegurava fra Vicent, nombrosos signes revelaven que estava molt, molt pròxim.

En les representacions de sant Vicent Ferrer, un element que des de fa segles quasi mai no hi manca és una banda que sura en l'aire sobre el seu cap, i du la següent inscripció en llatí: “Timete Deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii eius.” Recorde com, de xiquet, contemplava fascinat aquesta llegenda en les imatges del sant, molt venerat a la meua localitat natal, sense aconseguir entendre-la; en l'adolescència, però, una vegada vaig haver estudiat una mica de llatí, se'm va fer transparent: “Temeu Déu i doneu-li honor, car s'acosta l'hora del seu judici.” De vegades, per raons d'espai, el lema s'abreuja a allò essencial: “Timete Deum”.

Encara que la necessitat de tindre por de Déu no sol ser un tema predilecte dels predicadors dels nostres dies, que habitualment s’estimen més presentar el seu inversemblant personatge amb un rostre més amable, la veritat és que les esglésies d'Europa van predicar durant segles el temor de Déu com una de les qualitats essencials del bon cristià. A Déu no solament calia estimar-lo sobre totes les coses; també calia témer-lo, més que res o a ningú. En aquesta espècie de Gran Germà celestial que tot ho sabia i tot ho podia, i que no vacil·laria a castigar per tota l'eternitat amb les tortures més atroces aquells qui gosaren desobeir els seus mandats inapel·lables, fundaven la seua legitimitat els poders de la Cristiandat, tant les esglésies com els prínceps; no és estrany, doncs, que el prengueren com a model.

A la Xina i altres països de l'Extrem Orient, aquesta mateixa funció d'ideologia oficial i legitimadora dels poders públics corresponia principalment, des dels primers temps de l'Imperi Xinès, al confucianisme. Encara que de vegades es considera el confucianisme com una religió, en realitat es tracta més aviat d'una filosofia ètica, social i política. Confuci o Kǒng Fūzǐ, un pensador xinès contemporani de Plató i de Buda, va elaborar el seu sistema de pensament a partir d'un conjunt de creences que estaven lligades a la religiositat del seu temps i lloc, però va aconseguir alguna cosa singular: podria dir-se que va civilitzar aquestes creences. En la seua època, la Xina estava dividida –com l'Europa anterior a l'última guerra mundial– en estats que lluitaven entre si quasi sense descans per l'hegemonia; en aquell context de violència, la religió es trobava fortament associada a la guerra, tant en el sentit que l'activitat bèl·lica mateixa incorporava abundants mites i rituals de caràcter religiós com en el sentit que la guerra produïa presoners amb qui celebrar sacrificis humans.

Confuci i els seus seguidors van agafar del món religiós, entre d’altres, el concepte de ritual, però el van associar a una cosa ben diferent: al comportament correcte, educat i cerimonial, que havia de tindre un individu en la seua vida quotidiana per a poder considerar-se civilitzat i no bàrbar. Ja que era d'això que tractava essencialment el confucianisme, de com menar una vida realment civilitzada que contribuïra al benestar general: a la pau, l'harmonia i l'estabilitat del conjunt de la societat.

El verb civilitzar pot aplicar-se també al confucianisme en un altre sentit: el de ‘fer civil’, és a dir, fer laic o seglar. El confucianisme, doncs, va civilitzar (secularitzar) la cultura tradicional xinesa en posar l'èmfasi en el món real, en la vida de les persones i de la societat, més que no en divinitats, en altres mons o en altres vides.

La Xina va ser unificada el segle III abans de nostra era pel regne de Qín, situat a l'oest del país, que va véncer en combat tots els altres estats. Qín (pronunciat ‘txin’) va donar nom a la primera dinastia del nou Imperi i al país mateix a l'estranger, ja que és d'ací que prové el terme Xina (els xinesos, d’altra banda, denominen la seua terra Zhōngguó, que significa ‘el país del centre’). Les tropes amb les quals el primer emperador va dur a terme aquesta unificació per la força van ser immortalitzades a la seua tomba: la representació n’és el famós i espectacular exèrcit de terracota descobert el 1974 als afores d'una de les antigues capitals imperials, Xī'ān. Un segle després de la unificació, els emperadors de la segona dinastia, la hàn, es van adonar que per a mantindre l'ordre social i l'estabilitat del seu immens imperi necessitaven alguna cosa més que un bon exèrcit: era també fonamental disposar d'una nova ideologia oficial que fomentara, tant entre els seus propis funcionaris com entre la població en general, la mentalitat i el comportament apropiats. Va nàixer així el confucianisme imperial, que durant més de dos mil·lennis havia d'exercir una enorme influència sobre la societat i la cultura no solament de la Xina, sinó també d'altres països veïns com Corea, el Japó o el Vietnam.

Les diferents actituds dels uns i els altres davant un fenomen present en totes les èpoques i societats com és el de la diversitat afectivosexual humana il·lustren la distància cultural entre el món cristià i el que va rebre la influència del confucianisme: com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie, a la fi del segle XVI els catòlics van portar les fogueres per als sodomites fins a l'Extrem Orient, a les portes de l'Imperi Xinès, on, en canvi, les relacions eròtiques entre persones del mateix sexe no eren objecte de persecució legal i –almenys sota determinades condicions– ni tan sols no estaven mal considerades, ni es veia per tant cap raó per a ocultar-les (cosa que provocava, d'altra banda, la perplexitat i la vehement indignació dels missioners cristians).

Veiem, doncs, com fins i tot en plena edat moderna un Occident tradicionalment al·lucinat i terroritzat pel més enllà seguia reaccionant amb fanatisme inquisitorial davant tot allò que el clergat presentava com a contrari als mandats divins, mentre que a l'Extrem Orient, una tradició cultural més realista i serena afavoria prendre les coses amb majors dosis de pragmatisme i tolerància. Abans d'entusiasmar-nos excessivament amb el confucianisme, però, convé que recordem una cosa que els gais i les lesbianes occidentals d'avui sabem per experiència: que la tolerància no és, ni de bon tros, el mateix que el respecte, la llibertat o la igualtat.

(Continuarà.)

Nemo

Els segles de la Xina (1)

2010-01-06T19:44:00.006+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 23 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Mentre es colpejava el cap una vegada i una altra contra la paret, el jove Hán Dōngfāng deia cridant als seus carcellers, desesperat: “Som patètics, els xinesos. En la meua pròxima vida no seré xinés per res del món. No sigueu xinesos. És massa horrible ser xinés, massa trist.” Hán havia sigut detingut per haver intentat crear, en el marc de les protestes contra el règim comunista de la primavera del 1989 –la cèlebre revolta de Tiān'ānmén– un sindicat de treballadors independent (ell mateix era un treballador ferroviari). Maltractat per la policia, frustrat pel fracàs d'aquell valent intent de portar la llibertat i la democràcia al seu país, a Hán haver nascut a la Xina li semblava llavors una espècie de mala passada que li havia fet el destí. Que li havia fet a ell… i a més d'una cinquena part de la humanitat d'aquell moment.

Si ser xinés suposa realment una maledicció semblant, potser la resta dels habitants del planeta hauríem d'inquietar-nos també pel nostre propi futur, ara que som a punt d'entrar en la segona dècada del que molts fa temps que profetitzen que serà el segle xinés, després que el darrer fóra el segle americà (és a dir, nord-americà o més pròpiament estatunidenc). Tal vegada en les pròximes dècades tots acabarem sent una mica xinesos, ens agrade o no. Potser hem començat a ser-ho ja, quan assumptes tan transcendentals per a tots com les actuacions contra el canvi climàtic es dirimeixen fonamentalment –com acabem de veure a Copenhaguen– entre els líders de Washington i els de Pequín.

La veritat és que els occidentals estem poc preparats per a un segle xinés. Si la realitat de la Xina actual ens és poc coneguda, encara sabem menys de l'antiga i rica tradició cultural d'aquell immens país. Quants, per exemple, saben a Europa o a Amèrica que la Xina constitueix l'exemple documentat més perllongat, en tota la història humana, de tolerància envers la diversitat sexual i afectiva? Més de 2.000 anys en els quals la sexualitat entre homes o entre dones no va ser en aquelles terres perseguida ni estigmatitzada com una cosa abominable o antinatural, sinó contemplada amb serenitat, com un fet que formava part, ineludiblement, de la naturalesa humana.

En el seu monumental estudi Homosexuality and Civilization, el nord-americà Louis Crompton refereix com, pels mateixos anys en els quals des de Constantinoble l'emperador cristià de Roma Justinià posava fi a molts segles d'acceptació (en forma de tolerància o fins i tot de certa institucionalització) de l'homosexualitat en el món greco-romà antic, i condemnava els ara anomenats sodomites a la foguera, a la Xina l'emperador Jiǎnwén, de la dinastia Liáng, escrivia i publicava poemes en els quals exaltava la bellesa d’un cert xic de la seua cort, comparant-lo amb els cèlebres favorits d'altres emperadors i nobles de la història xinesa: “Jove encantador, que n’ets de formós!/Ultrapasses Dong Xian i Mizi Xia./Les nostres cortines de plomes s’ameren de la fragància del matí,/el nostre llit envoltat de cortinatges té incrustacions d'ivori…/El teu rostre és més bell que els núvols rosats de l'alba.”

L'època de Justinià –el segle VI de la nostra era– marca precisament l'inici d'un llarg període en el qual Occident, o més aviat la Cristiandat, va quedar molt per darrere de la civilització xinesa no solament en matèria de tolerància cap a la diversitat afectivosexual humana, sinó també quant al nivell general de vida, la capacitat d'innovació tecnològica, etc. En aquella edat fosca per a Occident, sembla que la mala passada del destí era nàixer als països de la creu.

Europa, en qualsevol cas, va poder desfer-se molt abans del llast que per a la innovació científica i tècnica suposava el dogmatisme cristià que no dels feroços prejudicis homofòbics que aquesta mateixa doctrina havia introduït en la seua cultura i la seua societat. En el segle XVI, en plena era dels descobriments, els estats d'Europa eren ja capaços d'enviar els seus vaixells carregats de mercaders i missioners fins a les costes de l'Imperi Xinés. Un d'aquests missioners, el jesuïta italià Matteo Ricci, exemplificava l'estat de la cultura europea d'aquell temps: Ricci era notable pels seus coneixements d'astronomia, matemàtiques i altres matèries… i també per una homofòbia que Crompton considera com al caire de l'obsessió (això darrer, d'altra banda, resulta molt característic de l'Església Catòlica, tant de la de llavors com de la d'ara). Ricci es va lamentar una vegada i una altra amb amargor que “l'horrible pecat” de la sodomia no fóra a la Xina “ni prohibit per la llei, ni considerat il·lícit, ni tan sols motiu de vergonya. Es comenta en públic i es practica per tot arreu, sense que ningú no hi pose impediment.”

En els territoris de l'Extrem Orient sotmesos al poder dels europeus, el xoc cultural amb relació a l'homosexualitat va adquirir –com a Amèrica– característiques de tragèdia. El 1598, a Manila, la capital de les Filipines, les autoritats espanyoles van trobar que la sodomia estava molt estesa al si de la comunitat de mercaders xinesos de la ciutat, i van condemnar dos d'aquests a la mort i la foguera, i a una dotzena més a ser assotats i a galeres; de res no aprofità als xinesos adduir que al seu propi país aquesta pràctica era vista amb ulls ben diferents. La notícia de les execucions va arribar fins a l'Imperi Xinés, on, comenta Crompton, “unes semblants mesures degueren considerar-se com un signe de la barbàrie dels occidentals”.

La confiança de les elits xineses en la superioritat de la seua pròpia cultura sobre la dels bàrbars d'Occident va protegir, doncs, durant un llarg temps els xinesos i les xineses que mantenien relacions de caràcter eròtic amb persones del seu mateix sexe. El problema era que aquesta confiança no sempre estava justificada, i certament en el terreny de la innovació tecnocientífica l'Imperi Xinés s’anava quedant més i més enrere en comparació d’Europa. Cosa que els dirigents de Pequín es van obstinar a no veure mentre això els va ser possible, fins que a la fi del segle XIX i principis del XX es va fer àmpliament evident la necessitat d'introduir profundes reformes modernitzadores en la societat i la cultura de la Xina. En aquell moment, l'antic sentiment de superioritat cultural respecte a Occident s'havia transformat ja en els reformistes xinesos, com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), en un sentiment d'inferioritat que els va portar a adoptar el paradigma suposadament científic d'Occident que en aquesta època havia reconvertit el pecat de la sodomia en la patologia de l'homosexualitat.

Per una d'aquelles paradoxes de la història, el triomf de l'homofòbia a la Xina, la institucionalització d’aquesta com a política d'Estat, no vindrà –almenys directament– de la mà dels missioners cristians que des de segles enrere s'afanyaven, sense gaire èxit, a cristianitzar aquella immensa població, ni tampoc de la de les potències imperialistes occidentals que pretenien repartir-se el país i les seues riqueses. Serà una altra doctrina també d'arrels occidentals, però atea i antiimperialista –el comunisme adaptat a les condicions de la realitat xinesa per Máo Zédōng– la que farà possible aquesta victòria tardana de l'obscurantisme medieval europeu sobre la tolerant tradició local: de Justinià sobre Jiǎnwén.

(Continuarà.)

Nemo

Els enemics de la família

2009-12-23T20:18:00.006+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ghaith, un jove sirià, va descobrir, o més aviat va acceptar, la seua homosexualitat mentre cursava estudis superiors a Damasc. La qui fins aquell moment se suposava que era la seua núvia el va convèncer, quan li ho va dir, perquè anara al psiquiatre, i ell hi va accedir pensant que així li demostraria que ser gai no és cap malaltia. Però l'actitud del psiquiatre va ser molt diferent d’allò que Ghaith esperava: “Ets l'escòria d'aquest país”, li va etzibar el metge, “i no hauries d'estar viu; si vols viure, aconsegueix un visat, ix de Síria i no hi tornes mai.” Després va telefonar a sa mare –que s'havia divorciat del pare de Ghaith quan aquest era encara menut, i sempre temia que els altres la jutjaren per això si els seus fills li eixien malament– i va aconseguir omplir d'ansietat la dona.

La mare de Ghaith va reunir la família, incloent dos oncles, i entre tots van sotmetre el xic a una sessió de tremenda pressió i humiliació, negant-se a admetre els arguments de Ghaith, que pretenia fer-los veure que ser gai no era una cosa que ell haguera triat, i demanava que l’acceptaren i el respectaren tal com era. L'amenaça de la mare de retirar-li el suport econòmic per a acabar els seus estudis va forçar al jove a acceptar les condicions de la família. Durant els mesos següents va haver d'acudir a la consulta de 25 terapeutes diferents que pretenien curar-lo de la seua homosexualitat… encara que en realitat no entenien ni tan sols en què consistia aquesta, ja que la confonien amb la transsexualitat o hi veien un problema hormonal.

En una ocasió, el cunyat de Ghaith el va portar amb cotxe a la consulta d'un d'ells, i durant el trajecte li va anunciar això: “Jo em vaig casar amb la teua germana perquè és de bona família i té bona reputació. Si alguna vegada escolte dir a algú que el meu cunyat és gai, em divorciaré d'ella.” El jove ho va lamentar sobretot per la seua germana, a pesar que sabia que si aquell divorci arribava a ocórrer, la xica li’n donaria a ell la culpa. Estant embarassada, la germana de Ghaith li va dir que esperava que el bebé fóra una xica, ja que si era un xic, li faria molta por que el seu oncle el tocara.

Avui Ghaith viu fora de Síria, i només veu la seua família de tant en tant. Sa mare no deixa de preguntar-li quan li donarà un nét.

La història de Ghaith, recollida en el molt interessant llibre de Brian Whitaker sobre la vida homosexual al Pròxim Orient Unspeakable Love, és un cas més –ni tan sols és un cas realment extrem, n’hi ha de ben pitjors, fins i tot a Occident– de la incomprensió i les esquerdes que l'homofòbia fa sorgir en tantes famílies de tot el planeta quan un dels seus membres resulta ser gai o lesbiana. Encara que els promotors mundials de l'homofòbia –les grans religions, els poders polítics o mediàtics pròxims a aquestes, etc.– insisteixen a considerar les persones homosexuals com els enemics de la família per antonomàsia, la realitat és que allò que aquestes persones voldrien no és diferent del que demanava Ghaith: ser acceptades com realment són per, entre d’altres, la seua família d'origen. Moltes d'elles aspiren, a més, a formar la seua pròpia família amb la persona que estimen. És obvi –excepte, supose, per als qui són incapaços de veure més enllà d'un dogma– que res d'això no fa cap mal a la institució familiar; en tot cas, la reforça. El que sí que fa mal, molt de mal, a milions de famílies d’arreu del món és l'homofòbia.

L'homofòbia allunya els fills dels seus pares i germans i de la resta dels seus familiars. Aquest allunyament pot ser físic, com en el cas de Ghaith, o pot manifestar-se d'una manera menys evident però no menys real, en obligar els primers a ocultar als altres membres de la família allò que realment són, senten i viuen. L'homofòbia va portar també al cunyat de Ghaith a mostrar-se disposat a repudiar la seua dona si la família d'aquesta quedava tacada pel deshonor de comptar amb un membre gai: bona mostra de la hipocresia i/o l'esquizofrènia de tants autoproclamats defensors de la família. Una altra cosa, ben diferent, seria defensar de debò les famílies realment existents, la qual cosa pressuposa respectar-ne la diversitat i la d'aquells qui les componen. Però això exigeix un petit esforç al qual molts, lamentablement, no estan disposats: el de mirar la realitat sense les ulleres fosques del prejudici.

Nemo

Inquietuds constitucionals

2009-12-16T20:42:00.006+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 9 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El 6 de desembre passat, Maruja Torres escrivia en El País sobre aquells que ella, amb un llatí deliberadament macarrònic, denomina tontus sapiens: “És cosa ben sabuda per les dones il·lustrades, i patida per les que ho són i per les que no ho són, que en tots els respectables nivells de l’eminència intel·lectual habiten tontus sapiens a manta. No és que els sapiens siguen sempre tontus, encara que això també pot donar-se. Només ho són quan convé als seus prejudicis, al seu egoisme, a la seua vanitat, a la seua pedanteria o a la seua profunda desil·lusió. Cap d’aquests retrògrads il·lustrats no es talla quan li toquen el seu punt feble: els mariques, les bolleres, els cafres negres, els bàrbars àrabs. Les feministes. Com si el seu intel·lecte els donara patent de cors per als baixos instints, les frustracions.” Ho saben i ho pateixen les dones, com diu Maruja Torres, i ho sabem i ho patim també molts hòmens: gais, negres, àrabs, etc. Caldria puntualitzar, a més, que aquests “retrògrads il·lustrats” que retrata la periodista poden ser també del gènere femení: tenim el cas, per posar un exemple, de Gloria María Tomás i Garrido, professora de Bioètica de la Universitat Catòlica Sant Antoni de Múrcia, que la primavera passada va demostrar a Alacant, reiteradament, que, quan d’homosexualitat i bisexualitat es tracta, la seua presumible sapiència acadèmica no la salva de pronunciar-se públicament en uns termes que sorprenen de tan puerils, de tan ximples.

Llegint l’article de Maruja Torres el Dia de la Constitució, vaig recordar que encara penjava sobre el matrimoni homosexual –és a dir, sobre el meu matrimoni, sobre milers d’altres matrimonis celebrats, en projecte o simplement possibles– l’espasa de Dàmocles del recurs del PP que considera que aquests matrimonis no caben en la llei suprema la festa de la qual celebràvem aquell dia. No vaig poder evitar llavors que en la meua ment es colara l’ombra d’un dubte: i si, en aquest Tribunal Constitucional que des de fa anys esperem que es pronuncie sobre els nostres drets bàsics com a ciutadans, hi haguera un, o més d’un, d’aquests “retrògrads il·lustrats”? Potser llavors serviria de ben poc que la mateixa Constitució assenyale en l’article 14 que “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre discriminació alguna per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. O que, a hores d’ara, semble absurd posar en dubte que l’homosexualitat entra de ple en aquest darrer apartat, és a dir, que constitueix una condició personal o social (en realitat té ambdues dimensions: la personal i la social) de l’individu, i per tant, com diu el text constitucional, no pot usar-se per a justificar cap mena de discriminació, per a excloure uns ciutadans –del matrimoni, per exemple– mentre se n’inclou d’altres.

Seria tal vegada possible que, malgrat això, prevalguera en el Tribunal una lectura retrògrada i restrictiva de l’article 32 (“L’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica”) que establira que el matrimoni, a Espanya, és només per a parelles heterosexuals? Mirar precedents històrics de com han tractat l’homosexualitat els tribunals equivalents al nostre constitucional d’altres països no resulta gaire tranquil·litzador, francament. Ja vaig comentar fa temps que l’any 1957 el Tribunal Constitucional de la República Federal Alemanya va trobar plenament d’acord amb la Llei fonamental (la constitució) de la RFA ni més ni menys que la llei promulgada per Hitler el 1935 per a convertir en delicte fins i tot les mirades sexualment insinuants entre hòmens, i no va tindre cap inconvenient a fonamentar la sentència en l’afirmació que aquesta norma nazi reflectia una “llei moral” del poble alemany, encara vigent ja que “les dues grans confessions cristianes [la catòlica i la protestant], dels ensenyaments de les quals gran part del poble pren els criteris que regulen el seu comportament moral, condemnen la impudícia homosexual com a immoral.” El tribunal alemany no va ser l’únic a escudar-se en els prejudicis ancestrals de les religions monoteistes per a propinar una bufetada ben sonora tant als drets fonamentals de les persones LGTB com als principis més bàsics de la democràcia liberal; una cosa semblant va fer el Tribunal Suprem dels EUA quasi tres dècades més tard, el 1986, en trobar constitucional la persecució de la sodomia amb arguments com ara que “la condemna d’aquestes pràctiques està fermament arrelada en la moral i l’ètica judeocristianes (…) Sostenir que l’acte de la sodomia homosexual està protegit d’alguna manera com un dret fonamental seria deixar de banda mil·lennis d’ensenyament moral.”

És cert que des del 1957 i el 1986 les coses han canviat molt en el terreny de l’acceptació social dels drets LGTB, i que, de fet, els mateixos tribunals constitucionals alemany i nord-americà han substituït el seu punt de vista sobre aquest tema per un altre de molt menys homofòbic. Però d’altra banda, allò que està avui en dubte a l’Estat espanyol no és si és constitucional o no perseguir legalment l’homosexualitat, sinó si ho és reconéixer el matrimoni entre persones del mateix sexe: un pas més en el camí cap a la plena ciutadania de les persones LGTB que ni a Alemanya ni als EUA –a nivell federal– no s’ha pogut fer encara. A Espanya, en canvi, sí que s’hi ha fet, i això ha omplit d’indignació molts retrògrads de la pell de brau (il·lustrats o no): “Em sembla un gran disbarat anomenar matrimoni la unió de dos hòmens o de dues dones (…) [; és] una desfiguració dels preceptes, una monstruositat jurídica (…) És com si me’n vaig a Mart i em trobe que allí la gent no camina dreta, què passa ací? És un altre món. Doncs per a mi, això també és un altre món i em vull morir sense entrar-hi.” El fet que qui ens va regalar fa uns mesos unes declaracions com aquestes –tan en l’estil desacomplexat, talibà i tanoca dels tontus sapiens–, afegint-hi a més “Jo confie, espere que tot això es reconsiderarà”, fóra el mateix senyor que va presidir el Tribunal Constitucional espanyol del 2001 al 2004, justifica o no una certa inquietud? Pregunte.

Nemo

White Christmas

2009-12-09T23:12:00.003+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“I’m dreaming of a white Christmas / just like the ones I used to know...” A més d'Irving Berlin i Bing Crosby, els qui somien un nadal blanc com el d'abans són les autoritats del poble italià de Coccaglio, a la Llombardia, a poc més d'una hora amb cotxe de Milà. Només que en boca d'aquestes autoritats, pertanyents al partit xenòfob i ultradretà Lega Nord (Lliga Nord), l'adjectiu blanc no sembla al·ludir precisament a la neu: White Christmas és el nom amb el qual l'ajuntament de Coccaglio ha batejat una operació per a “netejar” el poble d'immigrants en situació irregular que s’escaurà el proper 25 de desembre. En aquest context, l'expressió Nadal blanc evoca més aviat aquella altra d’Europa blanca que és un dels eslògans de la dreta més extrema del nostre continent.

Sembla obvi que amb el nom de l'operació, els leghisti han volgut fer l'ullet a la població de bé i d'ordre, cercar la seua complicitat, fer-li veure que es pot ser al mateix temps xenòfob i desenfadat, racista i amb sentit de l'humor. Sense complexos. D'altra banda, cal reconéixer que aquest estil d'humor, institucional i cínic, no manca a Europa de tradició, ni de públic: “White Christmas, he he, que bo, Arbeit macht frei, hua hua, jo és que em baquege…”

Tampoc la tria del dia de Nadal per a portar al cap la “neteja” d'immigrants està desproveïda de missatge. Encara que a alguns els puga haver molestat, per allò que nostra societat tendeix a esperar que per Nadal regne, si no la pau i la fraternitat entre tots els homes de bona voluntat, sí almenys un mínim bon rotllo, els leghisti de Coccaglio tenen molt clar que “Nadal no és la festa de l'acolliment, sinó la de la tradició cristiana, la de la nostra identitat.” Una identitat cristiana que, salta a la vista, té ben poc a veure amb el Sermó de la Muntanya (“Feliços els misericordiosos, perquè ells obtindran misericòrdia”), amb el manament aquell d’“Estimaràs el proïsme com a tu mateix” o amb altres romanços evangèlics d’aquest estil. No; del que es tracta és que l'etiqueta cristià servisca, tal com ha ocorregut al llarg dels segles, per a una finbalitat ben precisa: separar la gent en dos grups. Es tracta, en última instància, que hi haja un nosaltres ben delimitat, que caldrà protegir per tots els mitjans de l'amenaça que representen, pel mer fet d'existir, ells: els altres. És així com cal entendre també la proposta, eixida aquesta mateixa setmana de les files de la Lega Nord, d'aprofitar que es discuteix una reforma constitucional per a col·locar la creu en la bandera tricolor italiana. “La creu en la bandera? I per quan les croades?”, els ha contestat un diputat d'I Verdi (Els Verds): pareix que no s'adonava que les croades, per a alguns dels seus compatriotes, ja han començat.

“Només volem començar a fer neteja”: així ha definit l'operació White Christmas l'alcalde de Coccaglio, qui d'altra banda reconeix que al poble no hi ha problemes de criminalitat. No és, doncs, de delinqüents que es pretén purificar el municipi, sinó d’elements indesitjables, de gents que no són dels nostres. Posats a fer neteja i a defensar la tradició i la identitat cristianes, potser l'any que ve, o l'altre, arribarà també l'hora de l'operació Nadal Familiar, que consistirà a netejar el territori croat d’enemics de la família. Entre els quals, com és sabut, ocupen una posició destacada –a parer del Vaticà i dels talibans catòlics d'Itàlia– els gais i les lesbianes, i particularment aquells que no es resignen a amagar-se, ni renuncien a ser tractats com a ciutadans lliures i iguals als altres.

Hi haurà qui considere que no cal parar gaire atenció a les bufonades i els disbarats dels leghisti; no són gent seriosa, es dirà. És cert, però tampoc no ho eren, gens ni mica, els feixistes ni els nazis, i van arribar fins on van arribar: així d'inquietants, i de tristes, són les lliçons de la història. Però potser la cosa més trista és que avui hi deu haver gais i lesbianes que no vegen amb mals ulls l'operació White Christmas –“ja era hora que algú ens deslliurara d'aquests bàrbars homòfobs”– mentre que si un dia les autoritats mamprenen alguna cosa com l'operació Nadal Familiar, és ben probable que no falte tampoc entre els immigrants qui se n'alegre –“ja era hora que algú usara la mà dura amb aquests enemics de la llei de Déu”–. Si no volem que quan vinguen per nosaltres no quede ja ningú per a ajudar-nos, no podem permetre'ns la comoditat del prejudici i l'estereotip. L'existència d'una societat lliure pressuposa que els membres d’aquesta estiguen disposats a defensar no solament la seua pròpia dignitat i els seus drets, i els dels grups als quals pertanyen, sinó també la dignitat i els drets dels altres.

Nemo

Superherois i vampirs

2009-12-02T18:29:00.004+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En una escena de la melosa pel·lícula Crepuscle (Twilight, EUA, 2008), la protagonista, Bella, intenta que el guapo i misteriós Edward li explique per fi com va aconseguir salvar-la dies enrere de morir aixafada en un accident, ocasió en la qual el tal Edward va demostrar una velocitat i una força sobrehumanes. “M'agradaria escoltar les teues teories sobre això”, li respon el xic. “Doncs se m'han acudit”, diu Bella, “aranyes radioactives i kriptonita.” A la qual cosa Edward retruca: “Això són coses de superherois, veritat? I si resulta que jo no sóc l'heroi? I si sóc el dolent?”. Més endavant, un company de l'institut adverteix Bella que Edward la mira com si aquesta fóra “una cosa de menjar”. O una cosa de beure, per a ser més exactes...

En l'experiència històrica de la humanitat, no falten els casos d'individus que, després d'haver sigut presos per superherois, a la fi van revelar la seua vertadera naturalesa de monstres assedegats de sang humana. Hitler, Stalin, Mao en són els exemples més destacats del segle passat: personatges que es van considerar a si mateixos i, gràcies a propaganda, van arribar a ser considerats per les masses com uns éssers excepcionals, elegits per a una missió transcendental de salvació del poble. Missió que els conferia no solament el dret, sinó també el deure ser absolutament implacables amb tot aquell en qui descobriren un enemic o un obstacle per a la realització del seu destí grandiós i redemptor. El resultat, ja se sap, en van ser milions i milions de vides trencades, destruïdes, segades sense sentit.

Hi ha qui distingeix ja en el nostre present neguitejat per la crisi –econòmica, ecològica, política…– els primers símptomes d'una societat disposada a creure de nou en líders providencials capaços d'obrar la regeneració del món. Això és, per descomptat, preocupant; encara que potser no és el pitjor de tot.

Una altra pel·lícula romàntica i vampírica com Crepuscle, però molt millor que aquesta, és la sueca Deixa'm entrar (Låt den rätte komma in, de 2008 també). En Deixa'm entrar, com en la realitat, el monstre veritablement temible no és pas el vampir, que al cap i a la fi mata per necessitat d'aliment, sinó aquells éssers humans que, per sentir-se superiors, no dubten a convertir els seus semblants en inferiors: en infrahumans. La crueltat amb la qual el xiquet protagonista del film és perseguit i humiliat per un grup de companys, la violència atroç que aquests li aboquen damunt quan intenta plantar-los cara i reivindicar la seua dignitat evoquen d’una manera escruixidora nombroses situacions que ens resulten, per desgràcia, massa familiars. I el fet que els torturadors no siguen més que uns xavals de barri accentua encara la inquietud que ens produeix la pel·lícula, ja que posa de manifest que aquesta violència, aquesta ànsia de sentir-se superhomes a costa de la humiliació i el sofriment dels altres, és una cosa molt més comuna entre els éssers humans que no ens agradaria creure.

La tendència a inferioritzar l'altre per a poder sentir-se superior a ell explica per què sovint a aquells individus o grups socials que, per la raó que siga, es troben en situació de desavantatge se'ls penja etiquetes degradants, i es justifica la violència en contra seua. És clar que hi ha moltes menes de violència: la del cap rapat que clava colps de peu a un xic mentre li diu cridant “marica de merda” és d'un tipus obvi i extrem, però hi ha també la violència subtil i institucionalitzada del dignatari eclesiàstic o del polític que, després de proclamar el seu respecte o, fins i tot, el seu afecte cap a les persones homosexuals, propugnen convertir-les en ciutadans de segona classe, siga negant tot reconeixement jurídic a les parelles que conformen, siga expulsant-les del recinte sacrosant del matrimoni per obligar-les a conformar-se amb les engrunes d'una figura legal segregada i amb menys drets.

I és que no solament els suposats superherois poden enganyar-nos: també darrere d'una aparença de grisa i banal respectabilitat s'amaga sovint la misèria, la vilesa humana.

Nemo

Què passa?

2009-11-26T15:30:00.000+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

De la mateixa manera que les persones tenim els nostres llocs favorits, podria semblar que també la història té els seus. La del segle passat, en concret, va fer l'efecte de sentir una certa debilitat per una ciutat més aviat provinciana situada a la vora de la mar Bàltica, que va escollir com a escenari de dos dels seus episodis més destacats: la primera batalla de la Segona Guerra Mundial (el 70 aniversari de la qual es va commemorar el passat 1 de setembre) i el principi del final de l'imperi soviètic.

El 1939 la ciutat en qüestió era coneguda internacionalment pel seu nom alemany, Danzig, i l'alemany era la llengua del 95% dels seus habitants. Encara que Danzig havia pertangut al regne de Polònia durant segles (per a passar a Prússia a la fi del segle XVIII, quan les potències veïnes de l'estat polonès es van repartir tot el territori d'aquest), l'alemany havia sigut la llengua de la ciutat des de l'Edat Mitjana. Tot això va canviar quan els habitants de Danzig es van unir, gran part d'ells amb entusiasme, a la bogeria nazi.

El 1980 la ciutat va ocupar de nou els titulars de la premsa mundial, ara amb el seu nom polonès, Gdańsk (la n amb accent es pronuncia com el nostre dígraf ny). Després de la derrota del nazisme, els alemanys n’havien sigut expulsats i els havien substituït polonesos, provinents sobretot dels territoris de l'est de la Polònia d'entreguerres, annexionats ara a l’URSS. Els nous pobladors van haver de reconstruir la ciutat, quasi totalment devastada per aquell conflicte global els primers trets del qual havien sonat allà mateix.

El repartiment del món entre els vencedors de la guerra havia deixat Polònia al costat del Teló d'Acer on la Unió Soviètica era la superpotència dominant. Polònia era, doncs, un membre més de la gran família socialista, una de les democràcies populars, eufemisme amb què s'autodenominaven les dictadures satèl·lits de la de Moscou. I a principis de la dècada del 1980, una bona part de la població polonesa ja n’estava farta, d'aquella situació. Incloent els treballadors de les Drassanes Lenin de Gdańsk.

Solidarność, Solidaritat, fundat al setembre de 1980 per aquells treballadors, va ser el primer sindicat lliure del món comunista, i un element crucial per a l'esfondrament de l'imperi soviètic a la fi d'aquella mateixa dècada: una cosa així com la primera esquerda irreparable que va aparèixer al mur. El seu líder, un operari elèctric de les drassanes anomenat Lech Wałęsa, es va convertir el 1990 en president d'una nova Polònia, pluripartidista i amb eleccions lliures. Però en presentar-se per a un segon mandat el 1995, el molt catòlic i conservador Wałęsa va ser derrotat, i en intentar-ho de nou l’any 2000, va obtenir un resultat humiliant: no més d'un 1% dels vots.

Avui Wałęsa viu semiretirat a Gdańsk, i té el despatx al palau de la Porta Verda, un elegant edifici del segle XVI que fou construït per a allotjar-hi els reis de Polònia en les seues visites a la ciutat. El palau dóna per una banda a la plaça principal de Gdańsk (l'antiga Langemarkt o ‘Plaça Llarga’, avui denominada Długi Targ, que vol dir la mateixa cosa en polonès), i per l'altra al riu Motława. A escassos metres d'allí, travessant el riu, hi ha el carrer on des de fa uns mesos s’ubica un bar gai (o straightfriendly, com es defineix el mateix local) anomenat ¿Qué pasa?. Així, en castellà.

Segons el context i la manera de dir-ho, què passa? pot sonar, tant en català com en castellà, a desafiament, a provocació fins i tot. I obrir un local LGTB al centre d'una ciutat de províncies polonesa també pot semblar-ho; més encara si el local en qüestió –a diferència del que ocorre habitualment a Itàlia, per exemple– no és un cau desproveït totalment de finestres i amb una porta massissa que només pot travessar qui s'haja tret prèviament –pagant– un carnet, sinó un bar, o un pub, modern, obert i amb les parets de vidre. I damunt, prop del despatx de Lech Wałęsa.

El meu marit i jo vam visitar el ¿Qué pasa? aquest estiu, un diumenge a la nit: no hi havia massa clientela, però l'ambient hi era relaxat i agradable. Al final vam acabar parlant amb la cambrera –una xica hetero–, amb el cambrer –un xic gai– i amb un altre xic que devia ser el xicot d'aquest últim, tots tres bastant joves. Els preguntàrem pel nom del bar, i la cambrera ens va aclarir que es deia així perquè el local acollia regularment activitats diverses, i la idea era que la pregunta “What’s happening now there?” (parlàvem anglés) es fera habitual a Gdańsk. Tal vegada, en aquest context, més que no¿qué pasa?, en castellà es diria ¿hoy qué hay? o potser ¿qué ponen?, però bé. Quant a l'elecció de l'idioma, sembla que els amos del bar trobaven l'espanyol exòtic i enrotllat: cool. La veritat és que no el dominaven gaire: les parets estaven decorades amb fotos de xics i xiques nus que portaven escrits sobre la pell, a manera de tatuatge, textos com ara “Estamos todos la dadiva de Dios”, que supose que deu voler dir alguna cosa així com que tots –en la nostra diversitat– som un regal del cel.

Quan vam preguntar als xics com es duia això de ser gai en un país tan dominat pel catolicisme com Polònia, el xicot del cambrer, que era més obert i parlava millor anglés que aquest, ens va respondre que no estava tan malament… sempre que a u no se li acudira passejar amb el seu xic pel carrer agafats de la mà, o fer-li un petó en públic, o… En preguntar-li què podria succeir a qui s'atrevira a portar a terme unes provocacions semblants, si trobaria només mirades hostils o bé agressions verbals o, fins i tot, violència física, ens va contestar que, probablement, això darrer. Era un xic delicat i somrient, i ho va dir sense immutar-se.

En la Polònia del 1980 tot estava organitzat perquè els individus es resignaren al conformisme, a doblegar-se davant una suposada normalitat que els venia imposada, i els qui no estaven disposats a fer-ho eren marginats i perseguits pel sistema. En la Polònia democràtica i europea del 2009, la pressió per a sotmetre's a una normalitat no tan diferent d'aquella segueix pesant amb força sobre desenes o centenars de milers de ciutadans i ciutadanes LGTB. Dubte molt que Lech Wałęsa siga capaç, des del seu despatx adornat amb un gran crucifix, de reconéixer-ho, però la veritat és que el testimoni del desafiament que al seu dia va plantejar Solidaritat a la República Popular de Polònia l’han arreplegat els qui avui s'esforcen per anar més enllà en la lluita per les llibertats i els drets de tots els habitants d'aquell país. Com ara els activistes LGTB; o, simplement, qualsevol gai o lesbiana polonès que pretenga viure la seua vida sense automutilar-se, amagar-se ni avergonyir-se.

Nemo

El crucifix i la llibertat

2009-11-18T20:52:00.003+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Una antiga tradició com el crucifix no pot ser ofensiva per a ningú”: aquestes paraules recullen la reacció del secretari del Partit Democràtic italià, l'excomunista Pier Luigi Bersani, a la notícia, que vam conéixer la setmana passada, que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictaminat que la presència a les aules de crucifixos suposa una violació de la llibertat religiosa dels alumnes. Una vegada més, doncs, queda constància que els líders de la (suposada) esquerra italiana s’estimen més donar a les seues neurones el dia lliure abans que dir res que poguera molestar la jerarquia catòlica.

Perquè l'argument de Bersani, segons el qual la tradició, pel mer fet de ser-ho, estaria per sobre dels drets dels ciutadans, és tan òbviament reaccionari que, si bé no pot sorprendre en els exponents de la (ultra)dreta italiana liderada per Silvio Berlusconi –els quals, no cal dir-ho, l’han repetit fins a l'extenuació–, hauria d’estranyar almenys en boca d'un dels més destacats manaires de l'oposició (suposadament) d'esquerra o centreequerra. Però clar, a hores d'ara difícilment pot estranyar-se ningú de les incoherències dels polítics de Partito Democratico, per cridaneres que aquestes pogueren resultar en altres individus. El cas sorprenent seria el contrari: veure un d'aquests capitostos del PD dir clarament blanc allí on el Vaticà pontifica negre. No ho veuran els nostres ulls...

De moment, els ciutadans europeus que encara tenim la curiosa mania de creure en els principis de la democràcia liberal i en els drets de les persones estem en deute amb Soile Lautsi, el seu marit Massimo Albertin i els seus dos fills, Dataico i Sami. Aquesta família italofinlandesa, resident a la regió italiana del Vèneto, ha batallat coratjosament des del 2002 als tribunals contra la presència de crucifixos a les aules de l'institut on estudiaven els dos xics, sense deixar-se acovardir pels insults i les amenaces d'aquells qui ells mateixos qualifiquen com a “talibans catòlics”, i que per desgràcia estan ben lluny de ser una rara avis al país de la bota. O, no ens enganyem, al nostre.

La família Albertin-Lautsi, afiliada a l'Associació d'Ateus i Agnòstics Racionalistes, considera que en la societat actual “els ateus som ciutadans de tercera”. En recompensa a la seua constància a portar endavant la seua denúncia, contra vent i marea, fins al final, el Tribunal d'Estrasburg ha acabat per donar-los la raó –per unanimitat dels seus set jutges– allí on diverses instàncies judicials italianes els l'havien negada anteriorment. Gràcies a la seua batalla legal i a la històrica sentència que han aconseguit, avui els ateus europeus són –som– una mica més ciutadans i prou, ciutadans com els altres.

I no solament els ateus, perquè com ja observava amb lucidesa Soile Lautsi fa set anys, al principi de la seua lluita, “el crucifix té darrere moltíssims significats negatius, començant per la discriminació de les dones i els homosexuals”. Per sort, no tothom a Itàlia està disposat a posar-se una bena als ulls i/o a la boca per no despertar les ires del Vaticà: alguns veuen la realitat, i tenen a més el valor de dir-la. I de canviar-la; o contribuir a canviar-la, si més no.

“La llibertat no sorgeix sola, cal lluitar per aconseguir-la”, diu que ha declarat Angela Merkel en la celebració del vinté aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Dues dècades després d'aquella fita que va possibilitar el naixement d'una nova Europa, sembla que ni la unitat europea, ni la democràcia ni la llibertat no generen grans entusiasmes al nostre continent. Aquest mateix mes, però, una família mig italiana mig finlandesa i uns jutges d'un tribunal paneuropeu ens han donat una considerable alegria, i un exemple magnífic de què significa realment, o hauria de significar, la frase de la cancellera alemanya.

Nemo

L'armari automàtic

2009-07-29T09:29:00.010+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“És hora de tornar a entrar a l'armari”, predica, des de les pàgines d'un diari marcadament conservador, un conegut escriptor, acadèmic de la llengua espanyola i candidat en les últimes generals al Senat per un partit suposadament progressista. “És hora de tornar a entrar a l'armari”, ens diu el novel·lista, per “prudència”, perquè “el món reivindicatiu gai s'està posant molt pesat i és contraproduent per al mateix moviment”. La lectura de la resta de l'entrevista (en què manifesta oposició i menyspreu tant envers el matrimoni de persones del mateix sexe –“aquestes bodes cursilíssimes”– com envers la celebració de l'Orgull LGTB –“aquesta cosa estrafolària”, “aquest disbarat de festes amb uniformes nazis”– i considera a més que “el món gai” és “una broma” al costat de problemes seriosos com ara la crisi econòmica o la desocupació, que “haurien d'ocupar més espai en la consciència nacional”) ens deixa amb la sospita que això que proposa l'escriptor li resultaria impossible portar-ho ell mateix a terme, perquè només pot tornar a entrar a l'armari qui n’ha eixit alguna vegada. I amb independència que l'homosexualitat de personatge en qüestió siga un fet més o menys conegut, hi ha raons per a pensar que, almenys en un cert sentit, qui parla així mai ha eixit realment, o del tot, de l'armari.

La primera eixida de l'armari d'una persona homosexual no té lloc habitualment en públic, enfront dels altres, sinó en el seu fur intern, enfront de si mateixa. Consisteix a vèncer l'homofòbia que ha anat absorbint del seu entorn al llarg de tota la seua vida i acceptar-se per fi com a gai o com a lesbiana. Alguns –pocs, encara que cada vegada més– fan aquest pas en els inicis de l'adolescència, d’altres a finals d’aquesta, d’altres passada ja la majoria d'edat. Per a (quasi) tots és una cosa ben difícil, i em sembla que pocs aconsegueixen eixir d'una sola vegada a la llum i a l'aire lliure: pocs aconsegueixen superar del tot a la primera la seua homofòbia interioritzada per a acceptar-se per complet. Alguns, em fa l’efecte, no ho aconsegueixen mai.

Fa alguns anys, qui és avui el meu marit (i que llavors era ja la meua parella de feia temps) va haver de fer un viatge a l'estranger d'uns dies per motius professionals, junt amb un dels seus companys de la faena. Havien quedat al matí a la seu de la institució en què tots dos treballaven; atès que el meu propi lloc de treball estava de camí al de la meua parella, jo el vaig acompanyar –amb autobús i a peu– un bon tros. En arribar davant d'on jo treballava arribà també el moment d'acomiadar-nos; no era per a molt de temps, però així i tot se'ns feia dur, perquè no estàvem acostumats a passar dies separats. Així i tot, el nostre comiat va semblar extremadament fred: ens vam dir “adéu” enmig del carrer i ens en vam anar cadascun per una banda. Cap gest no va acompanyar les nostres paraules per a expressar el que sentíem: un encaixada, com si fórem tan sols bons amics, ens hauria paregut hipòcrita; però d'altra banda, en aquella època no ens havíem besat mai pel carrer, i en aquell moment no ens va eixir fer-ho per primera vegada.

Dic que “no ens va eixir” perquè el fet de no besar-nos no va ser fruit d'una decisió premeditada; no és que haguérem arribat a la conclusió que, per prudència –com diria l'escriptor–, era millor evitar que algú ens vera fent aquell gest. A més, en aquella època tothom en el nostre entorn –amics, familiars, companys de la faena, etc.– estava al corrent que ell i jo érem parella, de manera que no podia espantar-nos que ens descobrira algun conegut. I tampoc era en absolut probable que, a primera hora del matí i en aquell lloc prou concorregut, poguérem ser víctimes de cap agressió homòfoba seriosa; a tot estirar, d'alguna mirada de sorpresa o desaprovació.

Però la veritat és que en aquell moment ni tan sols no vam pensar en totes aquestes coses: simplement, com dic, no teníem costum de besar-nos en ple carrer, i en aquell moment no vam trobar les forces per a atrevir-nos a fer-ho per primera vegada. Recorde perfectament com em vaig sentir instants després, quan, ja sol, em dirigia a la meua faena: feia molt de temps que no m'havia sentit tan humiliat, tan avergonyit de mi mateix. Havia volgut fer a la meua parella un bes de comiat i no m'hi havia atrevit, i ara aquest bes que no li havia donat em cremava per dins. Vaig entendre llavors que, per més que mai no haguera tingut un moment de dubte o penediment des que, anys enrere, havia aconseguit per fi acceptar-me com a gai, no havia pogut encara desfer-me del tot de l'homofòbia interioritzada; que continuava portant-la adherida a la pell, condicionant i mutilant el meu llenguatge corporal i la meua capacitat d'expressar afecte, inconscient i automàtica. Que, d'alguna manera, continuava estant atrapat a l'armari.

Avui la meua parella i jo ens hem besat ja moltes vegades pel carrer, i si es repetira aquella situació de fa anys, ens acomiadaríem sens dubte amb un bon bes. Però encara ens passa sovint que, per a poder expressar-nos afecte en públic, hem de superar primer una certa reticència inicial, com una espècie de mecanisme que s'activara cada vegada per a impedir-nos-ho. Diu també l'escriptor a qui l'entrevista: “Jo done suport a la normalització del món homosexual, però perquè hi haja normalització hem de comportar-nos normalment”. D'acord, però per a un gai o una lesbiana comportar-se normalment no sols no és en absolut compatible amb tornar a entrar a l'armari, sinó que únicament és possible si s'esforça diàriament per eixir-ne i mantenir-se fora.

Nemo

NOTA: Acaba juliol, i arriba el moment que aquest blog es prenga un descans, de manera que les pròximes setmanes no hi haurà actualitzacions. Fins prompte!

L'entrevista de La Razón

Álvaro Pombo: «Es el momento de entrar otra vez en el armario»
19 Julio 09 - texto: Manuel Calderón | fotos: Alberto R. Roldán

Hay muchos escritores, pero pocos que actúen tan decididamente, hasta el histrionismo y sin ese sentido púdico de hablar flojito y para entendidos, sobre lo que pasa en el mundo y en su calle. Novelista, poeta, incansable estudioso de la filosofía y miembro de la Real Academia Española, Álvaro Pombo es un personaje tautológico: Pombo es Pombo y cuando habla se deja escuchar. Escuchemos: tiene ganas de hablar.
-¿Por qué quiere entrar en el armario?
-Es una decisión cómica, aunque yo no he cambiado ni de naturaleza ni de proyecto. Sí que he cambiado en un sentido, y es que el mundo reivindicativo gay se está poniendo muy pesado y es contraproducente para el movimiento mismo. Éste debe ser un momento de normalización y no de exacerbación porque no hay nuevas ideas.
-¿Normalización? Está empleando una palabra políticamente incorrecta.
-Yo apoyo la normalización del mundo homosexual, pero para que haya normalización tenemos que comportarnos normalmente, o no debemos hacer fiestorros como el del Día del Orgullo Gay. Es descabellado, porque lo que se subraya es justo la diferencia y si se subraya la diferencia una vez aceptada, lo que queda es el gueto otra vez. Claro que hay homofobia en España, pero la homofobia no se arregla saliendo treinta carrozas a la calle.
-Eso es ir «contranatura», por poner el título de su novela más abiertamente gay.
-Por eso volver a entrar en el armario es una metáfora visual de una especie de llamada a la prudencia, no al miedo, porque con setenta años no tengo miedo a casi nada, lo único que digo es que no nos conviene esa cosa estrafalaria. Así que frente a esa banalización, es el momento de entrar otra vez en el armario.
-¿Se lo piden el cuerpo y los años?
-Yo me he comprometido con los derechos de los gays hace muchísimos años, cuando casi no se hablaba de esto. Siempre he dicho que he estado fuera del armario, porque nunca lo he ocultado, desde que llegué a España de vuelta de Inglaterra en el año 1977 y con un libro como «Relatos sobre la falta de sustancia», que prologó José Luis Aranguren, que trata claramente el tema de la homosexualidad. Creo que soy una persona que tengo autoridad para decir que debemos repensarlo todo un poco.
-Después de todo, hablar de la homosexualidad es hablar del amor y de la amistad.
-Sin duda, no hay nada más, y es de lo que trataba mi libro «Contranatura». La heterosexualidad también trata del amor y la amistad. Lo que estoy planteando es ese dislate de fiestas con uniformes nazis.
-Usted se opuso a la utilización de la palabra «matrimonio» para las bodas gays.
-Sí, esas cursilísimas bodas... Me opuse a que se usara la palabra «matrimonio», pero si quieren emplearla... yo no puedo hacer nada.
-¿Intervino para que la Real Academia no la aceptara?
-He intervenido clarísimamente y dije que matrimonio no era la palabra adecuada, ¡pero es que además es una estructura social anticuada! El asunto estaba en que legislativamente, si no utilizas la expresión matrimonio, es como si se pierde categoría. Pido que los homosexuales hagan un esfuerzo de normalización, que no es volver a ser todos heterosexuales. ¡Como si quieren hacer unos sanfermines gays! Insistir demasiado en la diferencia es un error.
-Debe ser algo de su generación, pero la palabra culpa no está en su vocabulario.
-Yo estoy liberado del sentimiento de culpa, que es un lenguaje que se empleaba en Europa entera hasta los años 60. Tal y como están las cosas, la metáfora de entrar en el armario no va mal. Es que se ha llegado a hablar de «outing» forzoso, que es obligar a todo el mundo que lo sea a declararse públicamente homosexual. No me parece mal que lo hicieran los políticos, eso sí, si quieren. Yo no quiero que nada me clasifique.
-Ni como un hombre religioso.
-Si hablamos de amor y amistad no entra en contradicción con mis creencias religiosas. Los homosexuales más sensatos que conozco están más o menos en mi línea. Me llama la atención que no haya nuevas ideas y sí en el feminismo, que reflexiona sobre qué hacer con los hijos, cómo educarlos, o cómo compaginar la vida profesional con la familiar.
-Por cierto, ¿cómo educar?
-Los niños, desde muy jóvenes, tienen que tener una educación competente. Hay que educar con firmeza; no que todos estudien sus asignaturas, sino que aspiren a la excelencia. Las diferencias que se ven entre gente de veinte años que estudia con entusiasmo y quien no lo tiene es absolutamente abismal. Me parece que si hay un territorio hacia donde dirigir nuestra energía es hacia la educación seria, la educación para la convivencia, la lectura, la música, la literatura. Yo no veo un gobierno con una política educativa fuerte, veo mucho politiqueo.
-¿Qué le sugiere Zapatero?
-Le voté en la primera legislatura y luego voté a Rosa Díez porque me parecía que estaba siendo frívolo, ligero, y no me gustaba su retórica. Creo que no se puede hablar sólo de una política de derechos civiles; hay que acompañarla de una estructura económica sólida. Leí hoy mismo un artículo de Paul Krugman donde dice que va a haber una mejora de las condiciones económicas y financieras pero con desempleo. ¿Y qué pasará en España? ¿Cinco millones de parados? Creo que estos temas deberían ocupar más espacio en la conciencia nacional. Por eso el mundo gay me parece una broma.
-La promesa del 68 se ha cumplido: la juventud ha tomado el poder.
-Pero no es sólo achacable a este Gobierno. Hay una mala idealización de la juventud, como si siempre tuviera razón a la manera de «il Duce ha sempre ragione». Pero, primero, la juventud no siempre tiene razón, y, segundo, es un estado transitorio. Por ejemplo, todas las protestas sobre el plan Bolonia: llega junio y desaparecen. La juventud debe ser consciente de que lo importante es que se tienen que formar bien. ¡Es que luego no voy a tener un empleo!, dicen. Pero vas tener una cabeza bien montada y un corazón.
-¿Obama de quién es un personaje?
-Quizá de Kierkegaard. Creo que Obama siempre ha pensado que podría perder y ha tenido una actitud cauta. A mí lo que más me interesa de Obama no es su «glamour», y eso que es muy «cool» y su mujer y sus hijas y el perro... Pero lo que es divertido de ver en Obama es lo cauto que es, lo ha desmostrado en Rusia e Irán. Eso es la prudencia política, que es una virtud clásica.
-Para terminar, le pongo un ejercicio: una casona en Santoña, agosto de 1937, se oye algo de Puccini y luego un chistu... Continúe, por favor.
-(silencio) Podríamos tener un personaje dividido en dos: que recordase los textos de José Antonio Primo de Rivera sobre la gaita y la lira y sus peligros y que pensara que el chistu era la expresión de un nacionalismo exacerbado que iba a empequeñecer; y luego ese mismo personaje pensando que toda esa música era extranjera y que, por lo tanto, España era un país sin música, que no había salido musicalmente de las regiones. Haría un personaje a medio camino entre el falangismo y el nacionalismo vasco.

Un ordenado caos de humo y libros
Quizá los sueños de Álvaro Pombo sean como la estancia en la que lee, escribe, piensa, fuma y duerme: un caos envuelto por un elegante polvillo dorado. ¡Pero qué orden! No saldrá de este espacio donde los libros crujen en una estructura inestable durante todo el verano, dedicado a escribir, de cinco a nueve de la noche, todos los días. Él se siente poeta y cree que es ahí donde tiene su voz más verdadera: si se le oye recitar se entiende por qué Pombo sólo puede ser Pombo. Ahora acaba de publicar «Los enunciados protocolarios». Su obra narrativa se dio a conocer, en 1983, con «El héroe de las mansardas de Mansard», al que le siguió «El metro de platino iridiado» en 1990. Con «La fortuna de Matilda Turpín» ganó, en 2006, el Premio Planeta.

Orgull homòfob

2009-07-22T11:11:00.006+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 15 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Si no existeix el Dia de l'Orgull Hetero, per què ha d'existir el Dia de l'Orgull Gai?” Entre les argumentacions que fan servir els qui s'oposen a aquesta última celebració, aquesta és una de les més gastades. La resposta lògica –i igualment habitual– és que no hi ha un dia específic perquè els heterosexuals celebren el fet de ser-ho per la senzilla raó que, en la nostra societat, tots i cadascun dels dies de l'any són el Dia de l'Orgull Hetero. Això és cert, però no es queda ací la cosa: pitjor encara és que sovint sembla que tots els dies siguen, a més a més, el Dia de l'Orgull Homòfob.

N’hi ha prou de llegir les notícies que s’han publicat en els webs d’informació LGTB d’ençà de la celebració de l'Orgull 2009 per a trobar manifestacions contínues d'orgull homòfob procedents de qualsevol racó del planeta. Potser les més inquietants de totes són les que vénen de l'Índia, on totes les grans religions –inclosa l'Església Catòlica– es mostren disposades a pressionar el poder civil per evitar que l'homosexualitat hi siga despenalitzada. És a dir, pretenen continuar utilitzant el poder coercitiu de l'Estat, a través de la llei, per a imposar al conjunt de la població d'aquell país la seua moral. Una moral basada en la mentida: perquè a principis del segle XXI, encabotar-se encara, com ho fan, a presentar l'orientació sexual com un tret que el subjecte pot canviar a voluntat –o mitjançant uns suposats “mètodes terapèutics”– és, simplement, mentir amb desvergonyiment. I és precisament perquè el seu discurs es basa en això, en la mentida, que necessiten imposar-lo per la força, a través de les lleis… i a costa del patiment de milions de persones.

La mentida és també la matèria primera amb què construeix el seu discurs sobre l'homosexualitat Christian Vanneste, un diputat del partit que actualment domina la política francesa. No sols afirma que “Una persona responsable pot corregir aquesta tendència” (cosa que permetria, a més, desqualificar com a irresponsable tot aquell que no vulga, o no puga, heterosexualitzar-se), sinó que predica, contra tota lògica i evidència, que “l'homosexualitat (…) persegueix la destrucció de les relacions familiars heterosexuals.” I segueix: “A això també contribueix el narcisisme propi de l'homosexualitat, que es tanca a l'altre. És el rebuig de l'altre.” No crec que coste gaire adonar-se que, en realitat, qui “es tanca a l'altre” no són pas les persones homosexuals, sinó precisament aquells qui, com Vanneste, utilitzen aquesta mena de fal·làcies per a justificar que els LGTB siguen objecte de discriminació, d'exclusió.

La falsedat del discurs de Vanneste queda particularment en evidència –i fins i tot en ridícul– quan aquest afirma que en la societat occidental del nostre temps, davant la pressió de les minories, “tot allò que està dalt ha de ser rebaixat i humiliat, i tot el que estava per sota ha de situar-se per damunt… És una cosa completament idiota, hem convertit l'antiracisme en una manifestació racista. I el mateix s’esdevé amb els homosexuals. Ets heterosexual? Quina vulgaritat!”. Per descomptat: no hi ha dubte que avui són els heterosexuals, i no pas els gais i les lesbianes, els qui se senten constantment objecte d'humiliació i menyspreu… en aquesta realitat alternativa en què aparentment es pensa que viu el diputat francès, és clar. En les seues paraules, “és una cosa completament idiota”.

“Però tota aquesta gent per què ens odia? Què tenen les religions que, en la immensa majoria, persegueixen exterminar-nos? No entenc com es poden posar totes d'acord en això.” Aquestes preguntes se les feia zarevitz, un comentarista habitual del web dosmanzanas, al peu de la notícia sobre l'Índia que esmentava abans. En el cas de les grans religions monoteistes, crec que la resposta és que, per a començar, ens odien per tradició. I és que l'homofòbia del judaisme (producte probablement d'unes circumstàncies en què la natalitat del poble jueu era insuficient per a garantir la seua supervivència) va ser heretada per les dues religions que van derivar d'aquest, el cristianisme (que va estendre l'homofòbia més virulenta per un Occident abans molt més obert a l'homosexualitat, o almenys a determinades formes d'aquesta) i l'islam.

Avui hi ha en aquestes tres religions individus i grups reformistes que asseguren que la plena acceptació de l'homosexualitat no entra en contradicció amb els textos sagrats respectius, però la massa dels creients s’hi gira encara d'esquena (a pesar d'alguns progressos notables en el judaisme i en certes esglésies cristianes no gaire grans). No pot sorprendre gaire que els creients en veritats absolutes suposadament revelades fa segles o mil·lennis siguen poc inclinats a replantejar-se les coses, a tornar a examinar, a la llum de la raó i del coneixement actual, allò que ells estaven segurs de saber “des de sempre”; una vegada iniciat l’examen, qui posarà límits a la crítica racional? Qui els garanteix que podran seguir aferrant-se a les seues velles certeses, a la seua visió heretada del món?

No crec, amb tot, que siguen només aquesta inèrcia i aquesta resistència al canvi característiques de les religions allò que explique la virulenta homofòbia que demostren aquestes, o la versió superficialment laïcitzada, a l'estil Vanneste, que en trobem de vegades a Occident. Al meu parer, hi ha un altre factor important: l'homofòbia és també una arma en la lluita pel poder. Vanneste ho diu ben clar: “Sarkozy va guanyar les eleccions amb aquest discurs. És el missatge de l'esquerra el que no és popular. Estem convençuts que la majoria silenciosa, el poble, pensa d'aquesta manera.” És cert que, precisament gràcies a la tasca que les religions han dut a terme durant segles, l'homofòbia és encara molt popular. Ho saben els líders religiosos que han vist com, des de l'època de les revolucions liberals, les seues organitzacions no han deixat de perdre poder, i aspiren a recuperar-ne. I ho saben els polítics, no pocs dels quals estan disposats a fer de l'homofòbia el seu cavall de batalla. I encara hi ha qui assegura que avui en dia els LGTB ho tenim tot fet, que ja no ens fa gens de falta l'Orgull, ni els col·lectius, ni la reivindicació…

Nemo

Escola amb armaris

2009-07-16T11:09:00.004+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 8 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Va nàixer al juliol de 1969, a mitjan camí entre els disturbis de Stonewall i l'arribada de l’ésser humà a la Lluna. Durant molts anys, de xiquet, va creure que el segon d'aquests dos esdeveniments marcaria la seua vida, que coneixeria un futur de viatges interplanetaris i colònies en altres mons. De Stonewall, en canvi, ho va ignorar tot, ni tan sols no va saber que havia succeït, durant més de la meitat de la seua vida fins ara.

Tampoc res de remotament semblant a aquest orgull LGTB que té en Stonewall la referència més emblemàtica no va estar present en la primera meitat de la seua existència. Altres coses, però, li van arribar molt abans. El 1979 va complir 10 anys. Aquell mateix any l'homosexualitat havia deixat de ser delicte a Espanya i els últims presos pel aquest concepte havien sigut alliberats; però per desgràcia, l'abolició de les lleis franquistes que castigaven els gais i les lesbianes no va significar ni de bon tros el ràpid final de la feroç homofòbia social.

Amb 10 anys, havia començat a adonar-se de certes coses. Un matí, passejant pel pati de l’escola, havia sentit una estranya i íntima commoció en veure uns xics de l'últim curs de l’EGB (d'uns 13 anys per tant, però a ell li pareixien ja hòmens fets i drets) jugant al voleibol: especialment va quedar fascinat per un d'ells. Es recorda a si mateix, instants després, vagant per aquell pati que li resultava immens, sol com un astronauta perdut a la superfície lunar, intentant ofegar com fóra al seu cap la consciència naixent del que allò significava; havia començat a tancar els ulls, a mentir-se.

En el món de la seua infància i adolescència, l'homosexualitat només era un insult –mariquita, maricon…– o el pretext per a un acudit. Així era en el seu entorn, i també en els mitjans de comunicació. A classe mai no es va esmentar el tema: no era matèria apropiada.

El 1989, uns mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, va complir 20 anys. Aquell mateix dia es va comprar –per primera vegada– una revista amb fotos de dones nues. Després de tants anys no podia continuar ignorant l'evidència que se sentia atret cap al seu propi sexe; però volia convèncer-se que aquesta atracció no era exclusiva, que en realitat era bisexual, la qual cosa en la seua ment significava, abans que res, que podria arribar a viure com a heterosexual. Poques hores després, descoratjat davant els pobres resultats del seu experiment, es va desfer de la revista, però no va poder desfer-se alhora dels seus prejudicis i les seues pors, de tantes mentides acumulades. No va poder tirar a terra el seu propi mur de la vergonya.

Cinc anys més tard, precisament el dia en què va complir els 25, li va dir per primera vegada a una altra persona –un xic de la seua mateixa edat– que era homosexual. No sols això: li va dir també que s'havia enamorat d'ell. Aquest altre xic, que llavors estava també encabotat a convéncer-se a si mateix que era hetero, és avui el seu marit.

La història acaba bé, per tant. Però podria haver acabat d'una altra manera. De segur que moltes altres històries semblants van acabar pitjor, alguna fins i tot de forma tràgica. A més a més, aquest home que acaba de complir 40 anys sent –jo ho sé molt bé– que es va perdre, que mai no va poder viure, una part essencial de la seua infància, de la seua adolescència, de la seua joventut. Que hi va haver, en aquestes, massa amargor i confusió i solitària malenconia, i una falta, en canvi, de confiança en si mateix, de raons per a viure, d'alegria franca i expansiva.

40 anys després de Stonewall, crec que no hauríem de permetre que cap xiquet o xiqueta, cap adolescent, cap jove haja de créixer així en la nostra societat. Per aquesta raó, el lema de la celebració de l'Orgull LGTB d'enguany, “Escola sense armaris”, em sembla tan encertat, encara que haja despertat –com era previsible– la ira i la retorçuda mala bava habituals dels homòfobs més virulents. Perquè és imprescindible traure d'una vegada per sempre l'homofòbia de les vides dels qui estan descobrint el món i a si mateixos, perquè puguen fer-ho sense pors innecessàries i sense mentides. Perquè puguen desenvolupar la seua personalitat lliurement i de manera harmònica. Els ho devem a ells, per descomptat, però també al xiquet, a l'adolescent, al jove que vam ser, i que, d'alguna manera, encara som.

Nemo

L'alternativa a l'orgull

2009-07-08T12:13:00.003+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com l'1 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

The Boys in the Band (Els xics de la banda) és una pel·lícula nord-americana del 1970 de la qual el crític de cinema, literatura i art del web dosmanzanas, elputojacktwist, escrivia el 2007: “Si hi ha deu pel·lícules de temàtica gai imprescindibles, aquesta n’és una, sens dubte.” Afegia a més que el film era “història pura” per haver-se rodat “quasi en les mateixes dates que els disturbis de l’Stonewall Inn”. Compartisc ambdues apreciacions, però discrepe del meu admirat Jack respecte d'una altra opinió que ell mateix afegia en els comentaris a la seua –com de costum excel·lent– crítica de la pel·lícula: “de pel·lícules de temàtica homosexual, n'hi ha des dels inicis del cinema, però aquesta és la primera de l'Orgull, per entendre'ns”. Per mi, en canvi, The Boys in the Band és més aviat l'última pel·lícula d'abans de l'Orgull, l'última pel·lícula gai preStonewall.

En defensa del meu punt de vista puc al·legar que encara que s'estrenara mesos després dels disturbis de Stonewall, el film en qüestió és en realitat la transposició al cinema, altament literal, d'una obra teatral que els mateixos actors de la pel·lícula estaven representant a Broadway des del 1968; a més, l'estiu del 1968 és precisament el temps en què se suposa que té lloc l'acció que reflecteixen tant l'obra de teatre com la pel·lícula (en aquesta darrera, el marc espaciotemporal queda explicitat per mitjà de la frase “NYC Summer 1968”, pintada a la paret de la terrassa de l'apartament on transcorre quasi tot el film). Això ens situa, per tant, just un any abans de Stonewall.

Al meu parer, la consideració d’“última pel·lícula anterior a l'Orgull” es justifica també per la forma en què els seus personatges gais demostren veure's tant a si mateixos com els uns als altres: ací sí que l'orgull –o el que és el mateix, una saludable dosi d'autoestima– es troba conspícuament absent. No és només que a partir d'un cert punt la festa d'aniversari que celebren es convertisca en una veritable orgia d'insults i crueltat gratuïta dels uns cap als altres que fa dir a Alberto Mira (en Para entendernos) que aquests personatges sembla “com si tots necessitaren, de manera masoquista, ser humiliats”; ni que la descarnada homofòbia que demostra un d'ells (Alan, un suposat hetero benpensant que en realitat probablement és un homo armaritzat) no semble despertar cap indignació en els altres, ni tan sols quan aquest comença a clavar punyades, tot cridant “marica” (“faggot!”), a Emory, el més plumífer del grup; és que el mateix amfitrió de la festa, el catòlic Michael, es lamenta així al final de la pel·lícula –instants abans d'anar-se'n a missa–: “si almenys aconseguírem aprendre a no odiar-nos a nosaltres mateixos tant, tant…”

A més, aquest és el mateix Michael al qual el càustic Harold (el gai lleig i jueu l'aniversari del qual celebrava el grup) li havia dit a la cara uns minuts abans que era “un home trist i patètic” ja que, sempre segons Harold, Michael era homosexual i no volia ser-ho, i no obstant això estava condemnat a continuar sent-ho tota la seua vida: ni el seu déu ni el seu psicoanalista l’alliberarien mai d'això. I és també el mateix Michael que, després d'una crisi emocional provocada per les dures paraules de Harold, aconsegueix recobrar l'aplom en recordar la màxima, per a ell irrebatible, que no hi ha homosexuals feliços: “Mostra'm un homosexual feliç”, li diu al seu amic Donald, “i jo t'ensenyaré un cadàver alegre”. Frase que en anglés apareix encara més carregada d'homofòbia, ja que Michael hi fa servir la paraula “gay”: “a gay corpse”, és a dir, “un cadàver alegre/marica”.

En el món de després de Stonewall, The Boys in the Band va ser rebutjada per molts activistes LGTB, precisament perquè aquests no hi veien una representació de l'homosexualitat que estiguera d'acord amb aquesta nova autopercepció positiva dels gais i les lesbianes sorgida a Occident a partir del 1969 i que hem anomenat l'orgull. No obstant això, l'autor del text, Mart Crowley, el defensava en la pel·lícula del 1995 The Celluloid Closet (L’armari de cel·luloide) d'aquesta manera: “Jo coneixia molta gent així. Aquest humor cruel amb un mateix sorgia d'una baixa autoestima, de la constatació del que l'època et deia sobre tu mateix.” En altres paraules: de l'homofòbia interioritzada. I és que als anys 60, seguia Crowley, “l'homosexualitat estava encara classificada com a malaltia mental. Si anaves a un bar gai t'arriscaves que et detingueren si la policia feia una batuda al local. No eren només prejudicis, sinó també les lleis, allò que anava contra el teu ésser, contra el nucli del teu ésser.”

Crec que aquestes paraules de l'autor The Boys in the Band ens diuen una cosa ben valuosa sobre la seua obra teatral i sobre la pel·lícula que William Friedkin va realitzar a partir d'aquesta. Es tracta d'una obra escrita en vespres de Stonewall, quan l'orgull LGTB no aguaitava encara per l'horitzó; no obstant això, hi podem veure reflectit l'orgull en negatiu, a través de la mateixa absència d’aquest. Els seus personatges ens presenten amb tota cruesa l'alternativa a l'orgull: l'amargor, la desesperació i la crueltat envers un mateix i envers els altres que naixen de la manca d'autoestima, de la interiorització (sovint inconscient) de l'homofòbia ambiental.

Per aquesta raó, The Boys in the Band, encara que es pot veure com un testimoni d'una època que, afortunadament, ja no és la nostra, continua sent rellevant per a nosaltres. Perquè l'homofòbia ambiental continua estant ací, al nostre voltant, i per tant continuem exposats a interioritzar-la… fins i tot sense ser-ne conscients.

Nemo

Herois improbables

2009-07-01T11:14:00.002+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 de juny de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ray i Brig es van conéixer a Hawaii, on estaven destinats per l'exèrcit, en plena Segona Guerra Mundial. Si no haguera sigut per la guerra, per la sobtada suspensió de tot allò que fins llavors havia constituït la seua vida, per la soledat i la tensió i aquella sensació omnipresent que calia viure intensament cada moment perquè podia ser el darrer… si no haguera sigut per tot això, Brig creu que mai no hauria pogut succeir el que va succeir entre ells.

Anys després li ho diu a Ray per carta, l'última carta –assegura Brig– que li escriurà, perquè la guerra ha acabat i ambdós han tornat a casa i l'impossible torna a ser impossible. Brig escriu a Ray que ara té “una vida bona i normal”, i vol oblidar “que alguna vegada hi haguera cap altra cosa” que aquesta vida d'ara a Utah vora la seua família, molt probablement mormona (Brig és forma apocopada de Brigham, i Brigham Young és el nom del profeta que va conduir els mormons fins a Utah). Afig que confia que Ray, que és “bo i generós”, l’ajudarà a oblidar.

Passen més anys i Brig és ara el jove senador dels Estats Units per Utah Brigham Anderson, casat i amb una xiqueta de poca edat. Un dia li arriba la que sembla que ha de ser la seua gran oportunitat de destacar: l'encàrrec de presidir una important comissió del Senat. Brigham es veu de sobte al centre d'un formidable remolí polític, una lluita de poder descarnada: la seua esposa comença llavors a rebre trucades anònimes que li aconsellen que el senador actue de determinada manera si no vol que isca a la llum allò de Hawaii. La dona intenta que Brigham li conte què va ser el que va ocórrer a Hawaii, però aquest és incapaç d’explicar-li res, i ix corrent per viatjar a Nova York en cerca de Ray, amb l'esperança de trobar el mitjà, parlant amb ell, d'evitar l'escàndol.

Ja a Nova York, Brigham esbrina que Raymond Schaf, Ray, es troba en aquell moment en un lloc que es diu Club 602, i s’hi dirigeix sense dubtar-ho; però a penes hi ha penetrat quan retrocedeix, horroritzat i fastiguejat, en adonar-se d’en quina mena de lloc es troba: la clientela és exclusivament masculina, porta roba ajustada i alguns semblen amanerats… Ray el reconeix i ix del local després d'ell, però Brig ja no té res a dir-li: puja a un taxi, dóna un espenta al seu antic amant, que cau de morros sobre un toll, i torna a Washington per a tallar-se el coll amb una navalla al lavabo del seu despatx.

La història de Brig i Ray forma part de la pel·lícula nord-americana del 1962 Tempestat sobre Washington (Advise and Consent), un thriller polític que revesteix una certa importància dins de la història LGTB per ser un dels primers films de Hollywood que es van atrevir a abordar més o menys obertament el tema de l'homosexualitat, i el primer des dels anys 30 a mostrar al públic d'aquell país un bar gai. Clar que atrevir-se a parlar sobre l'homosexualitat no és el mateix que fer-ho de manera positiva, o simplement lliure de prejudicis. Al meu parer, la pel·lícula reflecteix l'estat d'opinió homòfob dominant àmpliament als Estats Units a principis de la dècada del 1960, com posa de manifest el diferent tracte que hi reben els personatges de Ray i Brig.

Aquest últim ens és presentat com una mena d'heroi tràgic, algú que almenys ho ha intentat: ha intentat integrar-se en la societat, crear una família i servir el seu país, de manera eminent. El seu fracàs final no és en definitiva culpa seua, i per això a la fi del film els seus col·legues del Senat repudien l'instigador del xantatge que acaba costant-li la vida alhora que s'ocupen d'evitar que “el vell pecat de Brig, fóra el que fóra” isca a la llum per a tacar la seua memòria (així de pas eviten també que l'escàndol recaiga sobre el Senat i sobre el sistema mateix, posant-lo en qüestió).

En canvi, Ray (és casualitat que el seu nom s'assemble tant a gai?) apareix només durant un instant abans d'acabar enfonsat en aquell toll brut novaiorqués, en una imatge en què és difícil no veure una òbvia metàfora del seu estil de vida, simbolitzat també en aquell local, el Club 602, que provoca l'horror i la nàusea del seu antic amant. En definitiva, se'ns fa veure que l'armari és honorable, mentre que l’estil de vida gai –l'homosexualitat oberta i assumida– és una cosa sòrdida i indigna.

Supose que ningú no es podia imaginar el 1962 que només set anys després els clients d'un altre bar gai novaiorqués (encara que prou més xocant que aquell, al cap i a la fi, innocent Club 602 on els gais xarraven tranquil·lament mentre sonava Frank Sinatra) es convertirien en herois inesperats –i improbables– per a milions de persones, i que la seua gesta, resistir a l'agressió policial, s’havia de commemorar a mig món cada any durant dècades sota el nom d’Orgull LGTB.

No sé fins a quin punt la tragèdia de Brigham Anderson devia ser versemblant l’any 1962, però crec que avui no ho seria a penes: no m’imagine un senador dels EUA suïcidant-se només per haver tingut un romanç homosexual en la seua joventut, molts anys arrere. És clar que les coses han canviat considerablement des dels anys 60… Em pregunte a quants Brigham Anderson, a quants homos armaritzats que s'espantarien i avergonyirien d'ells, deuen haver salvat la vida els clients de l’Stonewall Inn, i tots aquells que han recollit la seua bandera al llarg de les quatre últimes dècades.

Nemo

El dilema i l'infern

2009-06-26T10:37:00.006+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 17 de juny de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Fa uns tres anys, el meu marit i jo visitàvem el Petit Palais de París quan se'ns va acostar un dels guàrdies del Museu (un home d'uns trenta anys, d'aspecte mediterrani i agradós) i, en francés, ens va preguntar –m’imagine que després d'haver reparat en algun gest d'afecte o intimitat entre nosaltres– si érem parella. En respondre-li afirmativament ens va explicar, sense més preàmbuls, que ell també era gai però no ho duia gaire bé, perquè el turmentava la idea que un home, en ser penetrat per un altre, perdia la seua masculinitat. Llavors va sonar per megafonia l'avís que el Museu estava a punt de tancar i aquella insòlita conversa va quedar interrompuda tan bruscament com s'havia iniciat.

Així que em vaig quedar sense saber què era exactament el que tant capficava el guàrdia del Petit Palais: si perdre la seua pròpia masculinitat –bé perquè en els fons desitjava que el penetraren, bé perquè tenia un nuvi que l’insistia perquè es deixara penetrar– o desposseir-ne els seus amants. En tot cas, el dilema del guàrdia em va fer recordar algunes de les meues velles lectures. Com ara Giovanni's Room (L'habitació de Giovanni, de James Baldwin), un clàssic de la literatura gai en què dos hòmens jóvens, un americà i un italià, inicien una relació afectivosexual en el París dels anys 50 del segle passat i arriben fins i tot a viure junts, però tot acaba en desastre quan a David, l'americà, li entra també el pànic de perdre la seua masculinitat si no talla en sec amb el seu amant, el Giovanni del títol.

O bé Bearn o La sala de les nines, novel·la del mallorquí Llorenç Villalonga, considerada com una de les millors en la nostra llengua del segle XX. El narrador d’aquesta història, un capellà mallorquí vuitcentista, reflexiona en un moment donat sobre la relació entre el desig eròtic i la curiositat, amb paraules que probablement reflecteixen el punt de vista del mateix autor de la novel·la. “L'instint sexual és eminentment investigador. Res no intriga tant com saber la reacció d'una altra persona davant una carícia”, cavil·la el capellà, i a continuació ens adverteix del perill: aquesta curiositat pot conduir, entre d’altres, al “vici de Sodoma”, que és en si mateix un “infern” per tal com “la curiositat de l'homosexual és estèril, perquè l'objecte dels seus desigs només reaccionarà donant-se (i convertint-se, per tant, en la més deplorable de les caricatures femenines), o virilment, amb el més desagradable dels cops de puny”. Dit d'una altra manera: “el pertorbat pretén l'amor d'un ésser viril (que precisament per viril no el podrà estimar)”.

El que ens diu el capellà de Villalonga no és que l'homosexualitat siga immoral, sinó que és impossible; impossible, en tot cas, més enllà d'un desig que mai no es podrà satisfer, perquè si s’intentara satisfer se’n privaria l’objecte, precisament, de la qualitat que el feia en principi desitjable: la virilitat. Un vertader infern, per tant, un suplici semblant al de Tàntal. No costa gaire veure en aquests plantejaments una manifestació extrema de l'heterosexisme, que aniria més enllà de la mera consideració de l'heterosexualitat com a forma superior o normal de sexualitat –això seria l'heterosexismo estàndard, o ras– per a arribar a la negació de tota possibilitat de concebre la sexualitat humana en altres termes que els de la dualitat masculí/femení. Perquè hi haja sexualitat, assumeix aquesta concepció, ha d'haver-hi necessàriament un home i una dona: l'amor i el sexe serien per tant, per naturalesa, exclusivament heteros.

La realitat, per descomptat, desmenteix aquest esquema simplista i restrictiu, i fa veure que un home pot perfectament estimar-ne un altre i practicar el sexe amb ell sense que cap dels dos perda la consideració d’home ni als seus propis ulls ni als dels qui l’envolten, començant pel seu amant. La creixent visibilitat de les parelles gais està aconseguint que aquesta evidència vaja desterrant els vells esquemes que contraposaven, com incompatibles, masculinitat i homosexualitat. D'altra banda, em sembla obvi que darrere d'aquesta por de perdre la masculinitat hi ha també, al costat de l'heterosexista, una altra mena de prejudici: no és el masclisme, al capdavall, allò que fa que la masculinitat resulte tan transcendental, i que la possibilitat de perdre-la resulte tan temible?

I és que el vertader infern, contràriament al que creia el capellà de Bearn, no està en l'homosexualitat, sinó en l'altre terme del seu dilema: en la masculinitat, o més aviat en el concepte de masculinitat que es manege; especialment en aquesta idea subjacent al seu discurs –i tan arrelada per desgràcia en la nostra societat, com podem comprovar en la freqüència amb què els mitjans ens donen la notícia d'un nou cas de maltractament masclista– que allò propi de la dona és donar-se submisament a l'home, mentre que allò propi d'aquest, allò viril, és reaccionar a colps de puny.

Nemo

Hòmens sense decor

2009-06-18T12:24:00.006+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 10 de juny de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Cada any que passa la degradació indumentària dels nostres compatriotes va a més, bojament, i en la present temporada he observat una proliferació abominable de pantalons curts a la meua ciutat (…) que m'indueix a defugir els comerços i els carrers.” Això anotava l'escriptor Javier Marías el 1997, i 12 anys després la invasió estiuenca de les ciutats de l’Estat espanyol per aquells que Marías denominava, ja des del mateix títol del seu article, “Mastuerzos en pantalón corto” continua imparable. Per al disgust de l'autor, imagine; o pot ser que amb el temps s'hi haja anat acostumant i ja no trobe aquesta invasió tan intolerable, aneu a saber.

Quan vaig llegir aquell text l’any 97, em va cridar l'atenció que a l'escriptor només li repugnaren els pantalons curts quan aquests cobrien –o més aviat descobrien, que ací, és clar, està la cosa– unes cames masculines. No era només que tots els escenaris “de malson” que evocava a Marías la contemplació dels pantalons curts (des d’“un gimnàs atapeït, ple de suor i pudent” fins a “una desfilada de les joventuts hitlerianes”) resultaren estar habitats exclusivament per “mascles de qualsevol edat i condició”; és que el mateix autor arribava a proclamar la màxima següent: “no sé jo què deuen tindre els pantalons curts en els hòmens que ens brutalitzen infal·liblement”. Llàstima que Marías es quedara ací i no intentara indagar més enllà d'aquest “no sé jo què deuen tindre”, perquè em fa l’efecte que si ho haguera fet hauria pogut descobrir coses interessants.

L'article en qüestió (recollit en el volum Seré amado cuando falte) em va vindre al cap el mes passat en llegir, en el web de dosmanzanas, el comentari d'un lector (suposadament) hetero que afirmava que veure dos xics besant-se li causava “repulsió”, i ho explicava així: “Jo no em considere homòfob, ja que si són xiques les que es besen, no em fa gens de repulsió. De fet, sentiria la mateixa repulsió veient besar-se dos homosexuals que dos hòmens que no ho foren. Tampoc no m'agrada veure els tios pels carrers de Madrid amb xancletes de piscina. Si són xiques, queda fins i tot bonic. És això ser homòfob? Potser ho sóc.”

Suggeridora pregunta la que formulava l'autor d'aquest comentari: pot tenir alguna cosa a veure amb l'homofòbia el fet que a un home (suposadament) heterosexual el disguste veure altres hòmens en xancletes (o en pantaló curt, em permet afegir), però no li provoque idèntica repulsió veure dones abillades amb la mateixa indumentària? Intentem-hi una resposta.

Per a Marías, la repugnància que li causava la visió dels panxells masculins tenia a veure amb el “sentit del decor”, un sentit que aparentment s'estava perdent ja el 1997 entre la població viril d'Espanya: “Fa no molt de temps l'espanyol es distingia de molts guiris que ens visitaven pel seu fort sentit del ridícul, o millor del decor. El decor, ho direm de passada, no afecta la moralitat ni el ‘pecat' o succedanis, i té menys a veure amb la ‘decència' que amb l'estimació pròpia.” Té raó Marías? El decor no té res a veure, com ens assegura, amb la moralitat? Anem a pams. El diccionari recull unes quantes definicions de decor; d'aquestes, la que més il·lustrativa em sembla és la següent: “Correcció, elevació, en les maneres, en el capteniment d'algú, que correspon a la seva condició social”. Podem arribar, doncs, a la conclusió que el decor, aplicat a l'ús de peces de vestir que cobrisquen o descobrisquen peus i cames, consistiria a adequar el propi comportament a una norma social que seria distinta per als hòmens i les dones: en el cas de les segones, no hi hauria cap problema a usar roba o calçat que deixaren al descobert aquestes parts de la seua anatomia (fins i tot hom les animaria a fer-ho?); en el cas dels hòmens, el decor manaria que es taparen.

Arribats a aquest punt, podem preguntar-nos per quina raó aquesta norma social (vigent quasi sense excepcions fins no fa gaire, i avui en decadència) és diferent en el cas dels hòmens i en el de les dones. La meua hipòtesi és que l'arrel de la norma, l’explicació última, està en el masclisme tradicional de la nostra societat, que només considerava l'home com a possible subjecte desitjant; per a la dona, resultava antinatural, o almenys immoral, ser cap altra cosa que objecte del desig masculí. D'ací que a la dona li estiguera permès descobrir-se en públic –per atraure la mirada i el desig virils–, mentre que a l’home això li estava vedat; perquè, si només els hòmens podien desitjar, era obvi que l'home que descobria el seu cos –com una dona– no podia pretendre cap altra cosa que despertar el desig d'un altre mascle: i ací és on intervindria, per a estigmatitzar el (presumpte) marica, la no menys tradicional homofòbia de la nostra cultura.

Aquesta mateixa argumentació serviria per a explicar per què fins fa relativament pocs anys els hòmens a penes portaven pendents, collars o polseres (avui els usen en abundància, sobretot els jóvens), o no s'atrevien a utilitzar productes cosmètics. Tabús que avui van caient, com el del pantaló curt o el de les xancletes. Per tot això, no em sembla fora de lloc l'analogia que establia l'autor del comentari publicat en dosmanzanas entre veure un home en xancletes i veure dos xics besant-se: els peus (nus) dels hòmens, com la sexualitat i l'afectivitat entre aquests, eren fins fa poc realitats confinades per prejudicis de base masclista i homòfoba a l'àmbit privat que avui, en canvi, s'atreveixen a eixir a l'espai públic.

Al cap i a la fi, Marías concloïa el seu text del 1997 amb l'advertiment que “de la mateixa manera que les indumentàries ‘d'interior' o ‘privades' pul·lulen ja desinhibides pels carrers, així prompte hi veurem també activitats de la mateixa índole.” No crec que l'escriptor pensara en escriure això en les mostres d'afecte i desig entre hòmens, però la veritat és que aquestes constitueixen un bon exemple d'activitat quasi absolutament privada fins fa uns anys que en l'actualitat comença ja a pul·lular desinhibidament pels carrers de les nostres ciutats, per a la consternació d'alguns que –només caldria– no es consideren en absolut homòfobs. Potser podran arribar a consolar-se amb el pensament que haver de veure pel carrer certes coses que els disgusten és el preu que han de pagar per la seua pròpia llibertat: perquè el fet que altres siguen lliures per a actuar segons les seues pròpies preferències els permet a ells actuar també d'acord amb les seues, és a dir, els fa lliures també a ells.

Nemo

Esperant els bàrbars

2009-06-10T14:33:00.009+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de juny de 2009 -abans, per tant, de les eleccions europees. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

"Què esperem, congregats tots al fòrum? / És que avui arriben els bàrbars. / Per què el Senat no fa res / i els senadors es queden asseguts i no legislen? / Perquè avui arriben els bàrbars. / Quines lleis poden fer ja els senadors? / Quan arriben els bàrbars, ja les faran ells, les lleis.”

Aquests cèlebres versos del poeta grec i homosexual Konstantinos Kavafis reflecteixen de manera estremidora la sensació d'impotència d'una societat (suposadament) avançada que veu com s'acosta el seu final imminent. És clar que en la realitat històrica les coses solen ser diferents: allò més habitual és que els bàrbars siguen menys bruscos, que vagen instal·lant-se en el poder a poc a poc, la qual cosa fa el seu domini menys traumàtic per als dominats; d'altra banda, és important tenir en compte que els bàrbars no sempre arriben des de fora.

No venia de fora la barbàrie que, com vam veure fa poc, va destruir a l'època final de l'Imperi Romà i a la mateixa ciutat natal de Kavafis, Alexandria d'Egipte, la Biblioteca que atresorava el saber i la cultura de l'antiguitat, privant les generacions futures del coneixement d’aquests. Segurament aquella barbàrie havia sigut engendrada en les mateixes esferes del poder alexandrí i imperial: en aquella nova aliança entre el tron i l'altar, entre el poder civil i el dogma religiós, que marcaria el destí d'Occident durant molts segles. La pèrdua de la riquesa intel·lectual acumulada a la Biblioteca d'Alexandria i en altres institucions semblants d'altres parts de l'Imperi va ser part del preu que calgué pagar per aquesta aliança, junt amb moltes altres cessions de la civilització davant la nova barbàrie institucionalitzada: menys de segle i mig després de la data probable de la destrucció de la biblioteca alexandrina, l'emperador Justinià establia per primera vegada la pena de mort a la foguera per als qui ofengueren el déu cristià practicant l'homosexualitat: la sodomia.

En parlar de barbàrie que ve de dins i d’aliança entre el tron i l'altar em resulta difícil no pensar en la Itàlia contemporània. Un país amb una riquesa cultural realment extraordinària, que no obstant això s'ha posat dues vegades en menys de 100 anys en mans de terrossos grossers, reaccionaris i demagogs. El primer es feia dir il Duce, i després d'arribar al poder amb l'ajuda, entre d’altres forces, de l'Església Catòlica, va procedir a posar fi a dècades d'enfrontament entre el règim liberal del Regne d'Itàlia i aquesta església, amb la qual cosa segellà una nova aliança entre el tron i l'altar. Aliança que perduraria després de la caiguda del règim del Duce, gràcies a un partit, la Democràcia Cristiana, que va saber mantenir-se en el govern des del final de la Segona Guerra Mundial fins que va desaparèixer (o més aviat es va escindir) a mitjan dècada del 1990.

Més tard, el suport de l’Església Catòlica, gairebé totpoderosa a Itàlia, ha resultat fonamental perquè el segon terròs, conegut com il Cavaliere, superara obstacles tan greus per a la seua carrera política com ara les sospites de corrupció que se cernien sobre ell (alguna de les quals s’ha pogut provar recentment davant els tribunals) o l'enorme concentració de poder mediàtic a les seues mans, insòlita en un país democràtic i desenvolupat. De fet, Berlusconi, la política del qual esperona i explota l'homofòbia i la xenofòbia de bona part de la població italiana, gaudeix avui d'una popularitat ben poc habitual en els primers ministres del seu país, i ja es veu guanyador per golejada a les pròximes eleccions al Parlament Europeu, fins al punt d’aspirar a ser el líder que més escons aporte al grup que previsiblement tornarà a ser el majoritari de l'europarlament després del 7-J, el del Partit Popular Europeu.

Imagine que el 1922 devia resultar bastant fàcil per a les persones progressistes de l'Europa més desenvolupada despreocupar-se de l'ascens al poder de Mussolini a Roma amb el pensament que, al cap i a la fi, eren coses de la peculiar i retardada Itàlia. Qui els ho havia de dir, que 20 anys més tard gairebé tot Europa estaria en mans de règims feixistes? No obstant això, la combinació d'una crisi econòmica global i un creixent desprestigi del sistema polític que la dreta i l'esquerra extremes coincidien en aquell moment a denominar despectivament democràcia burgesa va fer possible aquest avanç irresistible de la ultradreta.

En l'Europa actual vivim de nou en plena crisi econòmica global, la més greu des d'aquella que els anys 30 del segle passat va aplanar el camí al feixisme. I tem que és ben possible que vaja acompanyada, també en aquesta ocasió, d'una crisi del sistema polític i dels valors sobre els quals es va fundar la nova Europa democràtica després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial. Una dada que em sembla preocupant és que la participació de la ciutadania en les eleccions al Parlament Europeu no ha deixat de caure des que aquestes van començar a celebrar-se, l’any 1979. El 1999 la participació va caure per primera vegada per sota del 50%, i en les últimes eleccions celebrades, les del 2004, ni tan sols va arribar al 46%. I les previsions per a les eleccions d'enguany no pot dir-se que siguen molt optimistes.

Així, doncs, al contrari que en el poema de Kavafis, en l'Europa d'avui no són els senadors (els eurodiputats) els qui es queden quiets al seient sense fer res: el Parlament Europeu, com vam veure recentment, debat sobre assumptes que afecten de forma molt important a les nostres vides, aprova resolucions, legisla; de fet el seu poder s'ha anat incrementant al llarg dels anys. Els qui es queden a casa sense acudir a les urnes són un nombre de ciutadans cada vegada més gran. Alguns atribueixen aquest fenomen a un desinterès de la gent pel procés de construcció europea, la qual cosa ja em semblaria greu; però sospite que la realitat és encara pitjor: que aquesta fredor dels ciutadans davant la crida als col·legis electorals pot ser en molts casos una mostra d'indiferència cap a la democràcia representativa, els seus procediments i les seues institucions; i que si això s'expressa més en les eleccions europees que en altres comicis és perquè molts ciutadans estan convençuts que en aquesta mena d'eleccions no s’hi juguen gran cosa. Jo crec, però, que els qui pensen així s'equivoquen; encara que potser a algú el reconfortarà el pensament que quan arriben els bàrbars, ja decidiran ells per nosaltres.

Nemo

Aquesta altra Europa

2009-06-03T12:17:00.003+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 27 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Pense que l'homosexualitat és una malaltia.” Ho diu, en alemany i sobre el fons de l'himne europeu, un personatge amb estètica skin que després fa un gest amenaçador cap a la càmera. És un fragment del vídeo per a la campanya de les eleccions europees presentat pel PSOE la setmana passada, vídeo que ja ha sigut reproduït desenes de milers de vegades en youtube i ha despertat una polèmica considerable. L’objectiu n’és motivar l'electorat d'esquerres a acudir a les urnes el 7 de juny, i amb aquesta finalitat presenta amb cruesa el contrast entre els nobles ideals que suposadament inspiren el projecte de construcció europea –representats pel grandiós cant a l'alegria i a la fraternitat humana que va compondre Beethoven sobre paraules de Schiller– i aquella altra cara de la realitat europea que encarnen els personatges que apareixen en el vídeo. Aquesta altra Europa que, encara que es nega a acceptar la realitat del canvi climàtic, sí que creu en la pena de mort i en coses com que “els immigrants ens roben la faena” o que “la sanitat hauria de ser privada”; o en la naturalesa patològica de l'amor i el desig entre persones del mateix sexe.

En el programa matinal de la SER els tertulians comentaven l'altre dia el controvertit vídeo, i una d'ells el considerava desafortunat perquè, segons la seua opinió, abordava qüestions que no tenien res a veure amb la veritable comesa de la cambra els membres de la qual triarem el 7-J: “al Parlament Europeu no es debat sobre l'homosexualitat”, la vaig escoltar dir, o alguna cosa molt similar. Per a la meua sorpresa, els seus contertulians no van voler o no van saber traure-la del seu error; però la veritat és que s'equivocava.

L’any 1994, per exemple, el Parlament Europeu va aprovar la Resolució sobre igualtat de drets per a homosexuals i lesbianes, en la qual s'establia el principi general que tots els ciutadans han de ser tractats amb igualtat independentment de la seua orientació sexual, i es demanava als estats membres de la Unió Europea que posaren fi a tota forma de discriminació legal contra gais i lesbianes, la qual cosa incloïa acabar amb l'exclusió de les parelles homosexuals del matrimoni o d’“un marc legal equivalent”. Aquesta resolució de l'europarlament és invocada en el preàmbul justificatiu de la llei espanyola que, 11 anys després, va modificar el Codi Civil per a permetre a les parelles formades per dos hòmens o dues dones l'accés a la institució matrimonial, i no sembla aventurat suposar que l’existència d’aquest document va facilitar l'important avanç que, per als drets LGTB a Espanya i Europa, va suposar l'esmentada llei de 2005.

Precisament aquell any de 2005 es commemorava el 60 aniversari de l'alliberament del camp d'extermini nazi d'Auschwitz-Birkenau, i això va donar peu que al Parlament Europeu es debatera novament sobre l'homosexualitat. L'eurocambra va aprovar llavors una resolució en la qual es reconeixia als homosexuals perseguits i assassinats pels nazis a causa de la seua orientació sexual el seu lloc entre les víctimes del Tercer Reich, i s'instava els ciutadans europeus a “aprendre una vegada més la lliçó (…) dels perills que deriven de la persecució de les persones per motius de raça, origen ètnic, religió, categoria social, conviccions polítiques o orientació sexual”.

Un parell d'anys més tard, el 2007, des del mateix país on els nazis havien construït Auschwitz arribaven notícies inquietants. El vicepresident i ministre d'Educació del Govern de Polònia, Roman Giertych, del partit ultracatòlic Lliga de les Famílies Poloneses, va anunciar que estava preparant un projecte de llei que preveia l'acomiadament, la imposició de multes o la presó per als professors i alumnes que es pronunciaren a favor dels drets de les persones LGBT en l'àmbit educatiu, mentre que d’altres alts càrrecs del seu Govern declaraven que els professors que revelaren la seua homosexualitat serien acomiadats, o fins i tot preparaven ja llestes de les faenes que no podrien exercir les persones homosexuals; a més, El Govern polonès va manifestar la seua intenció de promoure que aquesta mateixa legislació s'estenguera a la resta d'Europa.

El Parlament Europeu va reaccionar aprovant (a l'abril de 2007) una nova resolució en la qual condemnava les declaracions i els projectes legislatius de caràcter homòfob del Govern polonès, i l’instava a abstenir-se de portar a terme aquests projectes i a condemnar també “les declaracions dels líders públics que inciten a la discriminació i l'odi basat en l'orientació sexual”; a més, en aquell document l'europarlament propugnava la despenalització universal de l'homosexualitat i proposava el reconeixement del 17 de maig com a Dia Internacional contra l'Homofòbia. La resolució va ser aprovada amb els vots dels grups d'esquerra i els liberals i demòcrates, mentre que el grup del Partit Popular Europeu es va abstenir; no obstant això, l'eurodiputat Jaime Mayor Oreja, que havia encapçalat la llista del PP espanyol en les eleccions al Parlament Europeu de 2004, es va desmarcar del seu grup per unir el seu vot al no dels partits que conformaven el Govern polonès de llavors i al d'altres destacats exponents de la ultradreta europea, com ara Le Pen o Mussolini (Alessandra).

La coincidència de Mayor Oreja amb aquests sectors del Parlament Europeu ni era nova ni es limitava únicament a la seua postura contrària als drets de les persones LGTB, perquè ja l'any anterior s'havia vist com l'eurodiputat espanyol defugia condemnar el franquisme durant el debat que va celebrar l'eurocambra en ocasió del 70 aniversari del colp d'estat que encengué la metxa de la Guerra Civil Espanyola, en el transcurs del qual l'eurodiputat polonés Maciej Giertych (pare de l'altre Giertych, Roman, i del mateix partit que aquest) va elogiar la figura de Franco per haver frenat, segons la seua visió de la història, “l'atac comunista contra l'Espanya catòlica”.

Poc més d'un any després ens assabentàrem per una entrevista en la premsa que Mayor Oreja considerava el franquisme com “una situació d'extraordinària placidesa” que “moltes famílies (...) van viure amb naturalitat i normalitat”. Així que potser no cal que ens estranyem gaire de les coincidències esmentades de Mayor Oreja amb el partit dels Giertych i la dreta extrema europea; tot i que sí que podria resultar-nos sorprenent que, amb un currículum com aquest, Mayor Oreja haja sigut triat per la cúpula del seu partit per a encapçalar de nou la seua llista al Parlament Europeu en les eleccions del pròxim 7 de juny. És clar que tot depén, en última instància, de quina mena d'Europa siga la que el PP pretén ajudar a construir des de les institucions de la Unió.

Nemo

Perduts

2009-05-27T11:53:00.007+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“És una pel·lícula sobre el passat, però que té molt a veure amb el present, perquè parla de cicles; la humanitat creu que avança, però no viu res més que cicles.” Són paraules del director Alejandro Amenábar en referència a Ágora, l'obra que ha presentat aquests dies al Festival de Cannes. Fixem-nos primer en la darrera part de la seua declaració: té raó Amenábar? El suposat progrés de la humanitat, aquest progrés en què, especialment en els últims segles, tantes esperances hem dipositat, és en realitat un miratge? No deu ser que caminem en cercles, completament perduts en aquesta estranya jungla que és el món?

En un cert sentit la noció de progrés és irrebatible: avui sabem molt més sobre l'univers en què vivim que fa 50 anys, llavors sabíem molt més que un segle enrere, etc. Almenys en el sentit d’‘aprendre', és obvi que progressem. Una altra cosa és si progressem adequadament. Perquè hi ha un altre gran problema amb la nostra noció de progrés: el major coneixement sobre el món ens ha permés transformar-lo cada vegada més a la nostra voluntat. I això té molt de tràgic, perquè pareix que les possibilitats que avui ens ofereixen la ciència i la tècnica són majors que la nostra capacitat intel·lectual, moral i organitzativa per a fer-ne ús de manera que no ens causem dany a nosaltres mateixos, que no arribem fins i tot a amenaçar la nostra pròpia supervivència. Som xiquets xicotets jugant amb una granada de mà que s'acaben de trobar; i no és una granada de joguet.

Però tornant al que plantejava Amenábar, el director té raó almenys en l'existència de cicles històrics, la qual cosa significa que el nostre progrés no és una línia recta, i no sempre avancem; a vegades també retrocedim:

“Berlín 1931: la cultura homosexual més desenvolupada del món. Una biblioteca sobre el tema més prolixa que qualsevol de les actuals. Bars. Conferències. Actors fora de l'armari com Conrad Veidt o (abans) la Dietrich a qui ningú posava en llistes negres. Per a Isherwood i Auden un paradís. Un registre per a possibilitar la reassignació de sexe.

Berlín 1936: No hi ha biblioteca, es tanquen els bars. No hi ha conferències. S'exilien els actors. Al poc de temps s'utilitzarà el registre per a enviar els que s’hi van incloure a camps de concentració.”

Els dos últims paràgrafs són una cita d'un brillant comentari d'Alberto Mira en el web dosmanzanas. La biblioteca a què es refereix Mira era la de l'Institut für Sexualwissenschaft (Institut de Sexologia), fundat el 1919 pel sexòleg i activista homosexual Magnus Hirschfeld. L'Institut era un centre d'investigació i de recursos sobre la sexualitat humana en totes les manifestacions que presenta, atenia persones que hi acudien cercant orientació, atenció mèdica o psicològica, etc., i a més defensava públicament els drets civils de les persones homosexuals i transgènere. Era, per tant, una institució única al món, visitada cada any per unes 20.000 persones.

Pocs mesos després que Hitler esdevinguera el nou canceller d'Alemanya, al maig de 1933, els nazis van atacar l'Institut de Sexologia (que abans havien clausurat), van traure al carrer l'extraordinari contingut de la seua biblioteca (uns 20.000 llibres i revistes, unes 5.000 imatges) i el van cremar públicament. La causa LGTB va retrocedir llavors de colp algunes dècades, i no sols a Alemanya, sinó a nivell global. Ni tan sols després de la derrota del nazisme en la Segona Guerra Mundial es va poder recuperar el terreny perdut: va caldre esperar a la dècada del 1960 perquè l'activisme gai, lèsbic, trans aconseguira de nou alçar el cap. Tanmateix, com assenyalava Alberto Mira, fins i tot als nostres dies no disposem en cap país d'una institució equiparable a la creada per Magnus Hirschfeld fa 90 anys.

“Era com si tota la civilització haguera patit una operació cerebral infligida per la seua pròpia mà, de manera que van quedar extingits irrevocablement la majoria dels seus records, descobriments, idees i passions. La pèrdua va ser incalculable.” El científic i divulgador Carl Sagan valora així (en el seu llibre Cosmos) la destrucció d'una altra enorme col·lecció de textos, la cèlebre Biblioteca d'Alexandria. En aquella època Occident, i amb ell la humanitat sencera, van retrocedir de forma tan greu que hagueren de passar molts segles perquè es tornara a aconseguir un nivell de coneixement semblant al que contenien els perduts volums de l'antiguitat (i moltíssims textos preciosos van desaparéixer per sempre més). No sabem amb certesa quan va ser destruïda la Biblioteca, però una de les hipòtesis més plausibles és que això va ocórrer en temps de l'emperador Teodosi, famós entre d’altres coses per haver convertit el cristianisme en religió oficial de l'Imperi Romà (l'any 380) i per haver ordenat (el 391) la destrucció de tots els temples no cristians, la qual cosa inclouria els edificis que albergaven la Biblioteca alexandrina.

Ágora, la nova pel·lícula d'Amenábar, transcorre a Alexandria en aquella època, i narra la història –i la mort a les mans d'una multitud cristiana– d'un personatge real: la matemàtica i filòsofa Hipàtia, que Sagan considera com “l'últim científic que va treballar a la Biblioteca”. Segons el director espanyol, la seua “és una pel·lícula contra els fonamentalismes, perquè encara que la cosa ha millorat una mica, el món en continua ple”. Té raó Amenábar: el pitjor del nostre passat està també d'alguna manera en el nostre present, disposat a arrossegar-nos de nou cap a si, i per això recordar la història no serveix simplement per a evadir-se cap a un temps i un lloc més o menys exòtics, sinó per a reflexionar sobre el nostre propi temps, els seus dilemes i els seus riscos.

Nemo

Sacrificis (i 3)

2009-05-20T10:54:00.002+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L'individualisme de la societat actual, especialment a Occident, que fa que avui ningú estiga disposat a sacrificar-se, sol assenyalar-se com un dels defectes més característics del nostre temps i lloc. En aquest sentit podria dir-se que les societats de la Mesoamèrica precolombina eren just el contrari de la nostra: en el món dels antics maies, asteques, etc. la religió –que, no ho oblidem, impregnava profundament quasi tots els aspectes de la vida social– Tenia al seu centre precisament la idea del sacrifici de l'individu en bé de la comunitat, del gènere humà i fins de l'ordre còsmic.

Per a la religió mesoamericana, l'existència mateixa de l'univers i la vida es devia als continus sacrificis que per a fer-la possible realitzaven els déus: d'ací que aquelles gents se sentiren sempre en deute amb les seues divinitats. Així, per exemple, els mexiques creien que el seu déu solar i guerrer Huitzilopochtli patia contínuament greus ferides en la lluita interminable que mantenia contra les forces que pretenien la seua mort, la qual cosa evoca la poderosa imatge del sol forçat a lliurar cada nit una cruenta batalla per a poder-se alçar de nou, ensangonat, a l'alba. Atés que, perquè el món subsistira, era necessari que el déu solar s'imposara cada matí sobre els exèrcits del fred i les tenebres, la humanitat tenia el deure ineludible d’oferir la seua pròpia sang a la divinitat en substitució de la que el déu perdia en el seu combat sense fi, i de restaurar a més les seues forces alimentant-lo amb la seua pròpia carn.

Per a entendre la importància del concepte de sacrifici en les antigues cultures mesoamericanes, cal tenir en compte que aquest no es referia únicament a la matança ritual de xiquets, captius, etc., sinó que incloïa també altres manifestacions com els sacrificis d'animals o d'objectes, o l'autosacrifici. Per autosacrifici entenem, en aquest context, un ritual en què el subjecte es causava dany voluntàriament a si mateix com a ofrena a la divinitat. Entre els mexiques o asteques, la pràctica de l'autosacrifici estava molt estesa en tota la població, i als xiquets se'ls ensenyava a realitzar-lo des de l'escola. Es duia a terme fent-se talls o perforacions en certes parts del cos (els lòbuls de les orelles, els llavis, la llengua, el penis...) amb navalles d'obsidiana, espines de pitera o punxons d'os; aquests objectes, una vegada ensangonats, s'embolicaven en boles de fenc que s'oferien als déus. Un ritual maia d'autosacrifici que tenim documentat en esplèndids relleus escultòrics consistia a perforar-se la llengua i fer passar pel forat una corda, la qual a més podia estar recoberta d'espines o de fragments tallants d'obsidiana.

"Beneït siga el dolor. Estimat siga el dolor. Santificat siga el dolor... Glorificat siga el dolor!" "Tracta el teu cos amb caritat, però no amb més caritat que la que s'empra amb un enemic traïdor." "Cap ideal es fa realitat sense sacrifici. Nega't. És tan bell ser víctima!" Encara que puga semblar que aquestes màximes no estarien fora de lloc en un text sagrat dels antics maies o asteques sobre l'autosacrifici, en realitat provenen del llibre més conegut del fundador de l'Opus Dei i avui sant de l'Església Catòlica, Camino. I és que les nocions de sacrifici i autosacrifici no són en absolut estranyes a la religió que, gràcies a les armes dels conquistadors, va reemplaçar la dels indígenes a Mesoamèrica a partir del segle XVI.

La religió cristiana, com és sabut, es basa en la història del personatge bíblic anomenat Jesús de Natzaret o Jesucrist, la suposada execució de la qual per crucifixió és interpretada pel cristianisme com un sacrifici voluntàriament assumit: com un autosacrifici total. No és estrany, per tant, que l'autosacrifici, sota noms com ara mortificació de la carn, ascetisme, negació de si mateix, etc., haja gaudit des de l'antiguitat de gran prestigi en el món cristià, com a mitjà per a combatre les temptacions de la carn i, sobretot, per a compartir d'alguna manera el patiment de la passió i mort de Jesús. Encara avui l'ús d'instruments d'automortificació com el cilici o el fuet és de rigor en certs àmbits catòlics, com per exemple dins de l'Opus Dei.

Però el concepte d'autosacrifici no es limita en el catolicisme a infligir-se dolor físic de tant en tant, sinó que va molt més enllà. “Un nombre apreciable d'hòmens i dones presenten tendències homosexuals instintives. (…) Aquestes persones estan cridades a realitzar la voluntat de Déu en la seua vida, i, si són cristianes, a unir al sacrifici de la creu del Senyor les dificultats que poden trobar a causa de la seua condició. Les persones homosexuals estan cridades a la castedat (…), poden i han d'acostar-se gradualment i resoludament a la perfecció cristiana.” Amb aquestes paraules, el catecisme oficial de l'Església Catòlica exigeix als seus fidels amb tendències homosexuals que renuncien per complet a desenvolupar la seua dimensió afectivosexual, per a unir-se així màgicament a Jesús en la seua tortura i execució i aproximar-se a una suposada perfecció cristiana. Per atroces i danyoses que ens puguen resultar les pràctiques d'autosacrifici pròpies de la religió mesoamericana precolombina, podem preguntar-nos si no ho és encara més empényer els membres d'una minoria estigmatitzada –especialment per les prèdiques de religions com la catòlica– a automutilar-se psicològicament i vitalment d'aquesta manera; si no és encara major el patiment que amb això es causa, de manera innecessària, a un nombre enorme d’éssers humans.

Nemo

Sacrificis (2)

2009-05-12T10:57:00.002+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Els habitants d’aquella megalòpolis (la segona del planeta en nombre d'habitants) que es diu Ciutat de Mèxic estan acostumats a conviure amb catàstrofes quotidianes com són la pol·lució, la massificació o la inseguretat ciutadana, però en els darrers temps els han caigut damunt, a més, altres calamitats menys ordinàries com la cada vegada més greu crisi econòmica, una epidèmia que ha paralitzat la ciutat durant dies o fins i tot, fa un parell de setmanes, un terratrémol de considerable magnitud. Si les coses no hagueren canviat per allà des dels temps en què Mèxic era la capital del Virregnat de la Nova Espanya, és probable que les autoritats no hagueren vacil·lat a aplicar una mesura contundent per a posar fi a tants desastres: una bona batuda i posterior crema a la foguera de sodomites.

Des de l'època tardana de l'Imperi Romà, la Cristiandat associava l'homosexualitat masculina a la història bíblica de Sodoma i Gomorra, ciutats destruïdes per la ira divina, i d'ací havien nascut tant l'aplicació als hòmens homosexuals del terme sodomita com el concepte que el déu cristià avorria particularment aquests sodomites, i per castigar-los no dubtava a enviar tota mena de plagues –com ara grans fams, pestilències i sismes– a aquelles terres que els acolliren. Per als conquistadors espanyols d'Amèrica, tan evidents i indiscutibles eren aquestes nocions que les atribuïen fins i tot als mateixos indígenes del Nou Món: “Els indis sabien que la sodomia ofenia greument Déu” i provocava “les tempestats que amb trons i llamps tan sovint els assotaven, o les inundacions que ofegaven els seus fruits i que havien causat fam i malalties”, escriu en De orbe novo Pietro Martire d'Anghiera, erudit al servei dels Reis Catòlics, considerat com el primer cronista d'Índies.

Si realment hi havia indis que tingueren aquestes idees, no cal ser molt sagaç per a sospitar d'on les havien tretes. Els religiosos que les autoritats espanyoles van enviar a les Amèriques no es van cansar de predicar pel Nou Món els prejudicis homòfobs que portaven amb si des del Vell. “El sodomita, (…) abominable, nefand i detestable (…), donívol o efeminat en la forma en què camina o parla, (…) per totes aquestes raons mereix ser cremat”, tronava en el seu Historia general de las cosas de Nueva Espanya el frare franciscà Bernardino de Sahagún. Un altre frare, el dominic Gregorio García, deixava constància en el seu Origen de los indios del Nuevo Mundo que abans de l'arribada a aquelles terres de la fe cristiana “els hòmens de Nova Espanya cometien enormes pecats, en especial aquells contra natura, encara que repetidament cremaven per aquests i es consumien en el foc enviat des dels cels.”

Amb el pretext d'evitar que el foc celestial arribara indiscriminadament a tots els habitants del Virregnat, les autoritats colonials de la Nova Espanya van enviar elles mateixes a la foguera individus condemnats per sodomia en diverses ocasions durant els segles XVI i XVII. La que tenim millor documentada va tindre lloc a la Ciutat de Mèxic el 1658: el 6 de novembre del dit any hi van ser executats catorze hòmens, incloent-hi tant jóvens de vint-i-pocs anys com vells de més de setanta, tots per haver comés l’anomenat pecat nefand els uns amb altres durant anys. L'execució dels catorze sodomites (“tots els quals representaven mestissos, indis, mulats, negres o el fem d'aquest Imperi i ciutat”, escrivia el virrei al monarca Carles II) va constituir tot un espectacle per a les masses de la Ciutat de Mèxic, que llavors tenia prop de 100.000 habitants. Espectacle que es va prolongar al llarg de quasi tot un dia, des de les onze del matí, quan van eixir els condemnats de les presons reials per a ser conduïts fins al cremador de Sant Llàtzer, fins a les vuit de la nit, quan per fi van il·luminar la foscor les pires on es consumí la carn ja sense vida dels sodomites, estrangulats prèviament per torn davant la multitud vociferant.

Així doncs, la Ciutat de Mèxic fundada pels conquistadors espanyols sobre les ruïnes de l'orgullosa capital de l'Imperi Asteca, Mèxic Tenochtitlán, contemplava una vegada més com la religió de l'estat s'expressava, com en els vells temps, en una cerimònia pública en què se sacrificaven vides humanes per complaure els déus, i amb això evitar, suposadament, les més terribles catàstrofes. És clar que ara els déus eren un de sol (tot i que dividit en tres persones: embolics de la teologia cristiana), i a ningú no se li ocorria aplicar a aquell ritual el terme sacrifici. I és que per a les molt catòliques autoritats de la vella i la Nova Espanya, el concepte de sacrifici humà resultava quasi tan abominable com la mateixa sodomia, i la necessitat d’extirpar aquestes pràctiques del Nou món havia sigut un dels arguments preferits d'aquestes mateixes autoritats per a justificar davant la Cristiandat la seua empresa de conquesta i sotmetiment de les Amèriques.

Una crema de sodomites, però, era una altra cosa. Els conceptes amb què es justificava aquesta matança eren molt diferents dels que a l'Imperi Asteca es trobaven darrere dels sacrificis a les seues divinitats. En la religió mesoamericana, els déus no eren omnipotents, i s'assumia que la humanitat havia d'alimentar-los amb la seua pròpia carn i sang perquè no es debilitaren i pogueren continuar fent funcionar el món. El déu cristià, en canvi, anava sobrat per a sostindre el món dempeus, però es mostrava extremadament colèric i rancorós amb aquells éssers humans que gosaven no obeir els seus mandats, i d'ací la necessitat d’oferir-li les vides d'algunes d'aquestes criatures rebels (per a alliberar les més dòcils del càstig); i entre aquests rèprobes, els homosexuals, amb els quals, com ja hem assenyalat, aquest déu tenia una fixació particular, segons el que repetien una vegada i una altra els qui asseguraven parlar en nom seu.

En resum: la crema de sodomites constituïa per als cristians un càstig just per als qui gosaven rebel·lar-se contra les ordres donades pel seu déu, a través de l'estament sacerdotal, a tota la humanitat, mentre que els sacrificis practicats per asteques, maies i la resta de pobles de la Mesoamèrica precolombina pretenien ajudar els déus a fer el seu treball còsmic. Per damunt d'aquestes diferències teològiques hi havia, tanmateix, elements comuns evidents entre els uns i els altres fets: en ambdós casos estem davant la matança pública, a càrrec de l'Estat, d'individus l'única connexió dels quals amb les catàstrofes que es pretenia evitar mitjançant la seua mort ritual es trobava al cap dels seus botxins, en les creences religioses que els dirigents d'ambdues societats s'afanyaven a mantindre… i que els mantenien a ells a la cúspide, amb les masses submises als seus peus.

(Continuarà.)

Nemo

Sacrificis (1)

2009-05-05T13:07:00.003+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 29 d'abril de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Abans de l'arribada dels espanyols, el centre i el sud del que avui és Mèxic i la part septentrional i occidental de l'Amèrica Central conformaven una regió diversa des del punt de vista etnolingüístic, però unida per alguns trets culturals que la convertien en un dels dos principals focus d'innovació de les Amèriques (l'altre era la regió andina de l'Amèrica del Sud); aquesta regió rep avui el nom de Mesoamèrica.

De manera semblant al que s’esdevenia en aquella Europa cristiana d'on procedien els conquistadors, també molt diversa en ètnies i llengües, la unitat cultural de Mesoamèrica estava fortament lligada a la religió. No exclusivament, perquè a més comprenia elements com ara l'agricultura de la dacsa, l'organització estatal de les societats o el calendari, però també aquests tenien una relació ben estreta amb el complex de creences i rituals de caràcter religiós dels pobles mesoamericans. I en aquesta religió, els sacrificis humans tenien un paper fonamental en tot Mesoamèrica.

Així, els mexiques (o asteques), que havien heretat la seua forma de mesurar el temps de cultures molt més antigues i la compartien, almenys quant als trets essencials, amb els altres pobles mesoamericans, observaven dos calendaris que s'interrelacionaven: l’un (el místic, associat a les prediccions) es basava en anys de 260 dies, mentre que l'altre constava, com el nostre, d’anys de 365 dies. Era aquest últim calendari el que, a partir dels cicles climatològics i agrícoles, els proporcionava les referències temporals que els servien per a organitzar la vida social. L'any es dividia en 18 mesos de 20 dies (més cinc dies buits al final del cicle). Pareix que començava a l’inici del nostre febrer, és a dir, en ple centre de l'estació seca de la vall de Mèxic, on vivien els mexiques. El primer mes rebia el nom de atlacacauallo (que significa ‘el cessament de les aigües'; febrer és el mes més sec a l'altiplà de Mèxic). Aquest primer mes estava dedicat als déus de l'aigua, com Tlaloc, déu de la pluja, als quals es pregava que enviaren les pluges que havien de possibilitar el creixement de la pròxima collita de dacsa. Amb aquest fi, el calendari prescrivia per a aquest mes el sacrifici de xiquets, a qui, abans de matar-los, es feia plorar mitjançant la tortura: el pensament màgic associava les seues llàgrimes a les gotes caigudes del cel, i així es creia que els plors de les víctimes infantils atraurien les pluges tan desitjades.

El segon mes estava dedicat al déu de la dacsa Xipe Tótec (el nom del qual significa ‘Nostre Senyor l'Escorxat', ja que aquest déu, segons les creences mexiques, es va arrancar la pell per a alimentar la humanitat, la qual cosa evoca el fet que la llavor de dacsa perd la capa externa abans de germinar). En aquest mes se sacrificava esclaus als quals s'arrancava la pell amb cura; després els sacerdots usaven aquesta pell com a vestimenta en rituals propiciatoris de la fertilitat de la terra.

Cada mes de 20 dies tenia, com veiem, un significat mitològic distint, que reclamava un tipus específic de sacrifici humà. A més, en determinades ocasions s'oferia als déus sacrificis massius, de milers i milers de presoners d'altres pobles sotmesos als mexiques. Així, per exemple, el 1487, durant les cerimònies de reconsagració de la reconstrucció/ampliació del Temple Major de Mèxic Tenochtitlán (les restes del qual es poden veure encara avui al centre mateix de la moderna Ciutat de Mèxic), es va sacrificar al llarg de quatre dies una quantitat de captius que s'ha calculat entre els 10.000 i els 80.000 (si fóra certa aquesta última dada, el ritme de les matances hauria sigut fins i tot més ràpid que l'aconseguit per la maquinària d'extermini nazi d'Auschwitz).

El sentiment d'horror que aquestes pràctiques produeixen en els qui no compartim les creences religioses a què estaven vinculades va ser aprofitat hàbilment pels propagandistes que estaven al servei de la Corona hispànica per a presentar com una causa justa la seua empresa de conquesta de les terres i la gent del Nou Món, i de destrucció radical de les cultures indígenes. Urgia evangelitzar els indis, argüien aquests autors, per a allunyar-los de semblants monstruositats.

No obstant això, com no van tardar a comprovar els natius mesoamericans, també el déu que els espanyols portaven amb si de l'altra banda de l'oceà els exigia posar fi a les vides de certs éssers humans, concretament aquells que infringiren determinats mandats seus. Segons afirmaven els sacerdots d'aquest déu nou per a Amèrica, un grup d’éssers humans que li resultava particularment abominable (fins al punt d'enviar terratrémols, pestilències, fam i tota mena de calamitats a les regions on habitaren) eren els sodomites. I les cròniques de l'època ens mostren que els espanyols van trobar sodomites al Nou Món, i a més en gran abundància.

Això darrer probablement té molt a veure amb el fet que en molts pobles indígenes d'Amèrica estiguera reconeguda i institucionalitzada una identitat de gènere que no era ni masculina ni femenina; els individus (que els natius nord-americans d'avui denominen dos esperits) a qui s'atribuïa aquesta identitat combinaven elements típics dels altres dos gèneres tant en la seua aparença física com en els seus rols socials i sexuals, i sovint exercien funcions de prestigi i importància per a la comunitat. Els conquistadors espanyols, en trobar als pobles i les aldees del Nou Món aquesta mena de persones, les consideraven, si anatòmicament tenien el sexe masculí, com mariones, és a dir, com hòmens efeminats, sodomites o almenys altament sospitosos de ser-ho.

Un dels autors que es van posar al servei de la monarquia hispànica, l'italià Pietro Martire d'Anghiera, relata en la seua obra De orbe novo com l'espanyol Vasco Núñez de Balboa (cèlebre per haver sigut el primer europeu a descobrir l'oceà Pacífic), durant una expedició a l'istme de Panamà l’any 1513, “va arribar a la casa d'un rei infestada de la més abominable i antinatural luxúria”; en aquella casa Balboa va veure que “un germà del rei i altres jóvens, hòmens obsequiosos, vestien efeminadament amb robes de dona” i mantenien relacions sexuals antinaturals, de manera que va obrar com s'esperava d'un bon cristià i va ordenar “que quaranta d'ells foren llançats com a menjar per als seus gossos”.

Per escandalitzada que es mostrara la Cristiandat europea davant els sacrificis humans que realitzaven els natius d'Amèrica, la veritat és que al Nou Món sotmès en poder de la creu, la religió i els suposats mandats divins havien de seguir cobrant-se, com en el vell, nombroses vides humanes durant segles. Entre aquestes –junt amb les d’heretges, idòlatres, etc.–, les de molts sodomites.

(Continuarà.)

Nemo

'No s’hi val'

2009-04-28T09:53:00.008+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 d'abril de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Per què fan això, mamà?” Al nou i modern zoo de València, un xiquet d'uns tres anys assenyala amb el dit una parella de mones (drils, aclareix el panell corresponent) que, en el procés d'espollar-se, semblen prodigar-se tota mena de carícies i manyagueries. “Doncs perquè s'estimen”, li respon la mare. I el xiquet: “Però són xics… xic amb xic no s’hi val!”. “Doncs un d'ells deu ser xica”. “Ah”, sospira alleujat l’infant, “és que jo em pensava que els dos eren xics…”

Xic amb xic no s’hi val, xica amb xica no s’hi val em sembla una bona formulació, clara i succinta, no sols del principal manament de l'heterosexisme i l'homofòbia, sinó de l'essència mateixa del discurs heterosexista i homòfob; és obvi que, malgrat la seua curta edat, el nano del zoo tenia ja la lliçó ben apresa. No s’hi val: és a dir, no es nega que això (xic amb xic, xica amb xica) existisca, ja que les evidències hi són i no sempre és possible ignorar-les; en canvi, se’n nega –totalment o parcialment– la validesa. El desig homosexual existeix, sí, però no val com a desig natural, sa o ordenat. Existeixen fins i tot l'amor homosexual, les parelles homosexuals i –legalment en alguns, cada vegada més, territoris– els matrimonis homosexuals… però no valen com a amor de veritat, equiparable a l'heterosexual, ni com a parelles i matrimonis genuïns, legítims i iguals als altres.

No val, no s’hi val... hi ha alguna cosa més, en el discurs dels homòfobs i heterosexistes? I tant que sí: hi abunden les robes d'aparença científica o filosòfica, destinades a vestir, de manera que quede més presentable en societat, la descarnada nuesa d'aquest rebuig i menyspreu, d'aquesta prohibició. No els espanta la mala qualitat dels teixits, el fet de mancar per exemple de fonaments –de dades– mínimament sòlids i convincents per a la comunitat científica del nostre temps. No, ells al·leguen sense immutar-se que l'actual consens científic sobre que l'homosexualitat no constitueix malaltia o trastorn es deu a temes polítics, i amb això ja se senten dispensats de la necessitat d’aportar proves serioses de les seues pròpies afirmacions.

Ho hem vist fa poc, per exemple, en el cas de la professora de la Universitat Catòlica murciana Gloria Tomás, que encara que recorre al llenguatge de la ciència per a donar respetabilitat als seus prejudicis en un entorn acadèmic, no s'esforça gaire a ocultar que allò que realment proporciona fonament a les seues opinions és la seua fe religiosa. Així, declara a la premsa que “Des del punt de vista catòlic –la meua religió– els homosexuals són estimats i respectats, però els seus actes es consideren desordenats perquè van en contra de la llei natural. Aquesta visió jo la compartisc.” Amb tot, tement potser que aquestes paraules deixen transparentar-se massa les vergonyes del dogma homòfob amb què combrega, la professora i numerària de l'Opus Dei busca immediatament noves vestidures, en aquesta ocasió d'estil filosòfic: “[Els actes dels homosexuals] Van en contra de l'obertura a la vida, de la complementarietat afectiva, que es tradueix en la relació entre home i dona”. Sobre qui són en realitat els qui es tanquen a la vida i a l'afectivitat donava impressionant testimoni aquest mateix mes un lector de dosmanzanas en una carta publicada en aquell web, “Un hombre como Dios manda”. Aquest text, en el qual Fernando ens conta com el seu molt catòlic pare (psiquiatre i membre també de l'Opus) el va apartar per complet i per sempre de la seua vida quan li va anunciar que era gai i estava decidit a viure com a tal, posa al seu lloc de la manera més eloqüent les frases buides que Gloria Tomás pretén fer passar per pensament elevat.

D'altra banda, em fa l'efecte que molts dels qui comparteixen el dogma homofòbic no veuen realment que hi haja cap necessitat de fonamentar-lo, perquè per a ells això de xic amb xic no s’hi val, xica amb xica no s’hi val és una cosa, senzillament, de sentit comú. Per a desgràcia seua, en una societat moderna i oberta el sentit comú no és immune al qüestionament, i l'activitat que en aquest sentit han dut a terme, sobretot les últimes dècades, les persones gais i lesbianes i les seues associacions ha aconseguit que la visió de l'homosexualitat en les societats occidentals estiga avui en plena evolució. El no (s'hi) val ha retrocedit moltíssim en aquests anys, i hi ha raons per a creure que continuarà retrocedint. La qual cosa no equival a donar ja el prejudici homofòbic i heterosexista per definitivament derrotat. En la nostra societat continua havent-hi –i tem que no són pocs– xiquets de molt curta edat als quals el seu entorn els ha inculcat ja profundament aquest prejudici: qui, quan, com els ensenyarà que xic amb xic, o xica amb xica, també valen?

Nemo

El maricon sóc jo

2009-03-10T10:13:00.003+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 4 de març de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un bon amic meu, que des de fa molts anys està fora de l'armari en tots els àmbits de la seua vida, inclòs el laboral, em va contar no fa molt de temps l'anècdota següent: aquell mateix matí estava ell a la seua faena amb el seu cap i un company, ambdós heterosexuals, quan de sobte el primer, posant-li un braç per damunt dels muscles al segon, li amollà: “Maricooon!”; el meu amic, que té bona relació els els altres dos, va recordar llavors amablement al seu cap que el “maricon”, allí, era ell (el meu amic, no el seu cap), i llavors el directiu va esbossar un somriure tímid i no va saber què respondre.

El meu amic no sol autodefinir-se com “maricon”, però en aquella ocasió li va eixir així, espontàniament... Era obvi que el cap del meu amic no pretenia, en anomenar maricon el seu company, vexar o ofendre aquest últim. Ben al contrari, aquell era un gest amistós, una brometa o mostra de complicitat que pretenia enderrocar retòricament la barrera entre superior i subordinat per a presentar-los a ambdós com a simples companys de barra de bar, en un simbòlic –i imaginari, és clar– peu d'igualtat. El cap tampoc no volia ofendre el meu amic: crec que ni tan sols no li devia haver passat pel cap que el seu gest cap a l'altre company poguera afectar-lo ell de cap manera, tot i que sabia des de feia molt de temps que el meu amic era gai.

No obstant això, malgrat que el cap no tenia la menor intenció d'insultar ningú, la càrrega despectiva de la paraula maricon continuava present en aquella situació. Pensem si no en quines altres expressions hauria pogut usar en lloc d’aquest mot: “fill de puta”, per exemple, o “cabronàs”… ; paraules que, almenys en principi, són indubtablement insults. I és que la gràcia de la brometa amb què el directiu intentava acostar-se al seu subordinat estava precisament que es donava per fet que aquest últim no tenia res de maricon, ni el cap albergava realment cap sospita que poguera ser-ho. La no-homosexualitat del company del meu amic era la condició sine qua non perquè aquell gest de complicitat poguera funcionar com qui el feia pretenia que funcionara. És a dir, que la supressió simbòlica de la barrera social entre el qual mana i el manat, la inclusió d'ambdós en un imaginari cercle d'amistat viril, es basava implícitament en l'exclusió d’aquest cercle dels vertaders maricons: en la confirmació retòrica de la barrera que separaria els maricons dels autèntics mascles.

En protestar “Eh, que ací el maricon sóc jo!”, el meu amic estava, de la manera més simple i efectiva, posant en evidència aquest mecanisme retòric d'exclusió dels gais. Treia a la llum el que realment hi ha darrere d'aquesta paraula, maricon: milions d'hòmens homosexuals com ell, que viuen i treballen entre els heteros i que sovint han de suportar formes d'inferiorització simbòlica com la que descric en aquest text, quan no –si bé no és aquest, afortunadament, el cas del meu amic– d’altres de més directament danyoses. D'altra banda, el meu amic també aconseguia amb això desmuntar en certa manera aquest mecanisme inferioritzador: ja que el que aquest no preveu és que en una escena així puga estar present un gai que no s'avergonyisca de ser-ho.

El que preveu el mecanisme en qüestió és que, posat cas que hi haja algun maricon present, aquest es guardarà moltíssim de manifestar que ho és, precisament per no quedar exclòs d'aquest cercle d'amistat viril que el cap obri als seus subordinats mascles com un gran favor personal; per no quedar estigmatitzat i marginat. Per això, que el meu amic fera notar en aquell moment que ell sí que era “maricon” no sols tenia la virtut de revelar la injustícia i la violència implícites en aquesta mena de retòrica, sinó que aconseguia també boicotejar-la: d'ací el desconcert del directiu, que de sobte veia el seu propi gest sota una llum tan inesperada com poc afavoridora, transformat en quelcom d’enutjós, en un vertader acte fallit… Era, sens dubte, la primera vegada que li ocorria allò.

No cal dir, per tant, que seria extremadament candorós arribar a veure un gest gay-friendly en dos hòmens (suposadament) heteros que se saluden –com succeeix de vegades al nostre país– dient-se l'un a l'altre “maricon”, “mariconàs”. Es tracta d'una forma jocosa de saludar-se, i allò jocós de la situació està precisament, com hem vist, en el fet que s'exclou per complet la possibilitat que qualsevol dels dos puga ser realment homosexual. Podem suposar, no obstant això, quant tardaria a canviar-li la cara a qui saludara així un dels seus col·legues si aquest li replicara “doncs sí, mira, m'agraden els hòmens. A tu també, tio?”, i insistira repetidament en la veracitat d'aquesta resposta. Tardaria, més o menys, tant com li costara al primer convéncer-se que l'altre no estava de broma.

“El llenguatge quotidià (…) està travessat de banda a banda per relacions de força, per relacions socials (…), i és en el llenguatge i per mitjà d'aquest (…) que s'exerceix la dominació simbòlica, és a dir, la definició –i la imposició– de percepcions del món i de representacions socialment legítimes”, escriu Didier Eribon en el seu imprescindible Réflexions sur la question gay. D'ací que tot aquest assumpte resulte en realitat moltíssim menys banal del que podria semblar. Amb el llenguatge quotidià i la dominació simbòlica que aquest vehicula es construeix la inferiorització social, molt real, de les persones LGTB. Per això és oportú, i necessari, saber boicotejar els mecanismes verbals i gestuals d'aquesta dominació simbòlica, i aconseguir –com va fer el meu amic– que a qui els use, fins i tot en un context (aparentment) trivial, li isca el tret per la culata. Que es quede sense paraules i amb un petit somriure glaçat, sufocat i cohibit, als llavis: ja va sent hora que deixem de ser els maricons els que hàgem de callar, els tímids, els avergonyits.

Nemo

La vertadera religió

2009-03-03T11:11:00.004+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Asseguts formant rotle al terra ricament encatifat de la mesquita de Muhammad Alí, que des de la ciutadella d'El Caire domina la ciutat, en silenci i pendents dels llavis d'un sol home, havíem assumit un cert aire de deixebles que s’escoltaven el mestre o guia espiritual, quan en realitat érem un grup de visitants occidentals que s’escoltaven el guia turístic. El tema del discurs que aquest ens dirigia, de tota manera, sí que era la religió: aquell matí tocava visitar una mesquita, una església cristiana copta i una sinagoga del centre històric de la capital egípcia, i en cadascuna d’aquestes etapes el nostre guia havia previst parlar-nos del paper de cadascuna de les tres grans religions monoteistes en la història i el present d'Egipte. La mesquita era la primera de les tres visites, i el guia, un egipci musulmà creient i practicant, es va estendre una bona estona en les explicacions, pintant-nos una imatge de l'islam en què no vam poder percebre la menor taca o ombra. Quan va haver acabat, una dona del grup, una argentina de blancs cabells, li va manifestar el seu disgust per la situació de les dones en les societats islàmiques; i per a respondre-li l'home li va parlar de la història de la seua pròpia família.

El seu avi, ens va contar, un pobre agricultor d'una aldea del delta del Nil, pegava a la seua àvia; son pare, que va heretar aquelles mateixes circumstàncies, no pegava a sa mare, però sí que l’escridassava i la maltractava de paraula. Fins que ell, el nostre cicerone, se li va enfrontar un dia i el va amenaçar d'emportar-se sa mare a viure amb ell, la seua dona i les seues filles al Caire, la qual cosa va fer que son pare canviara de conducta. Per al nostre guia, el fet que el seu avi i son pare hagueren maltractat les seues mullers no tenia res a veure amb la religió islàmica, sinó que es devia als costums de la gent ignorant, a “la falta de cultura”. Ell, en canvi, havia estudiat a la universitat i coneixia el que realment deia l'islam: sabia que aquest s'oposava a tota mena de maltractament cap a la pròpia esposa. Jo li vaig preguntar llavors pel vel o cobriment del cos femení: volia saber si també aquest, segons la seua opinió, era merament un costum popular. Em va respondre de seguida que no, que el vel sí que formava part dels preceptes de l'islam genuí.

Aquest petit debat sobre la posició (suposadament) vertadera de la religió islàmica amb relació a la dona em va fer pensar en un article que havia llegit recentment sobre l'islam i l'homosexualitat. El seu autor, Abdennur Prado, fundador i president de la Junta Islàmica Catalana i secretari de l'espanyola, no sols hi sostenia que “no hi ha cap fonament (…) per a una condemna de l'homosexualitat” en les bases de la religió musulmana (és a dir, en l'Alcorà i l'exemple de Mahoma), sinó que afegia que, segons el seu parer, “des del moment que els matrimonis entre persones del mateix sexe han sigut legalitzats a Espanya, res no impedeix que se celebren entre musulmans/es”; i no es referia a matrimonis merament civils, sinó a “‘matrimonis entre hòmens (o dones) segons la xaria' amb plena validesa a efectes civils”. És clar que Prado advertia, al principi del seu text, que “aquesta posició no és absolut representativa de l'islam en el seu conjunt, sinó producte d'una indagació personal els fruits de la qual s'oposen al pensament dominant” en aquesta religió. I és que, com reconeix més endavant el mateix autor, “en el terreny de l'islam sempre coexisteixen opcions diferents, algunes vegades tan allunyades entre si que sembla tractar-se de religions distintes”.

Que sobre una qüestió determinada hi haja punts de vista contraposats és un fet que ocorre pràcticament tots els àmbits de l'activitat intel·lectual humana; allò que és peculiar de les religions (o si més no, de les religions monoteistes) és que els qui sostenen punts de vista contradictoris i incompatibles asseguren, cadascú pel seu costat, que la seua pròpia opinió coincideix amb (o més aviat, revela) la d'un jutge capaç de decidir sobre qualsevol disputa de manera inapel·lable: l’ésser suprem, la divinitat. Però com que aquest últim no és possible consultar-lo, o almenys, no és possible fer-ho de forma oberta i pública, no hi ha manera d'establir amb certesa quina és la seua autèntica posició respecte a qualsevol qüestió que suscite discrepàncies entre els creients; o el que és el mateix, no hi ha manera de saber quina és la versió genuïna de la religió.

Així que, quant a la situació de la dona en l'islam, la postura del meu guia és en realitat una de les existents (probablement la dominant entre les persones de la seua, diguem-ne, classe social en l'Egipte d'avui), però només això: també hi ha estudiosos musulmans, per exemple, que consideren que l'ús del vel –o dels diversos tipus de vel– per les dones no té res a veure amb els vertaders preceptes de l'islam. I el mateix Abdennur Prado admet, com hem vist, que el seu punt de vista respecte de l'acceptació o no de l'homosexualitat en l'islam està ben lluny de ser la doctrina exclusiva o fins i tot majoritària entre els seguidors de la seua mateixa religió.

El pitjor de tot això és que, pel que sembla, no falten mai, en cap de les tres religions monoteistes, aquells als quals la convicció que les seues pròpies opinions representen l'autèntic punt de vista de la divinitat els anima a ignorar tota evidència empírica i tot argument racional que contradiguen els seus dogmes tan estimats, i fins i tot a intentar imposar per la força aquests dogmes a la resta de la societat. I en qualsevol cas, encara que he d'admetre que em semblaria una magnífica notícia que els creients en aquestes tres grans religions descobriren un bon dia que la seua fe els prohibia tota forma d'inferiorització de, per exemple, les dones o els homosexuals, la veritat és que per a un no creient com jo la vertadera religió és, senzillament, aquella que vertaderament es dóna en un context determinat. I en el nostre context històric em sembla obvi que cap d'aquestes religions no es caracteritza precisament per una lluita sense quarter contra el sexisme masclista o l'homofòbia, sinó més aviat –amb matisos en cada cas, i amb excepcions com la de Prado– pel contrari.

Nemo

Stars Centre (i 2)

2009-02-24T00:06:00.003+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En la nostra visita a l'ultramodern centre comercial Stars Centre d'El Caire, no sols ens va cridar l'atenció la quantitat de dones que, fins i tot en un lloc tan occidentalitzat –o globalitzat– com aquest, s'ocultaven pràcticament per complet sota peces de roba amples i negres; també ens va sorprendre veure que molts hòmens, tant madurs com jóvens, presentaven a la cara, i més concretament al front, unes estranyes marques o taques d'aspecte poc definit, que els enlletgien el rostre de forma semblant a com ho faria l'evidència d'alguna malaltia cutània. En un primer moment vam pensar que podia tractar-se precisament d'això, d'alguna malaltia de la pell particularment comuna a Egipte; però ens estranyava que, estant tan estesa en aquest país, no n’haguérem sentit parlar en cap moment, ni l'esmentaren tampoc les guies amb les quals havíem preparat el nostre viatge, i que tantes pàgines i advertències dedicaven a les qüestions de salut i profilaxi.

L'endemà, de camí a l'aeroport per prendre el vol de tornada, el meu marit va preguntar al representant de l'agència amb què havíem contractat el nostre viatge per les marques en qüestió, i el jove egipci ens va aclarir de seguida que es tractava de cicatrius deixades per l'oració: durant els seus resos, els musulmans han de tocar el terra amb el front almenys 34 vegades al dia, i els que són molt devots augmenten encara considerablement aquest nombre. De manera que els qui presenten aquesta deformació al rostre, anomenada zebiba (que vol dir ‘pansa'), la porten amb orgull, com a testimoni palpable del seu fervor religiós, de la seua fogosa adhesió a l'islam.

La religió, així doncs, deixa a Egipte la seua marca sobre els cossos tant de dones com d'hòmens; amb la important diferència que allò que en les dones es manifesta com a ocultació i esborrament de l'individu, en els homes es converteix en emfàtic exhibicionisme, com dient: “ací estic jo, mireu-me a la cara i veureu que bon musulmà que sóc”. D'altra banda, si en parlar de la roba que amaga la dona al món islàmic podíem establir una certa analogia entre aquesta roba i els armaris en què, també a Occident, s'amaguen encara tants gais i lesbianes, sembla igualment possible trobar trets comuns entre la zebiba i aquest masclisme homòfob del qual fan gala, també en les societats occidentals, tants hòmens. En efecte, el masclisme i l'heterosexisme imperants, alhora que impulsen els homosexuals a ocultar-se, indueixen en canvi els hòmens heterosexuals a fer una contínua i emfàtica exhibició de suposada masculinitat, que sovint inclou demostracions de menyspreu tant cap a les dones com cap als mariques; d'aquesta manera els mascles heteros –i, confosos entre aquests, no pocs homos armaritzats– mostren la seua adhesió a la visió del món dominant tradicionalment, que col·loca l'home heterosexual en una situació de privilegi.

Per a entendre el funcionament d'aquests mecanismes pels quals els individus mostren no sols la seua conformitat, sinó fins i tot la seua adhesió entusiasta, envers una determinada visió del món socialment hegemònica o prestigiosa, cal tenir en compte que ni les dones musulmanes que es tapen de cap a peus cada vegada que ixen al carrer ni els gais i les lesbianes d'Occident que amaguen als altres una part essencial de les seues vides i identitats (ni tampoc, d'altra banda, els hòmens egipcis que s'afanyen diàriament a aconseguir una zebiba per a ensenyar-la orgullosament al món, o els occidentals que tants esforços dediquen a fer ostentació incessant de masclisme homofòbic) no ho fan habitualment perquè algú els hi obligue sense el seu consentiment; i no obstant això, seria com a mínim ingenu pretendre que en tot això no hi tenen res a veure les pressions socials que reben del seu entorn per a manifestar quotidianament, en la seua aparença i el seu capteniment, que estan plenament en sintonia amb les creences i actituds que aquest mateix entorn considera correctes, normatives o exemplars.

D'ací que la creixent extensió, especialment entre els i les jóvens de l'Egipte actual, de, respectivament, les zebibes i els vels vaja paral·lela a l'auge en les últimes dècades de la religió islàmica com a element fonamental que defineix la identitat i les aspiracions d'aquella societat. I d'ací també que resulte encara tan difícil, per a tantíssims gais i, sobretot, lesbianes d'un país com Espanya, per més que s'hi haja aconseguit recentment la igualtat legal d'homo i heterosexuals, deixar d'amagar la seua realitat al seu entorn; i és que, com la llum i l'ombra, l'ocultació d'uns grups socials i l'exhibicionisme d'uns altres es pressuposen mútuament, de manera que en un context com el nostre, en el qual encara avui un home pot guanyar prestigi i estatus davant bona part de la societat mostrant la lletja marca dels seus prejudicis sexistes i/o homòfobs, difícilment la igualtat i la llibertat vertaderes de totes les persones poden ser altra cosa que objectius irrenunciables però llunyans.

Nemo

Stars Centre (1)

2009-02-17T11:59:00.004+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El viatger passa les seues últimes hores a Egipte en un centre comercial de la perifèria d'El Caire, passejant i cercant discos de l'Estrella d'Orient, la fabulosa cantant egípcia Umm Kulthum. El lloc en qüestió, anomenat Stars Centre, està pensat per a impressionar, tant per les enormes dimensions que té com per la peculiar síntesi d'emfàtica modernitat i decoració pseudofaraònica que el caracteritza, amb falsos obeliscos que oculten les conduccions de l'aire condicionat i amplíssims patis envoltats d'ascensors de parets transparents i falses columnes rematades per capitells que pretenen evocar els dels temples antics. “Ara coneixereu l'Egipte d'avui”, ens ha avisat el guia que durant més d'una setmana ens havia acompanyat en el nostre recorregut per la vall del Nil fins a gairebé la frontera amb el Sudan: un viatge per a admirar uns monuments tan increïblement antics que si en alguna ocasió el guia ens informava que el temple que estàvem visitant no tenia molt més de dos mil·lennis, no podíem evitar la impressió que pràcticament era cosa de despús-ahir.

Ara veiem, en canvi, el rostre de l'Egipte més modern: capitalista, consumista, tecnològic, kitsch… igualet que Occident, no? Bé, no del tot: n’hi ha prou d’acostar-se, per exemple, a la secció de productes audiovisuals d'una de les grans superfícies que formen part del Stars Centre per a experimentar un petit xoc cultural: ací encara els cassets de música poblen en abundància les estanteries i es tracten sense cap complex amb els CD, i en les bigarrades i cridaneres caràtules de les pel·lícules en DVD –molt poques de les quals són occidentals– no sembla trobar-se la menor traça del que avui entenem per disseny; d'altra banda, també els preus semblen d'una altra època. Amb tot, és el públic que abarrota aquest maxitemple del consum el que més clarament marca les diferències amb Occident. Encara que no de forma general: molts visten no sols a la manera occidental sinó fins i tot a la moda (o a alguna de les diverses modes d'Occident: fins vam veure un grupet de xiquets amb samarretes esportives superfolgades i pantalons de xandall). De fet, pràcticament no es veuen hòmens amb gel·laba, vestit en canvi omnipresent a les terres del sud d'Egipte (especialment als pobles i les ciutats xicotetes) i portat allí també per jóvens i adolescents.

Quant a les dones que veiem a l’Stars Centre d'El Caire, que aquestes visten, com fan els hòmens, plenament a l'occidental no és una cosa impossible, però sí minoritària. La majoria porten almenys un mocador al cap que només deixa lliure el rostre, i no són en absolut rars els casos d'ocultació molt major del cos femení: dones, moltes d'elles jóvens, que s'amaguen pràcticament per complet sota robes amples i negres, amb guants també negres cobrint-los les mans i tan sols un estret badall –o dos foratets– a l'alçada dels ulls, per a permetre'ls veure el camí. Fins i tot vam veure una dona que ni tan sols mostrava cap obertura a la tela negra que la cobria de cap a peus, i es deixava conduir per un home jove –el seu marit?– que la duia agafada del braç. Ens vam quedar amb el dubte de si la dona devia ser cega, i per això no tenia excusa per a fer-se la menor obertura a la roba, o si el que ocorria era que la parella en qüestió pretenia demostrar una adhesió sense fissures als codis morals imperants en aquella banda del món. En tot cas, era realment impactant veure aquella dona convertida en una no-presència, un forat negre, un fosc fantasma enmig de l'ultramodern centre comercial.

Per als occidentals, fins i tot per als més conservadors, no resulta difícil reconèixer en aquesta ocultació radical del cos femení –i en la manca de correspondència per part dels hòmens– una evidència xocant, escandalosa fins i tot, del lloc inferior que la masclista societat egípcia reserva encara a la dona. Molts d'aquests mateixos occidentals, no obstant això, no sols serien incapaços d'escandalitzar-se davant l'ocultació per part de tants hòmens i dones d'Occident d'una part essencial de la seua personalitat –la seua orientació afectivosexual– i de les seues vides, sinó que l'escàndol per a ells provindria precisament dels qui, sent gais o lesbianes, hem decidit prescindir de vels i d'hipocresies. La veritat és que aquesta ocultació de l'homosexualitat –que no té tampoc correspondència per part dels heterosexuals, molt més lliures de mostrar-se com són– evidencia també de manera diàfana (per a qui estiga disposat a veure-la, és clar) la inferiorització social que encara avui pateix la població LGTB a la nostra pròpia part del món, l'Occident de tradició cristiana. Un conjunt de societats on l'heterosexisme impera des de fa molts segles –com s’esdevé també en el món islàmic– i només molt recentment ha començat, a males penes, a cedir terreny.

(Continuarà.)

Nemo

El cas Mortara

2009-01-13T01:06:00.004+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de gener de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Quan Edgardo Mortara tenia sis anys, la policia es presentà una nit a cals seus pares, se n’emportà el xiquet i mai no l’hi va retornar. Què és el que incapacitava aquests pares, segons la llei vigent en aquell temps i aquell lloc, per a continuar criant el seu fill? Doncs, senzillament, que eren jueus. El lloc en qüestió era la ciutat de Bolonya, a Itàlia, i l'any, no tan remot com podria pensar-se, el 1858. Quant a la llei i la policia, eren les del cap suprem dels catòlics, el papa, atés que Bolonya formava part llavors dels Estats de l'Església. I en l'origen d'aquell segrest legal, que va causar un monumental escàndol al mig món, hi havia una xicota pobra i ignorant, de només 14 anys d'edat.

La xicota es deia Anna Morisi, era catòlica i estava al servei de la família Mortara. Encara que segles enrrere als Estats Pontificis s'havia prohibit que els jueus tingueren servents cristians, en la pràctica aquesta norma era sovint ignorada, ja que els criats d'aquesta religió tenien, per als jueus, l'avantatge de poder treballar el dissabte, cosa que a aquests últims els vedaven els seus costums i creences. Anna tenia, entre d’altres comeses, la de cuidar el petit Edgardo, un dels vuit fills dels Mortara. Un dia el xiquet es posà malalt, i pel cap de la jove criada van començar a passar les imatges atroces amb què la seua església li havia descrit el destí dels condemnats a l'infern: visions de cossos que cremaven –sentint tot el dolor de les flames però sense arribar a consumir-se mai– per tota l'eternitat, torturats a més de mil maneres per espantosos dimonis. Aquell horror era, pensà la xicota, el que esperava el xiquet jueu si moria com a conseqüència de la seua malaltia. Resolta a impedir-ho, en un moment en què es va quedar a soles amb l’infant li va tirar aigua al cap i va pronunciar les paraules “Jo et batege en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant”. Després va poder respirar alleujada: ho havia aconseguit, havia salvat Edgardo.

Quan la història va arribar a l'orella d'un capellà –perquè Anna no va poder callar una gesta semblant–, una maquinària implacable es va posar en marxa. I és que, per a l'Església Catòlica, aquell baptisme clandestí era perfectament vàlid. Com escriu Richard Dawkins (en The God Delusion): “Sorprenentment (…), l'Església Catòlica permetia, i continua permetent, a qualsevol batejar qualsevol altre. No cal que el qui batege siga sacerdot. No cal el consentiment del xiquet, ni el dels pares, ni el de ningú més. No cal firmar res. No fan falta testimonis oficials. L'única cosa que fa falta són unes gotes d'aigua, unes poques paraules, un xiquet indefens i una cuidadora supersticiosa i amb el cervell rentat per la catequesi.” En tot cas, la Inquisició romana i l'Estat Pontifici es van prendre de forma absolutament seriosa aquell baptisme que a nosaltres ens pot paréixer estrafolari, i van donar ordres immediatament a la seua policia de traure aquell xiquet cristià d'aquella casa de jueus, tal com manaven les lleis que havien fet els mateixos papes.

Els pares d'Edgardo no es van resignar a perdre per sempre més d'aquesta manera absurda un dels seus fills, i es van mobilitzar per recuperar-lo. Prompte el cas Mortara es va fer cèlebre no sols a Itàlia, sinó a Europa i fins i tot als Estats Units d'Amèrica: el New York Times s’hi va referir en els seus editorials en vint ocasions, per donar suport a la causa de la família bolonyesa. Amb el mateix objectiu es van organitzar actes de protesta en uns quants països, i hi hagué figures importants de la política i de la cultura que es van implicar en la lluita per retornar Edgardo als seus pares. Tanmateix, el papa Pius IX, monarca absolut dels Estats de l'Església, va menysprear tots aquests esforços: “No m'interessa allò que en pense el món”, va declarar a una delegació de jueus il·lustres amb els quals es va entrevistar el 1859. La premsa catòlica d'ambdós costats de l'Atlàntic no devia ser d'aquest mateix parer, ja que es va mobilitzar per defendre davant de l'opinió pública, sense cap reserva, la intransigència del Summe Pontífex en aquest cas: segons un periòdic catòlic nord-americà (citat per Dawkins), allò que realment estava en joc en aquest assumpte era “la llibertat d'un xiquet per a ser cristià i no ser obligat per la força a ser jueu… la protecció d'aquest xiquet pel Sant Pare, enmig del fanatisme feroç dels infidels i els intolerants, és l'espectacle moral més grandiós que ha vist el món en molt de temps”.

Aquest ús tan espectacularment retorçut del llenguatge, que es va anticipar de bastants dècades a l'argot totalitari que George Orwell imaginà en la seua novel·la 1984 (“La llibertat és esclavitud”…), pot veure's així mateix com un precedent d'un cert discurs que en els nostres dies emana de mitjans catòlics i cristians, i que també recorre a invocar la llibertat religiosa per a justificar que s'atropelle la llibertat d'aquells que tenen una visió del món que no coincideix amb els seus dogmes. O que anomena “protegir el matrimoni i la família” allò que en realitat és desprotegir socialment i legalment els matrimonis i les famílies que formen els ciutadans homosexuals, i sembrar la incomprensió i la desunió en moltes altres famílies que tenen gais o lesbianes entre els seus membres.

Que per a la cúpula de l'Església Catòlica la protecció de la família no era precisament allò primordial ho va deixar prou clar, en els temps d'Edgardo Mortara, el cardenal Giacomo Antonelli, secretari d'Estat de Pius IX; monsenyor Antonelli, en rebre una carta d'un membre jueu del Parlament britànic en què aquest li expressava la seua protesta pel segrest del xiquet de Bolonya, li va replicar això que segueix: “pot ser oportú recordar que, si la veu de la naturalesa és poderosa, encara més poderosos són els deures sagrats de la religió”. Entre aquests “deures sagrats” associats al dogma religiós es trobava sens dubte, i en un lloc ben destacat, el d'assegurar la preeminència social d'aquest mateix dogma, i per tant el poder de l'Església. I si per a això calia intervindre de manera severa i inflexible en la vida d'un xiquet i en les dels seus pares, germans, etc., no seria precisament l'Església la que flaquejara davant el manament de la divinitat: protegir el xiquet de la seua pròpia família jueva… separant-lo d'aquesta per sempre.

No pot estranyar gaire, al capdavall, que Pius IX, malgrat la seua judeofòbia palesa, fóra beatificat l'any 2000 per l'Església Catòlica. És a dir: per una organització que encara avui continua donant a paraules com protegir o llibertat un sentit que –tot i que potser s'assembla ben poc al que hi els atribuïm els altres– té bastant en comú amb el que hi donaven els apologistes d'aquell papa que va ordenar el segrest legal d'un xiquet de sis anys.

Nemo

Guetos (i 3)

2009-01-07T23:34:00.003+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una mica més de mig segle després que l'emperador romanogermànic manara als jueus de Frankfurt traslladar-se a un nou carreró situat extramurs, el Senat de la República de Venècia va seguir els seus passos en ordenar, el 1516, que tots els jueus que estaven sota la seua autoritat havien de residir obligatòriament en una certa zona perifèrica de la ciutat de la llacuna. Aquesta àrea, envoltada de canals i unida a la ciutat per tres ponts que les autoritats venecianes feien tallar –amb la qual cosa tancaven els jueus dins del seu suburbi– a les nits i durant les festes cristianes, era coneguda com Geto o Gheto per haver-s’hi ubicat antigament una foneria (la paraula vèneta gèto designaria originàriament una colada de metall fos). Posteriorment, el vocable italià ghetto (adaptat al nostre idioma com a gueto) esdevindria un terme internacional, en designar jueries semblants a la veneciana ubicades en moltes altres ciutats d'Europa.

La República de Venècia era considerada en aquell temps en la Cristiandat com un model de bon govern, de manera que la seua decisió de guetitzar els jueus pogué influir perquè altres ciutats i territoris seguiren el seu exemple. Major influència hi va tindre encara, amb tot, la segregació en guetos de la població hebrea dels Estats de l'Església, ordenada pel papa Pau IV l’any 1555. Aquest papa, que en la seua època de cardenal havia sigut el creador i cap de la Inquisició romana, justificava el severíssim tracte a què sotmetia els jueus residents als territoris que es trobaven sota la seua sobirania temporal (inclosa la comunitat hebrea de Roma, que era més antiga que el mateix cristianisme) amb aquestes paraules: “Ja que és completament absurd i inapropiat que els jueus, que per la seua pròpia culpa estan condemnats a l'esclavitud eterna, puguen, amb l'excusa que la caritat cristiana els protegeix i els tolera viure entre cristians, mostrar tal ingratitud envers aquests que, a canvi de la misericòrdia que d’ells reben, els tornen injúries, i pretenen dominar-los en comptes de servir-los com és el seu deure…”

En aquestes primeres frases de la butla Cum nimis absurdum, Pau IV deixa ben clar que només està disposat a tolerar la presència de jueus als seus estats si la inferioritat respecte als cristians que l'Església catòlica atribueix als primers queda plenament manifesta en la realitat legal i social dels uns i els altres, en la seua vida quotidiana. Per al creador del gueto de Roma, segregar i inferioritzar són coses que van estretament unides, com evidencien també les mesures que prescriu el papa en la butla esmentada: a més de la guetització, s'imposa als jueus portar sempre com a distintiu un barret groc; se'ls prohibeix posseir béns immobles o comerciar amb cap altra cosa que draps vells i vestits usats; tampoc els metges jueus no podran tractar malalts cristians; a més, els jueus no podran tindre servents cristians ni permetre mai que els individus d'aquesta religió, per humil que siga el seu estatus, els donen tractament de senyor, etc. Els següents papes no sols mantindrien en vigor aquest sistema de segregació/inferiorització dels jueus, sinó que en promourien l’extensió a d’altres territoris d'Itàlia i del món catòlic (llevat, lògicament, d’aquells d’on la població hebrea ja havia sigut expulsada per complet, com s’esdevenia als estats hispànics des dels temps dels molt catòlics monarques Ferran i Isabel).

Va ser la Revolució Francesa la que, en estendre la seua influència per Europa, va posar fi per sempre més a la vella vergonya que per al nostre continent suposaven guetos com els de Frankfurt i Venècia, i va fer que es reconeguera als jueus d'aquests territoris la condició de ciutadans de ple dret, iguals a tots els altres. Aquesta influència va arribar també a la Itàlia central, on l’any 1798 l'exèrcit republicà francés, abolint el poder temporal dels papes, va proclamar la República Romana, va alçar un arbre de la llibertat en una plaça del gueto jueu de la ciutat del Tíber i va decretar per a tots els seus habitants, amb independència de la seua religió, la plena ciutadania i la igualtat de drets. No obstant això, la tornada el 1814 del papa com a monarca absolut dels Estats Pontificis, per decisió de les potències que havien derrotat Napoleó, va acabar amb aquestes conquistes i va suposar per als jueus d’aquells territoris el retorn al gueto i a la situació anterior al 1798.

Dècades després, el 1848, una nova onada revolucionària liberal sacseja Europa, i enmig d'aquesta el papa, Pius IX, decideix suavitzar la situació dels jueus dels seus Estats; no obstant això, només la nova abolició del poder temporal del papat al febrer del 1849, amb la proclamació d'una segona (i, per a la seua època, molt progressista) República Romana, posarà una altra vegada fi al gueto i restituirà als jueus la seua condició de ciutadans de ple dret. La història, no obstant això, es repetirà aquest mateix any, ara amb les tropes franceses en un paper oposat al del 1789: el nou president de França, Lluís Napoleó Bonaparte (nebot de Napoleó I, i futur emperador Napoleó III), cedint a les pressions dels catòlics ultramuntans francesos, el suport de les quals necessita per a mantindre's en el poder, envia els seus exèrcits contra la petita República Romana, la suprimeix per la força i restaura Pius IX al tron dels Estats de l'Església. El papa es mostra llavors molt més conservador que abans de la revolució, i és especialment dur amb la minoria jueva (els membres de la qual ell considera agitadors republicans): una vegada més n’ordena la guetització i la inferiorització legal i social; dècades després arribaria a dir públicament, en referència als jueus, que “hi ha massa gossos d'aquests a Roma en el nostre temps, i els sentim gemegar pels carrers i ens molesten pertot arreu”... una frase que no semblaria fora de lloc en el text de Cum nimis absurdum.

La caiguda de l'Imperi francés de Lluís Napoleó Bonaparte el 1870 possibilitarà que aquest mateix any el poder temporal dels papes siga abolit definitivament, i Roma incorporada, com a capital, al Regne d'Itàlia. El nou estat italià, de caire liberal, posa fi de seguida al gueto romà, llavors ja un anacronisme que avergonyeix i escandalitza Occident; de nou els jueus recuperen els seus plens drets civils. Pius IX es declara llavors “presoner al Vaticà”, per més que el nou estat no limite ni impedisca els seus moviments; el 1864, aquest mateix papa havia condemnat solemnement (en el Syllabus errorum), junt amb altres “errors” moderns, la idea que “El Pontífex Romà pot i ha de reconciliar-se i transigir amb el progrés, amb el liberalisme i amb la civilització moderna”.

Quan els actuals ciutadans d'Occident troben alguna de les mostres d'homofòbia que prodiga la jerarquia catòlica (encapçalada avui, com en els temps de Pau IV, per un excap del Sant Ofici, o de la seua entitat successora), sovint expressen sorpresa o incredulitat davant d'aquesta actitud, que recentment ha portat al Vaticà fins i tot a liderar l'oposició a una proposta europea en l'ONU de declaració favorable a la despenalització de l'homosexualitat arreu del món, amb el deplorable argument que resultava inacceptable que aquesta afirmara “el principi de no-discriminació que exigeix que els drets humans s'apliquen de la mateixa manera a tots els éssers humans, independentment de la seua orientació sexual o de la seua identitat de gènere”. La història ens fa veure, amb tot, que aquesta actitud de la Santa Seu i els seus subordinats és en realitat menys sorprenent del que podria paréixer, i en qualsevol cas no respon simplement, com tampoc no ho feia la manifesta judeofòbia del passat, a l'obsessió personal d'un o d’uns pocs mandataris. En la tradició catòlica, la segregació i la inferiorització d'aquelles minories que no accepten sotmetre's als dogmes de la Santa Mare Església (o siga, a la forma en què aquesta interpreta els textos que proclama com a sagrats) és, com hem vist en el cas del tracte reservat durant segles als jueus, una política deliberada, consistent i mantinguda –fins i tot contra vent i marea– mentre els seus dirigents han tingut la possibilitat de fer-ho, és a dir, mentre la resta de la societat els ho ha permés. Amb aquesta política es pretén assegurar la preeminència dels dogmes catòlics (avui particularment en el terreny de la moral sexual i familiar) i el poder i la influència socials de l'Església (o allò que encara en queda). Davant d'això, no serveix de res refugiar-se en el vell tòpic que “els temps canvien” si oblidem que, en realitat, som les persones, amb les nostres micro o macrolluites, les que fem possibles aquells canvis que anhelem.

Nemo

Guetos (2)

2008-12-29T23:41:00.004+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L’any 1462, quan es va crear el gueto o Judengasse de Frankfurt i es va obligar tota la població jueva de la ciutat a instal·lar-s’hi, aquesta comunitat consistia en quinze famílies, és a dir, poc més d'un centenar d'individus; segle i mig més tard, la població del gueto havia augmentat fins a prop de les 3.000 persones. Les autoritats de Frankfurt van permetre aquest creixement de la població i la instal·lació al gueto local de famílies jueves procedents d'altres localitats i països que havien sigut expulsades dels seus llocs d'origen junt amb la resta dels seus habitants de la mateixa religió, encara que només si es tractava de famílies riques, de manera que el fet que aquestes s’establiren al gueto frankfurtés va facilitar l'auge gradual de la ciutat com a centre financer. Aquestes mateixes autoritats, però, a penes van autoritzar l'expansió de la superfície del gueto originari, amb la qual cosa va caldre fer-hi lloc per al considerable increment de la població dividint les cases longitudinalment i afegint-hi noves altures que sobreeixien per damunt del carrer, inclinant-se cap avant fins a gairebé tocar els edificis de davant. El resultat d’això fou un dels espais més densament poblats d'Europa, amb dues files de cases altes i generalment estretes (n’hi havia fins i tot que no superaven el metre i mig d'amplària) i, enmig d'aquestes, un carreró a on a penes arribava la llum solar: un suburbi/presó insalubre, sòrdid i opressiu.

La mesquinesa i hipocresia de les autoritats cristianes, que es beneficiaven econòmicament de la comunitat jueva alhora que la forçaven a viure en condicions tan infames, queden subratllades pel fet que durant quasi tota l'existència del gueto de Frankfurt una de les atraccions turístiques de la ciutat fóra la Frankfurter Judensau o ‘porca jueva de Frankfurt', una pintura mural situada des del 1475 a la principal entrada del recinte urbà –la porta que donava al pont sobre el riu Main– que constituïa un exemple particularment cèlebre i virulent d'un gènere de propaganda judeòfoba àmpliament estés per terres alemanyes i centreeuropees. En la Judensau de Frankfurt no sols s'associava els jueus amb l'obscenitat i la porqueria més ofensives i repugnants i se'ls equiparava amb animals i fins amb el dimoni i tot, sinó que a més se'ls presentava com una amenaça per als fills dels cristians, mitjançant l'afegiment de la imatge d'un xiquet d'aquesta religió que es deia que havia sigut assassinat ritualment pels jueus. Aquest i altres procediments d’immundització de la minoria jueva avivaven en la població cristiana de Frankfurt l'hostilitat contra aquesta comunitat, que així esdevenia el perfecte boc expiatori de qualsevol tensió social.

El 1614 una d'aquestes tensions (en aquest cas, entre les famílies patrícies que controlaven la ciutat i els gremis) va conduir les masses de Frankfurt, en el marc d'una rebel·lió popular liderada pel botiguer Vincenz Fettmilch, a assaltar i saquejar el gueto jueu i expulsar-ne tots els habitants de la ciutat. Fettmilch havia abolit també el consell que governava Frankfurt, la qual cosa va portar l'emperador germànic a enfrontar-se a ell, ordenar-ne la detenció i, finalment, fer-lo executar junt amb sis dels seus seguidors el 1616. El mateix dia en què van tindre lloc aquestes execucions, les tropes imperials van escortar els jueus de retorn cap al gueto, sobre les portes del qual l'emperador manà llavors que es col·locara el seu emblema, l'àguila imperial, en pedra, junt amb la inscripció “Sota la protecció de Sa Majestat Imperial i del Sacre Imperi Romà”. No oblidem que aquesta mateixa autoritat imperial que així proclamava la seua “protecció” cap als jueus era la que, havent ordenat originàriament la seua reclusió forçosa al gueto, mantenia en peu aquesta ordre, ni oblidem tampoc que l'àguila i la inscripció mencionades van coexistir amb la famosa Judensau, a escassa distància d'aquesta, durant gairebé dos segles; tenint en compte ambdós fets podrem fer-nos una vívida idea de fins a quin punt la duplicitat i la hipocresia van presidir les relacions dels poders cristians amb la comunitat jueva de Frankfurt.

Quan el 1769 els jueus es van atrevir, segurament sota la influència de les noves idees il·lustrades que circulaven per Europa, a sol·licitar a les autoritats locals de Frankfurt permís per a poder eixir del gueto els diumenges a la vesprada (recordem que estava manat que les portes de la Judengasse es tancaren, amb tots els seus habitants dins, durant les festivitats cristianes, diumenges inclosos), la ciutat no sols va denegar-los aquest permís, sinó que en la seua resposta va considerar la petició com “un exemple de l'arrogància sense límits d'aquesta gent, que no estalvia cap esforç per a intentar valdre's de qualsevol oportunitat que els permeta situar-se com a iguals als ciutadans cristians”. Veiem, per tant, que el poder frankfurtés identificava sense cap mena de dubte la segregació de la minoria jueva amb la inferiorització d’aquesta respecte “als ciutadans cristians”. Això difícilment pot sorprendre'ns, atés que segregar i inferioritzar una minoria són coses que van unides: en prendre mesures per separar un determinat grup social de la resta de la ciutadania, els poders públics estigmatitzen aquest grup, el marquen com a portador de certes característiques indesitjables de què la resta de la societat ha de ser protegida (això també constitueix, òbviament, una forma d'immundització), i d’aquesta manera proporcionen fonament a la inferiorització social i/o legal de la minoria en qüestió.

Segregació, estigmatització, inferiorització i hipocresia són característiques que, salvant les distàncies que calga salvar –i que per descomptat no són poques– amb el que acabem d'exposar, retrobem en el nostre propi temps en l'actitud dels poders públics d'Occident envers la minoria LGTB. I és que, llevat d'un reduït –encara que per fortuna creixent– nombre de països, l'exclusió de les parelles homosexuals del matrimoni, de l'adopció i/o d'altres drets serveix avui per a perpetuar la segregació i la inferiorització legals i socials d'aquesta minoria, amb l'estigmatització consegüent; no obstant això, i de manera hipòcrita, els mateixos països que practiquen aquesta exclusió proclamen que tot el seu sistema polític i social es basa en els principis liberals que afirmen la igualtat essencial de tots els éssers humans i la seua llibertat per a viure la seua vida segons el seu propi criteri.

La creació de figures jurídiques alternatives al matrimoni mentre es manté l'exclusió d'aquest de les parelles del mateix sexe no posa fi a l’estat de coses que acabem de descriure, i no constitueix, per tant, una solució realment satisfactòria. Així, Daniel Borrillo (en el seu assaig Homofobia) veu en el PACS o llei de parelles de fet francesa una “forma de submatrimoni que ratifica la segregació de les parelles homosexuals”: una mena de gueto legal, podríem dir, per a gais i lesbianes. Per a Borrillo, “l'entusiasme provocat per una forma específica de conjugalitat, concebuda (de manera no confessada) per a les parelles del mateix sexe, mostra fins a quin punt, en tant que grup dominat, els homosexuals han interioritzat el discurs dels dominants, en presentar com a cosa adquirida i legítima l'abandó del principi d'igualtat pel que fa al matrimoni i la filiació.”

Afortunadament, no obstant això, no tots els gais i les lesbianes es troben avui còmodes en el gueto legal: alguns, influïts potser per idees il·lustrades, semblen decidits a no estalviar cap esforç per a intentar valdre's de qualsevol oportunitat que els permeta situar-se com a iguals, de veritat, a la resta de la ciutadania. Per molt que s'escandalitzen aquells que, oposant-se a aquest objectiu, hi veuen un altre exemple de l'arrogància sense límits d'aquesta gent.

(Continuarà.)

Nemo

Guetos (1)

2008-12-23T00:47:00.004+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Els ultramoderns i imponents gratacels que dominen avui la ciutat de Frankfurt am Main, i que li han valgut el sobrenom de Mainhattan, recorden al visitant que aquesta urbs no gaire gran (uns 670.000 habitants) és el principal centre financer tant d'Alemanya com de l'Europa de l'euro: allí tenen la seu el Bundesbank, el Banc Central Europeu i la més important borsa de l'Eurozona. Encara que aquest gran protagonisme de Frankfurt a nivell europeu i fins i tot planetari (que ha fet que se la conega també com la metròpoli més petita del món) siga relativament recent, la ciutat és des de fa segles un dels més destacats emporis financers de les terres alemanyes. I la dada que a Frankfurt s'ubicara durant més de tres-cents anys el major gueto jueu d'Alemanya no és pas aliena a aquest fet, ja que des d'aquest gueto operaven importants mercaders –i després també banquers, com els cèlebres Rothschild– pertanyents a aquesta minoria que van contribuir de forma molt significativa a donar impuls a la ciutat.

Encara que la paraula gueto provinga del nom del barri en què des del 1560 es va obligar a residir els jueus a Venècia (el Ghetto), l’equivalent de Frankfurt era molt anterior, ja que havia sigut establit, amb el nom de Judengasse (‘carreró dels jueus') l’any 1462. Abans d'aquesta data, fins i tot molt abans, hi havia ja jueus a Frankfurt, i de fet existia un barri jueu situat en ple centre de la ciutat, amb una sinagoga que s'alçava vora la catedral imperial cristiana. Precisament la proximitat d'ambdós edificis va ser utilitzada com a excusa, quan va pujar el nivell de judeofòbia, per a posar fi a aquesta situació: l'emperador Frederic III, argüint que “els gemecs dels jueus en la seua sinagoga” resultaven molestos per als qui acudien a missa a la veïna catedral, va ordenar no sols la destrucció de la sinagoga sinó també el trasllat forçós de tots els jueus de Frankfurt a un nou carrer que s'havia de construir extramurs (en una zona poc salubre) i que estaria envoltat per una muralla amb només dues portes, una a cada extrem del carrer. Així, mentre que abans a la zona jueva de la ciutat vivien també molts cristians, a la nova Judengasse només podrien establir-s’hi els jueus, i cap jueu no podria viure a la ciutat fora dels murs del gueto; mentre que abans jueus i cristians podien moure's lliurement per tota la ciutat, ara es prohibia als jueus eixir del gueto a les nits, els diumenges i les festes cristianes i durant l'elecció i coronació de l'emperador (que tenien lloc a la catedral de Frankfurt); a més, uns pocs anys abans s'havia obligat els jueus a portar sempre a la roba un signe distintiu, i s'havia prohibit als cristians assistir a les celebracions i bodes dels jueus. En definitiva: el que es va ordenar el 1462 va ser la segregació forçosa de la comunitat jueva de Frankfurt respecte a la resta de la població (i si no se'ls va expulsar sense més, com ocorria per aquells anys en altres ciutats alemanyes, va ser segurament a causa de la importància que tenien per a l'economia de la ciutat i, via impostos, per a les arques imperials).

Actualment sentim amb una certa freqüència que l'expressió gueto gai, o simplement el substantiu gueto, s'apliquen en els mitjans de comunicació (o en altres contextos) en referència a determinats aspectes de la realitat LGTB contemporània dels països d'Occident, i en especial a certes àrees de les grans ciutats on es produeix una especial concentració de serveis destinats al públic homosexual, i de vegades també una major proporció de residents gais i lesbianes que a la resta de la ciutat. Personalment, trobe molt interessant establir paral·lelisme entre les realitats històriques de les minories homosexual i jueva d'Occident, i de fet jo mateix he provat a fer-ho en altres articles (1) d'aquesta secció, però també crec que en fer el dit paral·lelisme és imprescindible tenir en compte tant les semblances com les diferències entre ambdues realitats.

Els qui defensen l'expressió gueto gai poden argumentar que en l'origen de la diferenciació, ja siga espacial o simplement identitària, dels homosexuals hi ha l'homofòbia, com en el dels guetos jueus hi havia la judeofòbia, i que si no hi haguera homofòbia no farien falta ni llocs, ni negocis, ni mitjans de comunicació, etc. destinats específicament a gais i lesbianes; de fet, afigen alguns, ni tan sols no faria falta que existiren els conceptes mateixos de gai i lesbiana: cada individu seria lliure per a establir les relacions afectivosexuals que li abellira en cada moment, de forma tan pública i oberta com creguera convenient, sense que això li suposara cap problema en el seu entorn social. Tot això em pareix tan suggeridor com discutible, però no aprofundiré ara en aquests aspectes. El que voldria assenyalar en aquest punt és que, en usar una expressió tan carregada de connotacions –negatives, òbviament– com gueto gai (o en parlar de gueto en al·lusió a la comunitat LGTB), es tendeix a passar per damunt de diferències molt significatives entre el que van ser els guetos jueus i el que és avui la realitat de gais i lesbianes a Occident.

Centrant-nos en el cas dels barris homos que han aparegut en les últimes dècades, és fonamental adonar-se que aquests no existeixen per a la segregació (molt menys forçosa) de la població homosexual, sinó que, com ens recorda Didier Eribon (Réflexions sur la question gay), “els contorns d'aquests ‘enclavaments' gais en les grans ciutats són (…) bastant difusos [recordem que els guetos jueus, en canvi, estaven emmurallats] i canvien al ritme de les obertures i els tancaments de bars, cafés o restaurants; els comerços gais són una minoria i, per descomptat, el carrer està obert a tots. És, doncs, la mescladissa el que predomina.” Més encara: segons el mateix autor, “fenòmens com ara (…) el desenvolupament de barris homosexuals a les grans ciutats d'Europa marquen la reobertura de les portes que el ‘món gai' s'havia vist obligat a tancar sobre si mateix durant un llarg període. Allò que pareix deixar estupefactes els observadors indignats per l'aparició d'un barri gai (…) és que aquesta nova visibilitat homosexual obri tota una cultura al món exterior i entra en interacció amb la ciutat”. Obertura i interacció amb la ciutat, per tant, en comptes de tancament i segregació/marginació: si calguera establir un paral·lelisme amb la realitat hebraica de l'antic Frankfurt, sembla que seria el barri jueu originari, sense murs ni obligacions o prohibicions destinades a minimitzar el contacte entre jueus i cristians, aquell barri mesclat que gosava tenir una sinagoga just al costat de la catedral, el que més podria recordar a la realitat LGTB contemporània, i no el gueto en què els jueus –i només ells– van ser tancats per la força a partir del 1462.

(Continuarà.)

Nemo

Nota:

(1) Vegeu els articles “Fum”, “L'aiguamoll”, “Les arrels de l'odi” (1 i 2) i la sèrie “Holocaust/s” (1, 2, 3 i 4).

Go East?

2008-12-18T11:03:00.005+01:00

(Aquest article s'ha publicat en el número 7 -hivern 2008/09- de la revista Full Lambda, editada pel valencià Col·lectiu Lambda de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals.)

A la dècada del 1970, quan la ciutat californiana de San Francisco podia semblar una mena d’utopia de l’alliberament gai i per això atreia un gran nombre d’homosexuals d’arreu dels Estats Units, els Village People recuperaven un vell lema dels temps de la colonització del Llunyà Oest –“Go West, young man”– per convidar el seu públic a buscar també “el sol en ple hivern” a la vora del Pacífic. Go West, versionada després pels Pet Shop Boys, ha esdevingut amb els anys un dels himnes gais més coneguts. En l’actualitat, però, les coses han pres un altre color: avui hi ha dos estats nord-americans de la costa est, Massachussetts i Connecticut (tots dos de Nova Anglaterra) on les parelles homosexuals veuen reconegut el seu dret al matrimoni, mentre que a Califòrnia els votants van decidir en referèndum el passat 4 de novembre –el mateix dia que Obama va guanyar les eleccions presidencials– eliminar el dret al matrimoni, i per tant la igualtat legal amb la resta de la població, dels seus conciutadans gais i lesbianes. Ha arribat l’hora, doncs, de canviar de tornada i cantar Go East?

Cal remarcar que allò que es plantejava en aquest referèndum era, precisament, eliminar un dret que en aquell moment ja estava reconegut a Califòrnia, i així figurava en el títol oficial de la proposta que se sotmetia a votació. Els impulsors d’aquesta iniciativa homofòbica –coneguda com Proposition 8– havien volgut titular-la, maliciosament, “Llei de protecció del matrimoni a Califòrnia”, malgrat que el que pretenien en realitat era la desprotecció legal dels 18.000 matrimonis homosexuals ja celebrats llavors en aquell estat, i la de totes aquelles parelles de gais i de lesbianes que en el futur pogueren voler accedir allí al matrimoni. La justícia californiana, però, no els permeté aquesta insidiosa maniobra, i va determinar que el títol de la proposta homòfoba havia de ser aquest: “Proposició 8. Elimina el dret de les parelles del mateix sexe a casar-se”. Aquest dret l’havia reconegut el Tribunal Suprem de Califòrnia (que és el tribunal constitucional d’aquell estat) al maig d’enguany mateix, en dictaminar que la prohibició dels matrimonis homosexuals violava els drets de les parelles del mateix sexe segons la Constitució californiana.

Els votants que acudiren el 4 de novembre a les urnes de Califòrnia van decidir, per tant, canviar la Constitució del seu estat per a suprimir un dret que en aquell moment hi era plenament reconegut als ciutadans. Però, si ja la Declaració d’independència dels Estats Units, document fundacional d’aquell país i text bàsic dels orígens de la moderna concepció occidental de la democràcia, proclamava l’any 1776 que els governs, els estats, “s’institueixen entre els hòmens” a fi de “garantir” els “drets inalienables (…) a la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat” que té tota persona –ja que, s’argumentava, tots som essencialment iguals–, quin sentit pot tindre que un estat democràtic, en lloc de garantir els drets i la igualtat dels seus ciutadans com és la seua obligació i raó de ser, els suprimisca? Que elimine la llibertat instaurada per retornar a un estat de coses que ja havia sigut reconegut abans com a opressiu?

Aquesta profunda contradicció entre la Proposició 8 i els valors democràtics fonamentals fa que els defensors dels drets LGTB se senten carregats de raó i de legitimitat per a continuar oposant-s’hi avui, tant als tribunals, on ja han iniciat diversos processos legals, com als carrers de les ciutats californianes, on des del 4 de novembre s’han succeït les manifestacions. I probablement és aquesta mateixa contradicció el que ha fet que reben alguns suports que des d’ací ens poden resultar sorprenents, com ara el del governador republicà de Califòrnia, el famós Arnold Schwarzenegger, que ha declarat que els qui lluiten pel dret de les parelles homosexuals al matrimoni “No s’han de rendir. Han de continuar pressionant fins que aconseguisquen el seu objectiu”, i ha afegit que ell confia que el Tribunal Suprem californià anul·larà la Proposició 8. També l’església episcopaliana –la branca estatudinenca de la comunió anglicana– s’ha posat al costat dels defensors dels drets que la proposició homofòbica pretén eliminar, i així el bisbe episcopalià de Los Angeles ha exhortat els seus conciutadans a “examinar les seues consciències i desterrar la seua ignorància sobre l’homosexualitat”, a més de recordar que els textos bíblics “també van ser utilitzats per a justificar l’esclavitud” en el passat.

Ben diferent ha sigut la reacció del president dels bisbes catòlics espanyols, Rouco Varela, que ha fet unes declaracions a la COPE de les quals es desprén que voldria veure suprimit en referèndum, també a l’Estat espanyol, el dret de les parelles homosexuals al matrimoni. La qual cosa ens recorda que aquest dret continua pendent, ací, de la decisió del Tribunal Constitucional sobre el recurs que el PP hi va posar, i que una vegada i una altra s’ha negat a retirar. Si en el futur, per aquesta circumstància o per qualsevol altra, el nostre dret a accedir al matrimoni i la nostra igualtat jurídica amb la resta de la ciutadania es veren també en perill –cosa que, per desgràcia, està lluny de ser impossible–, hauríem de seguir l’exemple dels gais i les lesbianes californians. En lloc de pensar a emigrar –no cap a l’est en el nostre cas, sinó cap al nord, on ja Bèlgica, Holanda i Noruega ens reconeixen el dret al matrimoni, i prompte s’hi afegirà Suècia–, hauríem de quedar-nos ací, a la nostra terra, per a continuar plantant cara a l’homofòbia i batallar. Com a Califòrnia: per la nostra dignitat i pels nostres drets, però també –no ho oblidem– pels principis democràtics més elementals i irrenunciables.

Nemo

El follet marica i altres prodigis (i 2)

2008-12-15T23:30:00.007+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 10 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L'homofòbia no sols és capaç d'aconseguir, com ja hem vist, el prodigi d'agermanar individus (aparentment) oposats en la seua manera de ser i pensar: també aconsegueix d’altres portents, com el de fer tornar invisible l'heterosexualitat i extremadament visible l'homosexualitat.

El crític de Babelia que es va estranyar que el llibre de relats de Lawrence Schimel Mi novio es un duende (1) continguera només personatges gais i lesbianes, hauria experimentat alguna vegada en la seua vida sorpresa o incomoditat en constatar que molts altres llibres contenen únicament personatges heteros? Segurament, no: aquest pensament ni tan sols no li degué passar mai pel cap. Per què? Doncs molt senzill: perquè per a ell l'heterosexualitat dels personatges de tots aquests altres llibres era invisible (era allò normal), mentre que l'homosexualitat dels éssers fantàstics de Schimel tenia una visibilitat tal que feia mal als ulls.

Admetem-ho: sempre ens hem queixat de la invisibilitat a què ens sotmet l'heterosexisme dominant (encara que siga sota la disfressa de la tolerància liberal) en la nostra societat, però la veritat és que gais i lesbianes estem ben lluny de ser invisibles en l'ara i ací. Ben al contrari: posseïm una visibilitat encegadora, que danya els sensibles òrgans visuals de molts heteros… i fins i tot d'alguns homos discrets. Els exemples que demostren aquest fet els trobem en abundància diàriament: per exemple, sempre que anem agafats de la mà o ens fem una besada pel carrer i percebem al nostre voltant mirades iritades davant d’un semblant excés de visibilitat per la nostra part. O sempre que se'ns critica per voler casar-nos, quan podríem, simplement, viure junts sense obligar a ningú a obrir els seus tendres ullets a la verdadera naturalesa de la nostra relació. O sempre que la ploma –dura i tallant, malgrat el nom que porta, per a les delicades retines dels homòfobs– és objecte de reprovació o d'escarni. O…

No és estrany, per tant, que l'Orgull LGTB coga tant a tantes pobres còrnies homofòbiques, inflamades davant d'aquesta vertadera supernova que últimament explota cada any, al voltant del 28 de juny, als carrers de les nostres ciutats, i en el cas espanyol especialment als de Madrid. Des dels qui escriuen cartes al director d’El País fins a la mateixa reina d'Espanya, tots pareixen patir el mateix problema ocular a principis de l'estiu. I no sols en aquesta època: l'aparició de personatges LGTB en la petita pantalla ja ha aconseguit generalitzar aquests mateixos símptomes a la resta de l'any. Tenim, per exemple, el cas del pobre jutge granadí els ulls del qual no estan encara preparats per a l'enlluernadora claredat que desprenen els besos i les carícies entre personatges televisius del mateix sexe: “Que no ens vulguen ficar per la força, a puntellades, coses que ara com ara no són normals”, clama l'infortunat, mentre exigeix que se li done temps per a anar evolucionant.

El que fereix tant la vista d'aquests individus (que, per descomptat, tenen molts amics gais –si és que no ho són ells mateixos–, ens comprenen i ens respecten) és justament això: veure's forçats a contemplar “coses que no són normals” per a ells. L'heterosexualitat, en canvi, no pot fer mal a ningú, precisament perquè sí que és normal; més encara, és allò normal. Amb l’heterosexualitat s’esdevé el mateix fenomen que els antics atribuïen a la música de les esferes, és a dir, al so sublim que, pensaven, devien produir els astres en moure's sobre els nostres caps: de tan acostumats com estaríem els éssers humans a aquest so des del nostre naixement, hauria esdevingut completament inaudible per a nosaltres. De la mateixa manera, l'heterosexualitat està tan present en el nostre entorn social i cultural des de la nostra primera infància que resulta invisible, indetectable: quan veuen una parella hetero pel carrer o en una sèrie de la tele, quan lligen un llibre farcit de personatges heteros, la gran majoria dels nostres conciutadans –inclosos molts suposats progressistes– no veuen una parella, una sèrie o un llibre heterosexuals. Veuen simplement una parella, una sèrie, un llibre. Allò normal, vaja.

Així que en realitat no som els homos els invisibles, sinó els heteros. I no és que els homòfobs pretenguen invisibilitzar-nos, fer-nos invisibles: no, això seria fer-nos com ells. El que volen en realitat és ocultar-nos, ja siga en l'armari, davall del llit o darrere d'una façana hipòcrita; perquè, diuen, no poden suportar la nostra llum. Doncs caldrà dir-los que ho sentim, però el problema en la vista el tenen ells, no pas nosaltres. Que es posen ulleres de sol; o, millor encara, que proven a llevar-se les ulleres de l'homofòbia. Veuran que bé que els va.

Nemo

Nota:

(1) Quan aquest article es va publicar en dosmanzanas.com, Lawrence Schimel va tindre l'amabilitat (moltes gràcies, Lawrence) de deixar-m'hi un comentari en què reproduïa textualment la breu ressenya de què m'havia parlat en l'acte de presentació a València del seu poemari Desayuno en la cama, i en la qual jo he basat aquests dos articles sobre "El follet marica i altres prodigis". Aquesta és, doncs, la ressenya de Babelia en qüestió:

“Fantasmas, licantropia, encantamiento y vampirismo en 16 cuentos protagonizados por gays y lesbianas. Aunque tramados con oficio y conocimiento del género, el conjunto acaba resultando repetitivo y convencional en la explotación única del componente sexual.”

M[arcos] G[IRALT]-T[ORRENTE] (1998). «Dieciséis cuentos homosexuales». El País (Babelia 349), 18-7, 10.

El follet marica i altres prodigis (1)

2008-12-10T15:55:00.012+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Endevina endevinalla: què tenen en comú Fidel Castro i Margaret Thatcher? No sembla fàcil trobar molts punts de vista que pogueren compartir el dictador comunista cubà i la (ultra)conservadora premier britànica, però el cas és que haver-n’hi, n’hi ha. N’hi ha un, si més no: com assenyalava ja el 1989 l'historiador i sociòleg gal·lés Jeffrey Weeks, ambdós líders coincidien a veure l'homosexualitat com “una cosa que cal denigrar i evitar”. Si Castro va arribar a internar els gais en camps de treballs forçats (com vam veure en “Els jueus de Cuba”) per previndre que la joventut cubana poguera contaminar-se de l’antisocial personalitat d'aquells, Thatcher va convertir també l'homofòbia en política d'Estat quan, durant el seu últim mandat, el partit que ella liderava va proposar i aprovar al Parlament una norma (coneguda com section 28) que prohibia a les autoritats locals “promoure deliberadament l'homosexualitat o publicar materials amb la intenció de promoure l'homosexualitat”, i fins i tot “promoure l'ensenyament en qualsevol escola subvencionada de l'acceptabilitat de l'homosexualitat com una suposada relació familiar”. Els conservadors britànics s'avançaven així de quasi deu anys al projecte de llei que l'anterior i ultracatòlic govern polonés havia anunciat –i que finalment no va poder fer aprovar abans d'haver de convocar unes eleccions anticipades de les quals, per fortuna, va eixir derrotat– per a defensar els jóvens d’“els continguts que amenacen el seu normal desenvolupament psíquic i moral”, entre els quals s'incloïa explícitament “la propaganda de l'homosexualitat”.

Si l'homofòbia és capaç d'obrar el miracle de posar d'acord els comunistes totalitaris del Carib amb els anticomunistes feroços d'Albió i de l'Est europeu, potser caldrà considerar com a prodigis menors i quasi d'estar per casa altres fets semblants però no tan espectaculars; fenòmens que, de tota manera, no deixen de tindre interés. Dimecres passat vaig assistir amb el meu marit a la presentació en una botiga “de cultura arc iris” de la meua ciutat, València, de l'últim llibre de Lawrence Schimel, el poemari sobre el sexe i el (des)amor entre hòmens Desayuno en la cama. L'escriptor (jueu descregut, novaiorqués i prolífic, com el meu admirat Woody Allen, però bastant més jove i –diguem-ho tot– guapo que aquest) va enfocar l'acte, més que no com una presentació de llibre a l'ús, com una agradable i distesa conversa amb els qui havíem acudit a la convocatòria (una vintena de persones, tots hòmens llevat d'una periodista d'una ràdio local, tot i que bastant variats quant a l’edat i l’aspecte). Al·ludia Schimel a les dificultats que troba un llibre com el seu per a atraure l'atenció del públic lector heterosexual, i particularment dels hòmens heteros, i explicava aquest fet mitjançant la imatge de la piràmide social. Segons aquesta, les nostres societats occidentals modernes comprenen una gran varietat de grups socials, però aquests no es troben tots al mateix nivell, sinó que les desigualtats de poder i prestigi donen a la societat una forma piramidal: així, en cada pis de la piràmide, els qui hi estan situats miren cap amunt i cap al seu propi estrat, però rarament miren cap avall, cap als qui són encara menys que ells per a la jerarquia social. D'aquesta manera, els qui ocupen el cim de la piràmide (els hòmens heteros, autòctons, blancs i d'ascendència cristiana) tendeixen a desinteressar-se de tots els altres grups socials i de la literatura escrita per i per als membres d'aquests (després comentàrem ell i jo que això mateix s’esdevé amb les llengües: els qui parlen una llengua de gran extensió i ascendència s'interessen poc pels idiomes menors i per les literatures que s'hi expressen, la qual cosa explica l’interès tan escàs que hi ha en l'Espanya monolingüe en castellà, fora d'alguns autors aïllats, per les altres llengües i literatures de l'Estat, o també que als EUA –com va apuntar el mateix Schimel– tan sols un míser 3% de tots els llibres que es publiquen, incloent tant ficció com no-ficció, siguen traduccions).

Se'm va acudir preguntar-li llavors com s'havia sentit tractat ell, en tant que escriptor de llibres de temàtica LGTB, per la crítica i els mitjans de comunicació espanyols. I en la seua resposta, Schimel va evocar un comentari que havia aparegut en Babelia, el suplement literari d’El País, sobre el seu llibre de relats Mi novio es un duende: el crític, després d'elogiar les capacitats literàries de l'autor, no havia pogut resistir-se a mostrar la seua incomoditat amb el fet que tots els personatges de l'obra foren gais o lesbianes. Atés que el llibre pertany al gènere fantàstic, sembla obvi que no devia ser la preocupació pel realisme o la versemblança el que estava darrere de la incomoditat d'aquell individu, sinó més aviat l’excés de visibilitat homosexual que trobava en les pàgines de Schimel. O algú creu que el crític en qüestió s'hauria mostrat igualment preocupat si el llibre continguera únicament elfs, nimfes i altres éssers sobrenaturals heteros com Déu mana? L'anècdota em va fer pensar immediatament en les cèlebres (suposades) declaracions de la reina d'Espanya sobre els gais i la nostra mania de mostrar-nos orgullosos de ser-ho fins pel carrer i tot: i és que una mateixa –o semblant– homofòbia (liberal, per descomptat) pot traure el cap, ves per on, tant en les paraules d'una senyora de sang blava lligada a l'ortodòxia que segreguen les cúpules cristianes com en les d'un guru de la intel·lectualitat progressista hispànica. Com diria el meu company de dosmanzanas.com Enrique Olcina: “la qual cosa demostra que per a quedar com una reina no cal dir-se Sofia”.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (i 5)

2008-12-02T01:24:00.002+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En començar aquesta sèrie jo expressava una certa incomoditat davant del terme homofòbia liberal –que, deia, em sonava a oxímoron– però a continuació reconeixia que si amb aquesta expressió es vol al·ludir a l'homofòbia que realment ha existit i existeix encara en els sistemes en què s'ha pretés concretar el pensament liberal, llavors no hi ha dubte que l’ús n’està justificat.

Em pareix important, no obstant això, assenyalar les profundes contradiccions que hi ha entre aquesta homofòbia liberal i els principis bàsics del liberalisme, de la democràcia liberal, establits fa més de dos segles. No podem oblidar que quan gais i lesbianes plantegem les nostres reivindicacions davant de la societat, amb l'objectiu que se'ns reconeguen els mateixos drets i llibertats que a la resta de la ciutadania, el que reivindiquem no és que amb nosaltres es faça una excepció ad hoc per a integrar-nos socialment, ni menys encara per a obtindre una posició de privilegi; simplement exigim que se'ns aplique de forma conseqüent també a nosaltres aquests mateixos principis que, com hem vist al llarg d'aquesta sèrie d'articles, se suposa que estan en la base dels moderns sistemes democràtics d'Occident. Que no se'ns excloga ni margine; que no se'ns discrimine ni segregue.

L'homofòbia liberal no és –i així ho hem constatat en les columnes anteriors– una ideologia coherent: no és coherentment liberal. A propòsit d'aquesta qüestió diu Alberto Mira, en De Sodoma a Chueca, que “la nova aparença de liberalisme és fàcil d'adoptar, fins i tot per als homòfobs més recalcitrants”. “Aparença de liberalisme”, en efecte. I què s'amaga, llavors, darrere de la careta? No cal ser molt agut per a sospitar de l'homofòbia de sempre, la tradicional d'Occident, la de matriu judeocristiana. I tampoc no resulta difícil confirmar la nostra sospita en el cas de les manifestacions més dures d'homofòbia que trobem en les democràcies occidentals, és a dir, en aquelles societats en què s'ha perseguit legalment l'homosexualitat, o la sodomia. Ho vam veure veure en la segona part d'aquesta sèrie pel que fa als Estats Units d'Amèrica, però ja anteriorment ens havíem ocupat d'altres casos semblants, com la Gran Bretanya o la República Federal d'Alemanya (vegeu la columna “Holocaust/s (1)”). En aquests països eren –són– ben paleses les arrels cristianes de l'homofòbia institucionalitzada.

En el cas de la laica República Francesa, en canvi, o fins i tot en el de la secularitzada Espanya d’avui, pot resultar a priori menys versemblant que la tradicional homofòbia cristiana –catòlica, en aquests llocs– es trobe darrere d'un discurs, el de la 'homofòbia liberal', que es presenta ben sovint com tolerant, modern i fins i tot científic. Així i tot, ja vam veure que Daniel Borrillo assenyalava com el discurs de l'homofòbia liberal a la francesa “sobreentén la idea que en l'homosexualitat hi ha alguna cosa nefasta que necessita romandre amagada”. I aquesta idea, d'on deu haver eixit? Difícilment podem obviar, en intentar respondre a aquesta pregunta, el fet que la cultura cristiana plurisecularmente dominant a Occident ha estat inoculant –en la teoria o en la pràctica– aquesta mateixa noció en les nostres societats des de l'Edat Mitjana, i encara hi continua encabotada. D'altra banda, probablement no hem d'acceptar sense més com a plenament conseqüent aquesta laïcité que la França actual ha heretat de la Tercera República de finals del segle XIX i principis del XX: com assenyala el filòsof francés Michel Onfray (vegeu la columna “Antifísics i pseudolaics”), “la laïcització de la moral judeocristiana correspon molt sovint a la reescriptura immanent d'un discurs transcendent”; o en altres paraules: “Amb un llenguatge racional [o pretesament tal, podria matisar-se] (…), la quinta essència de l'ètica judeocristiana persisteix” en “els manuals de moral de les escoles republicanes”. Els efectes d'aquesta enganyosa laïcització perduren encara en el nostre propi temps: així trobem, per exemple, que el 1990, “a França, el procurador general del Tribunal de Cassació invocava la ‘moral tradicional' per a denegar drets a les parelles del mateix sexe”, segons que recull Borrillo en el seu assaig Homofobia.

El discurs homòfob pretesament liberal és a més la disfressa lingüística idònia, en societats que es veuen a si mateixes com a laiques o secularitzades, per a fer més presentables –més digeribles– uns prejudicis que de fet responen a creences de tipus religiós. Per això no sorprén reconéixer sovint, entre els qui apareixen com a referents públics de l'homofòbia liberal, individus i entitats la vinculació dels quals amb les cúpules religioses i/o l'ortodòxia que aquestes prediquen és palesa i fins i tot estreta; i no podem oblidar que les grans religions monoteistes i tot allò que hi gravita al voltant (organitzacions, mitjans de comunicació, partits polítics…) són avui el principal suport de l'homofòbia en les democràcies liberals d'Occident. Així, doncs, no té res de casual que entre les declaracions que una periodista de l'Opus Dei atribueix a la reina d'Espanya puga trobar-se, al costat d’una expressió de llibre de l’homofòbia liberal, la peculiar asseveració que "S'ha d'ensenyar religió a escola, almenys fins a una certa edat: els xiquets necessiten una explicació de l'origen del món i de la vida". Sentència reveladora de tota una visió del món que, per descomptat, es troba molt lluny dels paràmetres del liberalisme, de la modernitat o del pensament racionalista i il·lustrat.

En definitiva, l'exclusió de les persones homosexuals d'aquesta igualtat de drets i llibertats que els textos fundacionals del liberalisme proclamen des de fa més de dos segles per a tot ésser humà i tot ciutadà, i la consegüent inferiorització retòrica, jurídica i social de gais i lesbianes, constitueixen una deplorable anomalia en el funcionament de les modernes democràcies d'Occident. Anomalia darrere de la qual no podem deixar de percebre la interferència d'un sistema de creences dogmàtic que no sols és preliberal, sinó que històricament ha representat el principal obstacle per a la implantació i el desenvolupament en les nostres societats de les idees liberals. L'homofòbia liberal és, per tant, reaccionària en realitat, mentre que la lluita pels drets LGTB forma part de l'esforç per continuar desenvolupant i aplicant, en aquest segle XXI, unes idees l'actualitat -la pertinència per al nostre temps- de les quals posa de manifest el fet mateix que encara avui siga necessari lluitar per elles.

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (4)

2008-11-25T00:22:00.002+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La despenalització de l'homosexualitat a Espanya es va produir en un context històric que recorda més el corresponent francés que no el nord-americà. Va ser durant el trienni liberal (un breu parèntesi en el regnat absolutista de Ferran VII, entre els anys 1820 i 1823, en què es va obligar el monarca a acatar de nou la Constitució de Cadis del 1812) quan es va proclamar un nou Codi penal que, seguint l'exemple de l'aprovat en la França revolucionària el 1791, suprimia a l’Estat espanyol el delicte de sodomia. Encara que l'homosexualitat va ser repenalitzada per la dictadura franquista (a partir del 1954), poc després de l'entrada en vigor de la Constitució del 1978 es va eliminar de la llei de perillositat social –heretada per la democràcia del règim anterior– els articles referents als “actes d'homosexualitat”. Però una cosa és despenalitzar l'homosexualitat i una altra posar fi a l'homofòbia, és clar: en l'actualitat, estudiosos de la realitat LGTB espanyola detecten en la nostra societat un tipus d’homofòbia liberal que presenta molts punts en comú amb la que per al cas francés analitza, com vam veure en l'anterior lliurament d'aquesta sèrie, Daniel Borrillo.

“El principi retòric que caracteritza qualsevol manifestació d’això que anomenem ‘homofòbia liberal'”, escriu Alberto Mira en el seu impressionant estudi de les representacions de l'homosexualitat en la societat espanyola del darrer segle, De Sodoma a Chueca, “és extraordinàriament simple: ‘Sí, però…'. En aquesta estructura sintàctica s'insereix tota mena d'enunciats: Els homosexuals són meravellosos i molt amics meus… però han d'abandonar la ploma (…); els homosexuals són persones com tots… però l'exhibicionisme que manifesten està fora de lloc”. Més endavant, el mateix autor analitza amb més detall aquest últim cas: “Hi ha (…) un límit que encara costa de superar: el de les imatges positives o la reivindicació. La comprensió i la tolerància només s'exerceixen si els homosexuals no tracten de forçar aquests límits. Una il·lustració d'això es produeix encara cada any després de les manifestacions del 28 de juny: davant l'excés de visibilitat apareixen declaracions vehements en la secció de ‘Cartes al director' (per exemple en El País) de lectors que no creuen que hi haja res de què sentir-se orgullós, que a ell/ella no li pega per eixir al carrer a pregonar la seua heterosexualitat i que al pas que van les coses hauran d'organitzar una manifestació d’‘orgull heterosexual'”.

Posem ara, al costat de l'anàlisi de Mira, el paràgraf següent: "Puc comprendre, acceptar i respectar que hi haja persones amb una altra tendència sexual, però que se senten orgullosos per ser gais? Que se’n pugen a una carrossa i isquen en manifestacions? Si tots els que no som gais isquérem en manifestació... col·lapsaríem el trànsit.” Qualsevol diria que es tracta d'un exemple provinent del mateix text de Mira, encara que en realitat és molt més recent que aquest; o bé podria paréixer que l'autora d'aquestes paraules s'havia llegit abans amb gran atenció De Sodoma a Chueca, i no pretenia sinó exemplificar a la perfecció aquesta estructura discursiva del “Sí, però…” que Mira denomina homofòbia liberal.

I és que, a banda del fet que en el paràgraf citat es parla de “comprendre, acceptar i respectar” en comptes de fer-ho de “comprensió i tolerància” i, sobretot, que no es tracta de la carta al director de El País d'un lector més o menys anònim, sinó de les ja cèlebres declaracions que una periodista membre de l'Opus Dei atribueix a la reina d'Espanya (i que la Casa del Rei ha qualificat, després del malestar que n’ha suscitat la publicació, com a inexactes, si bé la Secretaria de la Reina s'havia abstingut de corregir-les en revisar prèviament el llibre que les conté), a banda d'aquests detalls, dic, és evident que el paràgraf en qüestió coincideix quasi al peu de la lletra amb el que Mira havia descrit temps enrere en el seu assaig.

Atés que, així i tot, pareix poc probable que el llibre De Sodoma a Chueca haja servit com a model del famós paragrafet, podem trobar una explicació més plausible a unes coincidències tan evidents en un fet que el mateix Alberto Mira apunta en aquest text: “L'homofòbia liberal està arrelada en estructures profundes de comunicació” en la societat actual, la qual cosa va unida a la difusió d’aquest discurs en amplis estrats socials i en facilita la reproducció –fins i tot, com veiem, la reproducció pràcticament literal– per tota mena d'individus. És més, assenyala Mira en un altre punt, “L'homofòbia està tan imbricada en el sistema que resulta indistingible”, la qual cosa hi proporciona uns “avantatges” associats a aquesta “invisiblitat”; entre els quals, el fet que “pot exercir-se sense que ho parega”. Sense que parega homofòbia, vaja.

Aquest últim aspecte és també crucial per a entendre la dimensió sociocultural de les (suposades) paraules de Sofia de Grècia sobre els homosexuals: podem imaginar-nos potser que, en comptes d'homofòbia, allò que reflectira el paràgraf en qüestió fóra alguna altra ideologia basada en el rebuig i la inferiorització de l'altre, del diferent? Que, per exemple, diguera: "Puc comprendre, acceptar i respectar que hi haja persones amb un altre color de pell, però que se senten orgullosos per ser negres? Que isquen en manifestacions a proclamar aquest orgull, com hem vist als Estats Units després de l'elecció del nou president? Si tots els que no som negres isquérem en manifestació... col·lapsaríem el tràfic.” Segur que si hagueren sigut aquestes les (suposades) paraules de la reina d'Espanya, l’enrenou que va produir-ne la publicació hauria pres una altra dimensió: hauríem estat, sens dubte, davant d'un greu escàndol polític, d'una veritable crisi. El fet que no haja sigut així, perquè érem els homosexuals i no pas els membres d'una determinada minoria racial les víctimes del discurs inferioritzador, demostra que –fins i tot en un país com el nostre, que s'ha atrevit fa alguns anys a posar fi a la discriminació legal contra gais i lesbianes– l'homofòbia continua posseint encara una legitimació social que la fa escassament perceptible com a tal, i que el racisme, en canvi, fa dècades que va perdre a Occident.

D'altra banda, Mira ens fa veure que “l'homofòbia funciona com un discurs de poder, no a partir d'arguments”. No pot estranyar-nos, per tant, que les (suposades, suposades) declaracions de la reina no necessiten aportar cap argument per a negar a les parelles homosexuals el dret que la seua unió s’anomene de la mateixa manera que la dels altres, per més que aquest dret estiga legalment reconegut a Espanya: “Si aquestes persones volen viure juntes, vestir-se de nuvis i casar-se, hi poden tindre dret, o no, segons les lleis del seu país: però que d’això no en diguen matrimoni, perquè no ho és”… no ho és i no ho és i s’ha acabat, hale. Perquè ho dic jo. Perquè no em dóna la reial gana. Per alguna cosa ens recorda Mira, evocant Foucault, que allò que caracteritza el discurs homofòbic “és la posició que ocupa en esquemes de poder simbòlic”: també en això les (suposades, sempre) declaracions reials que analitzem resulten paradigmàtiques, perquè entre els “esquemes de poder simbòlic” del Regne d'Espanya és obvi que la Corona ocupa una posició preeminent. D'ací, al capdavall, la transcendència de tot aquest assumpte.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (3)

2008-11-17T18:49:00.007+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Si al país on es va produir la primera revolució liberal de la història –és a dir, les tretze colònies britàniques que arran d'aquesta esdevindrien els Estats Units d'Amèrica– van haver de passar més de dos segles perquè les institucions federals reconegueren per fi que perseguir la sodomia com a delicte era fonamentalment incompatible amb els principis i valors que s'havien proclamat el 1776, les coses van ser ben diferents al país on tingué lloc, tan sols tretze anys després, la segona de les revolucions liberals: França. Allí n’hi hagué prou amb dos anys i tres mesos des de l'inici del procés revolucionari (el 1789) perquè l'Assemblea Nacional Constituent suprimira el delicte de sodomia en elaborar i aprovar (el 25 de setembre de 1791) un nou codi penal. Aquesta despenalització, inèdita en l'història del món occidental, resultava de l'aplicació conseqüent dels principis que aquesta mateixa assemblea havia establit a l'agost de 1789 en la seua Declaració dels drets de l'home i del ciutadà; allí es declarava que "els hòmens naixen i resten lliures i iguals en drets", es reconeixia com a “drets naturals i imprescriptibles de l'home” la llibertat i la resistència a l'opressió, i es definia la primera com segueix: “La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no cause perjudici a altri: així, l'exercici dels drets naturals de tot home no té altres límits que els que garanteixen als altres membres de la societat el gaudi d'aquests mateixos drets.”

Lamentablement, l'eliminació de les lleis franceses del delicte de sodomia no va pas suposar la fi de la persecució legal de l'homosexualitat en aquell país (perquè els jutges homòfobs van trobar altres vies per a continuar castigant-la) ni, encara menys, va acabar amb la discriminació legal i social de les persones homosexuals, que al cap i a la fi constitueix una altra forma –més subtil– de castigar gais i lesbianes per ser-ho. Fins i tot avui dia la igualtat legal entre homo i heterosexuals continua sense ser un fet a la República Francesa, que a diferència d'alguns dels seus veïns del nord i del sud –Espanya– segueix excloent les parelles homosexuals del matrimoni. No és difícil veure que, segons els principis establits el 1789, aquesta exclusió limita abusivament la llibertat de milions de ciutadans francesos, ja que el dret de les parelles gais i lesbianes a accedir al matrimoni en igualtat amb les heterosexuals no perjudica de cap manera aquestes últimes ni les priva d'exercir aquest mateix dret.

Pitjor encara: quan a finals de la passada dècada el Govern de França va proposar concedir una seguretat jurídica mínima a les parelles de fet, incloses les del mateix sexe, mitjançant una nova figura jurídica denominada Pacte civil de solidaritat (PACS), “un odi insospitat va sorgir violentament així que es començà a debatre la llei”, segons conta Daniel Borrillo en el seu llibre Homofobia. “El conjunt de les comunitats religioses”, continua Borrillo, “tots els partits de dretes, els juristes (…), però també i potser de manera més insidiosa la gran majoria dels psicoanalistes, antropòlegs i la resta d'estudiosos de l'individu i de la societat (inclosos els que es diuen d'esquerra) es van lliurar a una empresa d'hostilitat dirigida contra les unions gais (…) Gais i lesbianes van ser considerats membres d'un poderós lobby que amenaçava els valors fonamentals de la nació (…) [i] van ser denunciats com a irresponsables i, fins i tot, com a corruptors de la cultura i de la humanitat!”.

Com hem d’interpretar aquestes contradiccions de la societat i la política franceses? En el mateix llibre, Borrillo ens proporciona un instrument per a fer-ho: el concepte d’homofòbia liberal. Aquest fa referència a un discurs segons el qual “una cosa és la garantia de les llibertats individuals i una altra la concessió efectiva de drets”. Així, pel que fa a les persones homosexuals, l’homofòbia liberal considera que “l'Estat simplement ha de garantir el respecte a la seua vida privada en el sentit estricte del terme, és a dir, ha d’assegurar el respecte a l'esfera íntima de l'individu, però en cap cas no pot plantejar-se anar més enllà d'aquesta esfera per cedir a les reivindicacions d'igualtat” ni tampoc “atorgar cap tipus de crèdit als individus homosexuals davant la societat”. “Per a aquesta doctrina”, continua explicant Borrillo, “la tolerància és la consigna”, però “el pas de la tolerància dels comportaments íntims al reconeixement de la igualtat de drets independentment de l'orientació sexual dels individus és impossible”. Sembla evident que la tolerància entesa així implica –encara que també, en part, dissimula– la consideració dels tolerats com uns éssers menys dignes, com a inferiors.

Arribem així a la paradoxa que un discurs que es pretén arrelat en els principis liberals establits fa més de dos segles per textos que, com hem vist, s'atrevien a proclamar com a “drets naturals i imprescriptibles de l'home” la llibertat i la “resistència a l'opressió” es constituïsca en canvi –en paraules també de Daniel Borrillo– en una “forma d'opressió específica” que “tanca els homosexuals en el silenci de la domesticitat”. Atés que “el retorn a la intimitat preconitzat per l'homofòbia liberal sobreentén la idea que en l'homosexualitat hi ha alguna cosa nefasta que necessita romandre amagada”, podem concloure que amb aquesta doctrina s'intenta que gais i lesbianes retornem al nostre lloc i ens hi quedem per sempre més. En aquest lloc que ens fa invisibles i ens inferioritza: el vell i sufocant armari.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (2)

2008-11-11T00:06:00.004+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 4 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Per absurd, contradictori i fins indignant i tot que ens puga semblar que un sistema polític i social teòricament basat en la llibertat de l'individu es dedique a perseguir legalment determinats actes sexuals realitzats en llibertat i en l'àmbit privat per persones adultes, aquesta ha sigut la realitat durant llarg temps, i fins fa relativament poc, en bona part dels països que es consideraven democràcies liberals. Ja vam esmentar en la primera part d'aquesta sèrie el cas dels Estats Units d'Amèrica, on la penalització de la sodomia va estar en vigor arreu del territori fins al 1962, any en què va ser revocada tan sols a l'estat d'Illinois; quan el 1969 va tindre lloc a Nova York la revolta de Stonewall, cap altre estat no havia seguit encara l'exemple de la terra de Lincoln, i només al llarg de la dècada següent anà estenent-se aquest exemple pel mapa de la Unió. A principis del segle XXI la sodomia continuava encara penalitzada en 14 estats dels EUA (en alguns dels quals, com Texas, només era delicte si tenia lloc entre homosexuals), i els qui foren condemnats per tal crim podien veure's sentenciats a Idaho a cadena perpètua, i a Michigan, a 15 anys de presó (o a cadena perpètua si eren reincidents).

L’any 1986 el Tribunal Suprem dels EUA havia dictaminat (en el cas Bowers contra Hardwick) que perseguir legalment la sodomia no era contrari a la Constitució d'aquell país. El 2003, però, el mateix òrgan va considerar (en el veredicte del cas Lawrence contra Texas) la seua pròpia sentència del 1986 com un error, de manera que la va anul·lar i va establir per fi el caràcter anticonstitucional de la penalització dels actes sexuals lliurement realitzats en privat per adults. Amb això van quedar automàticament invalidades les lleis antisodomítiques encara vigents llavors al territori dels EUA, si bé cap dels estats que les mantenien no ha volgut revocar-les, i alguns encara continuen intentant aplicar-les.

Per què han hagut de passar més de dos segles perquè les institucions federals nord-americanes s’adonaren que les lleis antisodomítiques eren contràries al seu sistema sociopolític? Més encara, per què van existir aquestes lleis contràries a la llibertat individual i a la igualtat de tots els ciutadans en un Estat nou que suposadament tenia el seu fonament en els principis liberals enunciats en la Declaració d'independència? Per a respondre aquestes preguntes cal partir de la base que, per revolucionàries que foren les proclames fundacionals dels Estats Units d'Amèrica, en realitat aquest país no es va construir només sobre aquestes proclames, sinó també sobre l'herència de les tretze colònies britàniques que estan en el seu origen. Atés que aquelles colònies s'havien fundat al llarg del segle XVII i a principis del XVIII, no pot estranyar-nos que s’hi proscriguera la sodomia, tal com ocorria a la metròpolis, on una llei d'Enric VIII havia establit a principis del segle XVI que els actes sodomítics (denominats buggery) serien castigats amb la mort. Tampoc no sorprén que la societat de l'Amèrica britànica, en la qual la religió tenia un paper fonamental (era el motiu mateix que havia portat a travessar l'Atlàntic a diversos grups dels primers colons, algun dels quals, com els puritans, pretenien crear al Nou Món una nació de sants que servira d'exemple a la vella i pecadora Europa), compartira sense reserves els viscerals prejudicis homofòbics que les esglésies cristianes havien inculcat en la societat europea durant més d'un mil·lenni, i en els quals en definitiva trobaven justificació i fonament les lleis que penalitzaven la sodomia.

L'homofòbia social i legal es va incorporar per tant al nou Estat com un element procedent no pas de la ideologia liberal i il·lustrada que reflectixen els seus documents fundacionals, sinó d'un sistema dogmàtic de creences molt anterior a aquesta, i que resultava essencialment alié i fins i tot hostil al nou pensament. El conflicte entre ambdós sistemes s'expressaria després en la societat nord-americana, com calia esperar, en moltes de les polèmiques que l'han dividit històricament i fins avui mateix: és el cas, per posar un parell d'exemples, de la que ens ocupa, sobre la penalització de sodomia, o també de la del creacionisme (o la nova marca d’aquest, el disseny intel·ligent) versus la ciència moderna.

Resulten ben significatives les paraules amb què el president del Tribunal Suprem dels EUA Warren E. Burger va justificar, en el veredicte del cas Bowers contra Hardwick, el seu vot favorable a la constitucionalitat de les lleis antisodomítiques. Al·legava Burger que “la conducta homosexual” havia sigut perseguida per l'Estat “al llarg de la història de la civilització occidental”, atés que “la condemna d’aquestes pràctiques està fermament arrelada en la moral i l'ètica judeocristianes (...) La llei d'Anglaterra, incloent la seua prohibició de la sodomia, esdevingué la llei heretada per Geòrgia i les altres colònies (...) Sostindre que l'acte de la sodomia homosexual està protegit d'alguna manera com un dret fonamental seria deixar de banda mil·lennis d'ensenyament moral.”

Salta als ulls l'enorme contrast que hi ha entre, d'una banda, la Declaració d'independència, que s'atrevia a afirmar el dret a trencar els llaços amb el passat i amb qualsevol poder que esdevinguera destructiu per al principi d'igualtat entre els éssers humans i per al dret “inalienable” d'aquests a “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat”, i, d'altra banda, el text de Warren, que pretenia lligar els ciutadans dels EUA a “mil·lennis d'ensenyament moral” judeocristià tot passant per damunt de la seua igualtat essencial i els seus drets inalienables. Potser seria més adequat, per tant, entendre la persecució legal de l'homosexualitat en democràcies liberals com els EUA, més que no com homofòbia liberal pròpiament dita, com homofòbia tradicional cristiana dins del sistema liberal.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (1)

2008-11-04T00:31:00.005+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 29 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

He de reconéixer que l'expressió homofòbia liberal, difosa en els últims anys per autors tan respectables com Daniel Borrillo o Alberto Mira, a mi personalment em sona a oxímoron. És a dir, a una cosa així com foc glaçat, caos sota control o la llibertat és esclavitud. Al cap i a la fi, no és el liberalisme el sistema de pensament que, des del principi, ha defensat la igualtat essencial dels sers humans, i a partir d'aquesta, el dret de tot individu a veure reconeguts per la societat i l'Estat uns drets que li permeten viure en llibertat? Tot això ho trobem ja en un dels textos clau dels orígens del moviment liberal, la Declaració d'independència dels Estats Units, del 1776, en el preàmbul de la qual es pot llegir: “Sostenim com evidents en si mateixes aquestes veritats: que tots els hòmens són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que per a garantir aquests drets s'institueixen entre els hòmens els governs”.

No sembla difícil trobar, en aquesta igualtat i en aquests drets inalienables a “la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat” que proclama aquell document més que bicentenari, plena justificació per a la reivindicació per part de gais i lesbianes, trans i bisexuals del nostre dret a cercar lliurement la nostra felicitat segons la nostra pròpia personalitat i manera de ser, iguals en essència a les de qualsevol altre ésser humà. Em sembla, per tant, genuïnament liberal argumentar que, atés que els LGTB som iguals en dignitat humana als heterosexuals, hem de ser-ho també en drets i llibertats. I trobe obvi que aquesta argumentació xoca frontalment amb el discurs homofòbic, que pretén que els LGTB no som iguals a la resta de la població, sinó inferiors, i d'aquesta idea extrau justificació per a defensar que se'ns excloga, discrimine i fins i tot perseguisca socialment i/o legalment.

El liberalisme, però, no és avui merament una idea abstracta, sinó un pensament que ha pres cos en l'història per a canviar radicalment el món, i especialment la part occidental d’aquest. No té sentit, doncs, concebre’l només en termes d'un model ideal del que, al nostre parer, hauria de ser el vertader liberalisme. Vistes així, també podríem trobar intrínsecament contradictòries expressions com ara homofòbia cristiana (ja que en els evangelis no es troba homofòbia explícita) o homofòbia comunista (per tal com discriminar els LGTB sembla impropi d'un sistema que assegura tenir per objectiu fer realitat la igualtat de tots els éssers humans). Però presos com a fets històrics, i no com a principis de puresa platònica, és innegable l'existència d'un discurs i una pràctica homofòbiques –de gran virulència i brutalitat a més– tant en el cristianisme (1) com en el comunisme (2) realment existents.

Hem d’ocupar-nos, en conseqüència, també del liberalisme realment existent i de la trajectòria històrica d’aquest. I en fer-ho, trobem exemples de coherència primerenca i significativa entre les paraules i els fets, entre el discurs liberal i la plasmació institucional d’aquest: així, a la despenalització, per primera vegada en l'història d'Occident, de la sodomia per part de l'Assemblea Nacional Constituent francesa l’any 1791 va seguir l’extensió gradual d’aquesta mesura per Europa i altres parts del món gràcies a noves revolucions liberals al llarg del segle XIX. Ara bé, per a descobrir el revers de la moneda n’hi ha prou que travessem l'Atlàntic: als Estats Units d'Amèrica, el principal redactor de la mateixa Declaració d'independència del 1776, Thomas Jefferson –que després es va convertir en president del país i en una de les grans figures històriques del liberalisme– va proposar tres anys més tard un nou estatut penal per al seu propi Estat, Virgínia, segons el qual els actes de sodomia s’havien de castigar amb la castració. El fet que aquesta iniciativa suposara un intent –rebutjat finalment per les institucions virginianas– de suavitzar la llei vigent llavors a Virgínia, que condemnava aquests mateixos actes amb la mort, no elimina la incongruència entre la proposta de Jefferson i allò que ell mateix havia escrit en la Declaració d'independència. No va ser aquesta, per cert, l'única greu incongruència en la vida de Jefferson, el qual, malgrat haver establit el principi que “tots els hòmens són creats iguals”, posseïa nombrosos esclaus negres i –llevat dels cinc de la seua màxima confiança– mai no arribà a emancipar-los: a la seua mort, els seus esclaus van ser venuts com a simples possessions, per a pagar els abundants deutes que havia contret el seu amo.

Trobem així que al primer Estat sobirà de la història de la humanitat que es va fundar sobre els principis del liberalisme, els EUA, la persecució legal de l'homosexualitat va estar vigent fins a la dècada del 1960 en tot el territori, i fins i tot avui dia, a pesar que en una data tan recent com el 2003 el Tribunal Suprem va declarar inconstitucional i no vàlida la penalització de la sodomia, aquesta segueix present en els textos legals de 14 dels seus estats federats, alguns dels quals –com la Virgínia de Jefferson, per cert– no han renunciat encara a intentar aplicar-la. Junt amb el record de la tràgica història de l'esclavitud i la posterior segregació i discriminació de la població negra d'aquell país, aquests fets ens parlen amb gran eloqüència de l'enorme distància que pot existir, i que de fet ha existit i existeix encara, entre la mera enunciació de principis liberals genèrics i la seua traducció a la realitat legal i social.

(Continuarà.)

Nemo

Notes:
(1) Me n'he ocupat en entrades anteriors com "Les arrels de l'odi" (1) i (2), "Contra natura", "Gais i terratrémols", "Màrtirs valencians" o "L'amor en els temps de la Inquisició".
(2) Vegeu les entrades recents "Retorn de l'URSS" i "Els jueus de Cuba".

Els jueus de Cuba

2008-10-27T19:18:00.008+01:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“En un dels viatges que Raúl Castro va fer a Bulgària va trobar que allí els carrers estaven molt ‘nets', que no hi havia elements ‘antisocials', i va preguntar com s'havia resolt el problema, sobretot el problema dels homosexuals, que a ell l’inquietava particularment. Li van contestar: ‘Tenim un camp on fiquem aquests antisocials, sobretot els homosexuals que a vostès els preocupen tant.' Així es van implantar camps semblants a Cuba.” Amb aquestes paraules explica Heberto Padilla, escriptor cubà en l'exili des del 1979, l'origen dels camps de treballs forçats de la Cuba revolucionària denominats UMAP (Unidades Militares de Apoyo a la Producción), en la pel·lícula documental de Néstor Almendros i Orlando Jiménez Conducta impropia. Amb independència que l'anècdota siga més o menys verídica, el fet és que les UMAP, un vertader gulag caribeny per a homosexuals i altres antisocials, van existir realment en la segona meitat de la dècada del 1960. Així doncs, aquell malson que reproduïa, a l'altra banda del planeta, el de l'estalinisme a l'URSS es va iniciar molt després de la mort de Stalin i de la posterior denúncia pública de molts dels horrors perpetrats pel seu règim a càrrec de les mateixes autoritats que el van succeir. Si, com vam veure en la recent entrada "Retorn de l'URSS", va ser Stalin el responsable del canvi d'actitud cap a l'homosexualitat del règim soviètic (que va passar de la despenalització l’any 1917, mantinguda en el Codi penal del 1922, a la repenalització el 1933), com expliquem que la seua influència arribara fins al Carib més d'una dècada després de la mort del dictador, quan a més la seua figura es trobava ja fortament qüestionada?

El fet és que la desestalinització de l'URSS mai no arribà a implicar el retorn, per als gais i les lesbianes d'aquell país, a la situació prèvia al 1933: la consideració de l'homosexualitat com a delicte va continuar vigent fins al final mateix, a principis de la dècada del 1990, del règim nascut de la revolució bolxevic. Resulta per tant raonable veure, com fa Heberto Padilla, la influència del bloc soviètic –molt intensa en la Cuba castrista durant dècades– darrere de la política postrevolucionària cubana de severa persecució contra els homosexuals. Però això ens planteja un nou problema: el de per què es va mantenir en aquest aspecte precisament la política de Stalin en plena etapa de desestalinització, i fins i tot es va arribar a exportar a l'altre extrem del món.

Una resposta a aquesta última pregunta podem trobar-la en l'influx que exercí en les autoritats comunistes tant soviètiques com cubanes l'herència sociocultural d'ambdós territoris, on la tradició cristiana –ortodoxa o catòlica– determinava, junt amb un masclisme inveterat, la presència i el fort arrelament en la societat d'actituds cruament homofòbiques. No obstant això, si tant la revolució bolxevic com la cubana es presentaven com a moviments rupturistes decidits a construir una nova societat sobre la base d'una ideologia suposadament racionalista i igualitarista, per què havien de mantenir i actualitzar superficialment aquells vells prejudicis, en lloc de combatre'ls?

Per a intentar resoldre aquesta paradoxa pot adduir-se que la mateixa base ideològica dels règims comunistes, és a dir, el marxisme –el marxisme tal com l’interpretaven els règims en qüestió, és clar– contenia elements que afavorien l'homofòbia i la intolerància cap als dissidents sexuals. Cal reconéixer que en aquest paradigma ideològic, els drets i les llibertats individuals es troben sempre completament supeditats a un suposat bé comú de la societat que és definit pel poder de l'Estat sense participació vertadera dels ciutadans, amb la qual cosa resulta fàcil per al poder justificar la persecució dels homosexuals, al·legant simplement que la difusió de l'homosexualitat és una cosa indesitjable per a aquell pretés bé comú. Així ho van fer, de fet, els diversos règims comunistes, que van presentar l'homosexualitat com una mostra de degeneració típicament burgesa i capitalista aliena a la saludable classe del proletariat, i a partir d'ací la van identificar directament amb la contrarevolució i fins i tot amb el feixisme: “Extermineu els homosexuals, i el feixisme desapareixerà”, va arribar a escriure l'escriptor soviètic –fundador del realisme socialista, tan del grat de Stalin– Maksim Gorki.

Però d'altra banda, a penes es troben al·lusions a l'homosexualitat en els textos teòrics centrals d’aquesta ideologia. Tan sols en l'assaig L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat, de l'estret col·laborador de Marx –i coautor amb ell del Manifest comunista– Friedrich Engels, trobem aquesta referència als grecs de l'antiguitat: “Aquests, que s'haurien enrojolat de mostrar el més petit amor a les seues dones, es recreaven amb les hetaires [prostitutes] en tota mena de galanteries; però l'enviliment de les dones es va venjar en els homes i els va envilir al seu torn, en portar-los a les repugnants pràctiques de la pederàstia i a deshonrar els seus déus i a si mateixos amb el mite de Ganimedes”. També ens és coneguda una carta dirigida per Engels a Marx en la qual, arran de l'activisme uranista del pioner de la lluita pels drets LGTB Karl Heinrich Ulrichs, Engels comenta això amb referència als qui ell mateix denomina “els pederastes”: “No se'ls pot escapar la victòria. Guerre aux cons, paix aux trous-du-cul [‘guerra als conys, pau als forats del cul'] es dirà d'ara endavant. Nosaltres podem considerar-nos afortunats de ser massa vells per a témer haver de pagar personalment un tribut carnal a la victòria d'aquest partit. Però les jóvens generacions…! Siga dit de passada, tan sols a Alemanya podria un tipus com aquest manifestar-se en públic, transformar la porqueria en teoria i invitar: Introite [‘entreu'].” Amb càrrega de sarcasme o sense, en ambdós fragments reconeixem avui amb facilitat l’aroma rància d'un moralisme heterosexista i una homofòbia tan elemental com fermament arrelada.

Aquests factors –és a dir, la pervivència en la societat postrevolucionària, i en els mateixos dirigents de la revolució, de prejudicis homofòbics tradicionals, i l'existència en el discurs teòric del poder comunista d'elements contraris a la llibertat individual i afavoridors de l'homofòbia– poden contribuir a explicar per què la penalització i la persecució de l'homosexualitat es van mantenir a l'URSS després de la mort de Stalin i es van propagar a més a la Cuba de Castro. Heberto Padilla, per la seua banda, aporta en Conducta impropia un altre element d'interès: “Una vegada Sartre ens deia que, com que a Cuba no hi havia jueus, doncs hi havia homosexuals: ‘À Cuba il n'y a pas de juifs mais il y a des homosexuels'. L'estat totalitari sempre troba alguna mena d'antagonisme amb alguna zona de la societat. L'homosexual, pense jo (…), és un home que sempre qüestiona el medi en què viu.” Podem interpretar, a partir d'aquest fragment, que els règims comunistes es van mostrar tan hostils envers els homosexuals no sols per ser aquests inherentment inconformistes (i, per tant, elements antisocials per al poder) sinó perquè el totalitarisme sol trobar convenient estigmatitzar i perseguir amb acarnissament una minoria determinada, de manera que aquesta servisca a la resta dels membres de la societat com a boc expiatori de tots els mals que l'afligeixen i com a exemple admonitori de com poden ser d'implacables les seues autoritats amb tot aquell en qui vegen un enemic –o, simplement, un subjecte no prou submís–.

En la Cuba actual, les coses han canviat molt. La pressió internacional –per part, entre d’altres, dels moviments d'alliberament gai que van sorgir a Occident a la darreria dels anys 70 i principis dels 80, i que solien identificar-se obertament amb l'esquerra, i també d'intel·lectuals esquerrans com el mateix Jean-Paul Sartre– va aconseguir el tancament dels camps de la UMAP el 1968, i la despenalització formal de l'homosexualitat el 1979. Es va mantenir, no obstant això, la figura de l’“escàndol públic”, i es va usar per a continuar arrestant gais. A principis dels anys 1990 es va suavitzar de nou l'actitud del castrisme en la qüestió LGTB, i el mateix Fidel Castro va declarar el 1992 que l'homosexualitat era “una tendència humana natural que simplement ha de ser respectada”. Mai no s'ha disculpat, però, per haver perseguit brutalment els cubans homosexuals en les dècades anteriors, i en la Cuba d'avui les associacions i publicacions LGTB continuen prohibides. Podem esperar que, amb l'inevitable ocàs de la dictadura dels Castro, arribarà per fi la plena llibertat per als gais i les lesbianes de Cuba?

Nemo

Retorn de l'URSS

2008-10-20T20:30:00.007+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Fa tres anys vaig declarar la meua admiració, i el meu amor, per l'URSS. Allí s'intentava una experiència sense precedents que ens omplia el cor d'esperança i de la qual esperàvem un immens progrés, un impuls capaç d'arrossegar la humanitat sencera. Per assistir a aquest renaixement, sens dubte paga la pena viure, pensava jo, i donar la pròpia vida per contribuir-hi. En els nostres cors i en els nostres esperits lligàvem resoludament al gloriós destí de l'URSS l'esdevenidor mateix de la cultura; moltes vegades ho hem repetit. Voldríem poder dir-ho encara.” En aquestes línies inicials del seu llibre Retour de l'URSS, el gran escriptor francés André Gide ens permet aguaitar a l’interior del seu cor per contemplar-hi com la pletòrica primavera (perquè renouveau, la paraula que hem traduït per renaixement, significa també ‘rebrot' i, d'ací, ‘primavera') que Gide havia vist temps enrere en el comunisme soviètic s'havia transformat, en el moment d'escriure’l, en tardor desenganyada i melancòlica. “Voldríem poder dir-ho encara”, escriu Gide, i entre línies llegim: però ja no ho podem dir. Perquè hem estat allí, a la terra de promissió, i hem vist amb els nostres propis ulls el lleig rostre del totalitarisme: la seua estúpida i brutal autosuficiència, la seua mediocritat conformista i reaccionària, disfressada de messianisme emancipador.

“No seria millor reconéixer (…) que l'esperit revolucionari (i fins i tot simplement l'esperit crític) ja no hi té lloc, que ara és sobrer? El que es demana actualment és l'acceptació, el conformisme. El que es vol i exigeix és l'aprovació de tot allò que es fa a l'URSS: el que es pretén aconseguir és que aquesta aprovació no siga resignada, sinó sincera i fins i tot entusiasta. I el més sorprenent és que s'aconsegueix. D'altra banda, la menor protesta, la menor crítica pot ser objecte dels pitjors càstigs, i a més a més és immediatament sufocada. I dubte que en cap altre país dels nostres dies, ni tan sols en l'Alemanya de Hitler, l'esperit siga menys lliure, estiga més encorbat, més temorós (aterrit), més sotmés.” Aquestes paraules ens permeten calibrar la profunditat de la decepció d'André Gide davant de la realitat de l'URSS de Stalin. Una realitat que l'autor havia conegut de primera mà el 1936 en visitar aquell país acompanyat d'alguns amics, invitat per les autoritats soviètiques com a premi a les seues activitats en defensa de l'URSS a França.

Gide no sols era homosexual, sinó que havia escrit i publicat, entre el 1910 i el 1924, un llibre destinat a combatre els prejudicis homofòbics de la societat del seu temps, Corydon. No pareix, per això, massa aventurat suposar –i així ho fa Dominique Fernandez en Le Rapt de Ganymède– que en el seu desengany sobre la Unió Soviètica hagué d'influir el fet que el 1933 Stalin haguera promulgat un Codi penal que penalitzava de nou, i severament, l'homosexualitat, despenalitzada a Rússia el 1917 per Lenin en abolir tota la legislació de l'època tsarista. En Retour de l'URSS, Gide –conscient de les molt escasses simpaties que la causa homosexual despertava generalment en aquell moment– esmenta aquesta qüestió tan sols en una nota a peu de pàgina, en la que s'ocupa a més de “la recent llei contra l'avortament”. En ambdues disposicions legals veu l'escriptor un inquietant símptoma d'aburgesament de la societat soviètica, esgotat ja l'impuls revolucionari: “Amb la restauració de la família (com a 'cèl·lula social') i de l'herència, el gust pel lucre, per la possessió privada, tornen a ocupar un lloc preferent”, i fins i tot es comença a formar ja “una espècie d'aristocràcia” de nou encuny, la dels benpensants i els conformistes, denuncia Gide. Més endavant afirma que “aquesta restauració de la família, de la propietat privada, de l'herència troben una explicació vàlida” en la por a un atac des de l'exterior (des d'Alemanya, en concret), que fa que les autoritats consideren necessari “proporcionar al ciutadà soviètic el sentiment que té algun bé personal a defendre.” És, doncs, en nom de la defensa de la pàtria i de la família (del concepte tradicional heterosexista de família, és clar) que els drets i les vides de les persones homosexuals es veuen de nou trepitjats en la dècada del 1930 per un Estat soviètic que va recordant, cada vegada més, el mateix poder tsarista que havia reemplaçat.

La mort de Stalin el 1953 permetrà als seus successors dur a terme algunes reformes que atenuen la brutalitat del règim: Khrusxov, després de denunciar davant del món alguns dels horrors de l'estalinisme, desmantellarà els terribles camps de prisoneros del Gulag. També legalitzarà de nou l'avortament el 1955; no despenalitzarà, en canvi, l'homosexualitat, que continuarà sent castigada a la Unió Soviètica fins a l'enfonsament mateix d'aquesta, l’any 1991. Només el 1993 el president de la nova Rússia Borís Ieltsin, pressionat pel Consell d'Europa, posarà fi a la persecució legal de l’homosexualitat, sense cap debat públic. Encara avui no sabem el nombre dels condemnats per aquest concepte durant els anys de domini de Stalin (caldrà esperar, per a conéixer-lo, que es facen públics els arxius del KGB i altres); durant les dècades següents pareix que es va empresonar per aquest concepte uns 1.000 hòmens l'any, mentre que a les dones homosexuals se les sotmetia a tractaments psiquiàtrics obligatoris per a curar-les.

Avui dia en la societat russa segueix viu en gran part el llegat de l'estalinisme, continuació en tants aspectes del de la Rússia tsarista: aquesta Santa Mare Rússia que des de fa segles se sent i s'afirma davant del món com a hereva de l'Imperi Bizantí i campiona de l'ortodòxia cristiana. I una de les manifestacions de la vigència actual d'aquesta funesta herència del passat és, precisament, la difícil situació de la comunitat homosexual a l'immens país euroasiàtic. L'any 2002, Gennadi Raikov, líder d'un grup de d'ideologia conservadora i vinculat al Kremlin de Vladímir Putin (aquest últim exmembre, com és sabut, del Partit Comunista i de la policia secreta de la Unió Soviètica –el KGB–, i avui fervent nacionalista rus i devot cristià ortodox) va presentar davant del parlament un projecte de llei per a tornar a penalitzar l'homosexualitat masculina. L'esmentada proposta va rebre suports tant de les diverses cúpules religioses com de certs metges de mentalitat soviètica i d'altres forces socials conservadores. Encara que finalment no va reunir vots suficients per a ser aprovada, la iniciativa va marcar el començament d'una nova onada d'homofòbia explícita en la política i la societat russes que arriba fins al moment present: en aquest context cal emmarcar fets com l'exclusió dels homosexuals de les forces armades el 2003 o la reiterada prohibició oficial de la manifestació de l'Orgull LGTB a Moscou els anys 2006, 2007 i 2008, així com les brutals agressions que van patir, davant la passivitat policial, els qui hi van participar malgrat la prohibició.

Precisament l'Orgull LGTB de Moscou ha sigut blanc, en aquests darrers anys, dels atacs verbals més virulents per part tant dels màxims dirigents a Rússia de les tres grans religions monoteistes (cristians, musulmans i jueus) com de destacats representants dels principals partits russos: així, l'alcalde moscovita (del governamental partit Rússia Unida, nacionalista, conservador i populista), Iuri Lujkov, va assegurar que es tracta d'un acte “satànic”, mentre que el líder de la principal força opositora, el Partit Comunista de la Federació Russa (successor del Partit Comunista de la Unió Soviètica, encara que més estalinista que no ho va ser aquest després de Khrusxov), Guennadi Ziugànov, va declarar que li pareixia una idea “malsana”. De seguidors dels uns i els altres es va nodrir, segons que sembla, el molt variat grup dels qui van apallissar els participants en la marxa. I és que, com demostren la història i el present de Rússia, poques coses uneixen tant aquells qui, lligats a algun tipus de sistema dogmàtic, menyspreen les llibertats i els drets de les persones com el rebuig i l'odi cap als qui s'atrevisquen a dissentir d'un dogma que, pel que es veu, quasi mai falta en el credo dels primers, siga aquest el que siga: el dogma sacrosant de l'heterosexualitat obligatòria.

Nemo

No aprenem?

2008-09-25T22:35:00.010+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 de setembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Rudolf Brazda, supervivent del camp de concentració nazi de Buchenwald, és considerat avui, amb 95 anys d'edat, el darrer dels hòmens del triangle rosa. La majoria dels qui van portar aquest signe, amb el qual els nazis senyalaven aquells que tancaven als seus terribles camps de presoners pel delicte de ser homosexuals, hi van trobar la mort abans de la fi de la Segona Guerra Mundial. Els qui van sobreviure van haver d'enfrontar-se a la nova Europa dels vencedors: una Europa que durant dècades va continuar perseguint-los acarnissadament, fins al punt que a Alemanya es van mantenir vigents, i es van aplicar inflexiblement, les mateixes lleis que havia promulgat el Tercer Reich per a la persecució dels homosexuals.

En les darreres celebracions de l'Orgull LGTB a Berlín, l'ancià Brazda va visitar junt amb l'alcalde de la capital alemanya –el socialdemòcrata, i també gai, Klaus Wowereit– el Memorial a les Víctimes Homosexuals del Nacionalsocialisme, inaugurat just un mes abans. En l'anterior temporada d’aquest blog vaig dedicar una entrada a aquest monument, situat en ple cor de Berlín, prop de la cèlebre Porta de Brandenburg. Aquella zona és avui un dels llocs emblemàtics de la tràgica història d'Europa en el segle passat: justament davant del dedicat als gais i les lesbianes perseguits pel règim nazi es troba l'enorme Memorial als Jueus Assassinats d'Europa –entre ambdós monuments discorre el carrer on s'alçava el Mur que va separar durant la Guerra Freda el bloc occidental de l'oriental–, i a pocs metres d'allí hi ha l'emplaçament, avui anònim, d’allò que foren la Cancelleria i el búnquer de Hitler, és a dir, el centre mateix de l'imperi de terror que el nazisme va estendre pel continent europeu i més enllà.

El Memorial als Jueus Assassinats, inaugurat el 2005, ha patit ja des de llavors quinze agressions vandàliques; el dedicat a les víctimes homosexuals va patir la primera a mitjan agost passat, menys de tres mesos després que fóra obert al públic. Algú va destrossar l'obertura a través de la qual podia veure's la imatge d'un bes entre dos hòmens. L'endemà es va organitzar una manifestació davant el monument per a condemnar l'agressió, de nou amb la presència de l'alcalde berlinés. Brazda, per la seua banda, va declarar a la premsa aquell dia: “He de dir que temia alguna cosa com aquesta. Pareix que la gent no aprén; que, per desgràcia, són massa estúpids per a aprendre. No volen acceptar que hi ha persones que són, per natura, diferents d'ells”.

No resulta difícil arribar a la conclusió que –en la literalitat de les seues declaracions, si més no– el vell Brazda és massa pessimista en la seua visió de la humanitat: en realitat, els éssers humans han demostrat àmpliament la seua capacitat per a aprendre, és a dir, per a canviar la seua percepció del món i la seua manera de relacionar-s’hi, a partir de l'experiència i de la reflexió racional sobre aquesta. Podem aprendre, sens dubte, i de fet aprenem: el mateix Brazda no podria deixar d’admetre que, al llarg de la seua vida, les societats europees han canviat profundament la seua percepció de l'homosexualitat i de les persones homosexuals, i la seua manera de relacionar-se amb elles. De la persecució oberta, oficial i fins i tot sanguinària s'ha passat a una tolerància no exempta d'ambigüitat i a un major reconeixement dels drets humans i civils de les persones homosexuals, que en alguns casos –Holanda, Bèlgica, Espanya, Noruega– arriba avui (gairebé) a la plena igualtat jurídica amb les heterosexuals.

Però aquests mateixos fets ens fan veure, d'altra banda, que tampoc no està justificat en l'actualitat un optimisme sense límits pel que fa a la capacitat de la nostra societat per a normalitzar la seua relació amb els seus propis membres no heterosexuals. Precisament les ambigüitats d'aquesta tolerància que sovint queda molt lluny de l'autèntic respecte, precisament el fet que només en quatre països de tot Europa s'haja deixat per fi enrere la discriminació i la inferiorització legals de gais i lesbianes són la millor prova que, encara que els humans som capaços d'aprendre, de vegades ens costa molt, massa. I no és, al meu parer, perquè siguem, tots plegats, curtets d’enteniment: si no aprenem és més aviat perquè ens resistim a aprendre. Perquè ens costa decidir-nos a posar en dubte allò que ens pensem que sabem per sotmetre-ho a la crítica racional fonamentada en l'experiència, i córrer així el risc de descobrir que estàvem equivocats.

La resistència a aprendre és també una característica humana, com ho és la mateixa capacitat d'aprendre. Som peresosos i ens fa por el canvi; d'ací que ens resulten tan atractives les veritats prefabricades, que no ens exigeixen fer l'esforç de pensar pel nostre compte, i l'estabilitat que aquestes semblen proporcionar-nos. Però no sols això: la resistència a aprendre és, a més, una característica de l’ésser humà que determinades organitzacions han convertit en el fonament mateix del seua poder i la seua influència sobre la societat, del seu control –sovint absolut– d’aquesta. I és que tot sistema de creences dogmàtic no és, en última instància, altra cosa que un mecanisme destinat a obstaculitzar o impedir l'aprenentatge. Aquests sistemes converteixen en veritat inqüestionable un determinat conjunt d'idees o prejudicis, sense cap fonament racional ni empíric que justifique aquesta consideració: d'ací que solguen recórrer a la força per a imposar-se, ja que només marginant, castigant o fins i tot destruint a qui s'atrevisca a posar-los en dubte poden aconseguir mantenir-se inqüestionats. Però d'altra banda, en prescindir de la raó i l'experiència a la seua mateixa base, els dogmes s'autoeximeixen per sempre més de l'obligació de sotmetre's a la crítica d’aquelles; qui els accepta de cor difícilment arribarà a acceptar cap prova o argument que vaja en contra de les seues estimades creences intocables: tancarà els ulls per no veure, es taparà les orelles per no sentir. Per no aprendre, en definitiva.

No tinc cap mena de dubte que, en la resistència que la nostra societat mostra a aprendre les terribles lliçons del passat quant al lloc que hi han d'ocupar minories com l'homosexual, hi han tingut i hi tenen un paper central els diversos sistemes dogmàtics. En el passat s'esdevingué així amb els dogmes de caràcter ideològic, com el nazifeixisme i el comunisme, que en el segle XX van mantenir o fins i tot van actualitzar els prejudicis homofòbics d'Occident. Però aquests prejudicis existien des de molt abans que sorgiren aquelles ideologies, ja que havien sigut elaborats, justificats, difosos, imposats i mantinguts durant mil·lennis per una altra mena de sistemes dogmàtics: les religions monoteistes. I en aquest segle XXI, mortes ja –o quasi– les ideologies totalitàries que tant d'èxit van conéixer en l'anterior, són una altra vegada les grans religions monoteistes, i tots aquells que graviten al voltant d’aquestes, els qui no escatimen esforços per evitar que els prejudicis homofòbics s'enfonsen per sempre més en un ben merescut descrèdit generalitzat. Per intentar que la nostra societat no aprenga, d'una vegada, que els éssers humans som naturalment diferents quant a la nostra orientació afectivosexual, però al mateix temps som i hem de ser iguals en dignitat i drets. Inclòs, per descomptat, el dret a viure desenvolupant plenament i lliurement, sense cap discriminació, la nostra pròpia personalitat, de la qual és part fonamental l'orientació sexual i afectiva.

“En quina mena de societat vivim, si la visió de dos hòmens besant-se en públic provoca una reacció violenta?” Amb aquesta oportuna pregunta concloïa un article sobre l'atac al Memorial a les Víctimes Homosexuals del Nacionalsocialisme publicat pocs dies després en la premsa alemanya. Intentem, parafrasejant de nou l'ancià Rudolf Brazda, una resposta: vivim en una societat en què determinada gent posa molt d'interès a evitar que aprenguem.

Nemo

Inexorablement, arriben les vacances

2008-07-29T19:10:00.005+02:00

És veritat que ja fa un parell de setmanes que aquest blog no s'actualitza, però això ha sigut fruit més de les circumstàncies que no d'una decisió premeditada. Ara, però, arriba el mes d'agost, i és hora que el blog agafe, com (gairebé) tothom, unes vacances. Durant les pròximes setmanes, per tant, no hi haurà entrades noves: si voleu, podeu deixar els vostres comentaris a les entrades ja existents.

També podeu posar-vos en contacte amb mi, si us abelleix, enviant-me missatges de correu electrònic a l'adreça que trobareu al cantó superior dret d'aquest blog, i que ha canviat recentment (l'anterior em donava problemes).

No cal dir que tindré molt de gust de rebre, llegir i contestar els vostres comentaris i missatges, si és que me'n deixeu/envieu.

Molt bon estiu a tothom i fins prompte!

Carta a un hetero malpensat

2008-07-09T11:04:00.004+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 17 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Sí, ja sé que tu d’homòfob no en tens res, que tu respectes moltíssim els gais (de les lesbianes no te’n deus recordar, però de segur que també les respectes) i fins i tot tens amics gais… “El que passa”, em dius, “és que açò d'ara no és normal: per exemple, això que en totes les sèries de la tele isca un personatge homosexual… això ja és obsessió. És com si en totes les sèries haguera d'eixir, per castanyes, un jugador de golf, o un col·leccionista de segells, o vés a saber què... Faria malpensar, això, no?”

La veritat és que no en totes les sèries que s'emeten ara per televisió ixen personatges homosexuals, ni de bon tros. En canvi, en pràcticament totes ix un bon munt de personatges heterosexuals. Matrimonis heterosexuals ben o mal avinguts, parelles heterosexuals en ple sopar romàntic en un restaurant de luxe, adolescents heterosexuals que s'enrotllen amb la millor amiga de la seua xicota (o amb el millor amic del seu xicot, si són xiques) i fins i tot xiquets heterosexuals als quals ja ‘els fa goig' la seua companya o el seu company de classe… Però aquesta exhibició incessant d'heterosexualitat a tu no et pareix en absolut obsessiva, ni et fa malpensar gens ni miqueta. Això és, simplement, la normalitat.

“És que no és el mateix”, t'imagine protestant, “perquè la immensa majoria de la gent és heterosexual.” La veritat és que no és clar quin percentatge exacte de la gent és heterosexual, encara que segurament és veritat que els heteros són majoria. Però, veritat que mai no se t'ha acudit pensar que els heterosexuals pogueren estar sobrerepresentats en les sèries de televisió? Doncs així ha sigut, sens dubte, fins fa no-res, i molt probablement així continua sent avui, encara que actualment hi haja algunes sèries en què ix algun personatge homosexual.

Imagina que fóra al revés: que en les pel·lícules i en les sèries de televisió pràcticament només hi haguera personatges homosexuals. Que quan t'abellira veure una pel·lícula de terror, aquesta tractara d'un grupet d'incauts adolescents gais, amb les hormones en ebullició, aïllats en una cabanya enmig del bosc i amenaçats per un assassí psicòpata; que canviares d'opinió i anares a veure una comèdia romàntica i al final –després que l'argument haguera donat mil voltes a com són de complicades les relacions entre les persones– la xica protagonista travessara a peu, corrent, un Manhattan nevat per a quedar-se amb qui, per fi ho havia entés, era la dona de la seua vida; que, ja a casa, et posares a veure una sèrie d'acció en què el musculós i bigotut protagonista i el seu company jovenet i guapet dedicaren a llançar-se pulles i flirtejar descaradament alhora tots els minuts que els deixara lliures la persecució dels roïns; que canviares de canal i t'isquera una sèrie familiar en què es contara com de malament es portaven dos matrimonis veïns, un de gais rics i refinats i l'altre de lesbianes més populars, i després resultara que la pija de la xiqueta dels primers s'enrotllava amb la macarreta de la filla de les segones i s'armava un bon sarau… i així sempre, un dia sí l’altre també l’altre també; i si alguna vegada, molt excepcionalment, eixia algun hetero en les pel·lícules o sèries, seria per a quedar com un tipus ridícul (com en les infames pel·lícules espanyoles dels 60, amb aquells heterots estereotipats a l’extrem) i/o pervers (com l'assassí psicòpata de les pel·lis de terror). Imagina que això haguera sigut així des de sempre, tota la teua vida des que eres xicotet, i que encara avui fóra així en la majoria de sèries i pel·lícules, i només recentment les coses hagueren començat a canviar en algunes d'aquestes. I imagina, també, com et sentiries quan algú et diguera que aquesta moda d'ara de traure tant d’hetero en la tele no era normal, que això ja era obsessió… “Ara”, afegiria llavors aquest algú, “jo d’heteròfob no en tinc res, fins tinc amics heteros i tot, veges tu…”

Nemo

Un conte (a quatre mans) sota els estels

2008-07-02T00:07:00.004+02:00

(Aquest relat té dues parts: la primera és obra d'Arqueòleg Glamurós, i el desenllaç és meu. Amb la meua part vaig tindre l'immens honor i la incomparable satisfacció de guanyar el Primer Premi Federico García Lorca al Millor Final, premi convocat i atorgat pel mateix Arqueòleg Glamurós en el seu blog, el 15 de febrer passat.)

—Mira, allò d’allà és la constel·lació de Cassiopea! T’han explicat mai la llegenda grega de l’amor entre Perseu i Andròmeda, que va donar nom a aquest conjunt d’estels?
—Pskdhffffsspprtt… nnn… nn... no.

A l’Arnau no li sortien les paraules, el pols li anava a dos-cents per hora i pel seu cap passaven mil milions d’idees per segon, cap de les quals no tenia res a veure, ni remotament, amb l’astrologia de l’antiguitat clàssica. Qui hauria pogut concentrar-se en mites grecs tenint davant aquell Apol·lo, tan real i tangible? Tan sols dos pams separaven les seves boques i poc més de deu centímetres la punta dels seus peus descalços, mullats per les fredes onades de la platja de Colera.

—… i llavors Perseu, que acabava de tallar el cap a Medusa, va tornar a cavall del seu corser alat, anomenat Pegàs, que és aquella altra constel·lació d’allà… la veus?
—Mmmfddjhgfkj… pssi... és clar... sí, sí, Pegàs, i tant…

Aquell era el darrer dia d’estiu, al matí següent cadascú tornaria a la seva grisa i esclavitzant quotidianitat, a aquell maleït lloc on malgastar absurdament la joventut, separats per centenars de quilòmetres durant onze mesos, el temps suficient perquè l’oblit esborrara qualsevol espurna d’esperança. Així doncs, era o ara o mai…

— …aleshores Zeus va decidir penjar al cel les imatges de Cefeu i Casiopea com a càstig per la seva traïció…

L’Arnau notava damunt seu l’increïble pes de l’estricta moral que li havien inculcat des de ben petit i un veritable cúmul de dubtes l’havia deixat immòbil com una estàtua de sal: estava segur que allò que volia fer no era un pecat? I si aquell dionisíac narrador no li corresponia? Estava disposat a arriscar-se a perdre la seva amistat? Què en dirien els seus amics? I els seus pares? I els veïns de Colera? I si algú els veia? Estava ell preparat per a fer aquest pas?

— … i finalment, després que Perseu i Andròmeda es casessin, Atenea va col·locar les seves imatges al bell mig de la cúpula celestial, mira… allà! Eeei! Et passa res? Et trobes bé? Estàs pàl·lid com un vampir!
—Ehhh... mmm… és que… t’he de comentar una cosa…

L’Arnau es va tallar de sobte. No donava crèdit al que veien els seus ulls. Però sí, era veritat, no podia ser cap altra cosa… allò que tensava la part de davant dels pantalons curts del seu amic havia de ser per força una erecció! Va aixecar la mirada de cop cap al rostre de l’altre, i llavors ja no tingué cap dubte: al cap i a la fi, no havia sigut el Rafa el qui s’havia entestat que anessin a estirar-se a la sorra de la platja? No havia sigut ell el primer a descalçar-se? I per quins set sous, si no, li explicava totes aquelles carallotades de constel·lacions i enamorats units per sempre a la cúpula celestial?

—Sí? Què em vols comentar?
—Doncs que… jo… vull dir… eh… o siga… que tu…
—Tranquil, em sembla que no cal que diguis res més… El Rafa estava mirant cap avall, cap als pantalons de l’Arnau, allà on una erecció més que evident responia a la seva pròpia. L’Arnau es va posar de tots colors.

El Rafa va acostar els seus llavis als de l’amic mentre, decidit, l’agafava per darrere, pels muscles, amb el braç. Aquell braç que havia estat la primera cosa, després de la cara, que l’Arnau havia pogut veure sense roba del cos de l’altre, quan es van conèixer, i que des del primer moment l’havia fet fondre’s per dins: fort, fibrat, bronzejat, cobert de pèls negres…

Ara sí que veia les constel·lacions, l’Arnau: les constel·lacions i la Via Làctia i les altres galàxies i el Big Bang i tot.

Arqueòleg Glamurós i Nemo

Un (intent de) microrelat

2008-06-26T00:12:00.007+02:00

(Relat publicat en dosmanzanas.com el 23 d'abril de 2008, Dia del Llibre. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La porta es va obrir de sobte i hi va aparéixer un dels seus companys de pis (precisament el que dormia en aquella habitació, i que llavors se suposava que era a 200 km d'allí, al seu poble). “Però, què collons fas amb els meus gallumbos, tio?”. Mentre, roig com una tomaca, li amollava atropelladament l'excusa que tenia preparada per si algun dia ocorria una catàstrofe com aquella –“és que no me’n quedaven de nets, tio, t'importa que t'agafe estos?”– s’adonava que així, quasi en pèl com estava, li resultaria francament difícil dissimular la seua tremenda erecció. Un instant després, quan l'amo dels calçotets se li tirà damunt i començà a besar-lo a la boca, comprengué que era un tipus amb sort.

Nemo

Discreció

2008-06-20T08:52:00.005+02:00

(Relat publicat en dosmanzanas.com el 23 d'abril de 2008, Dia del Llibre. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Sempre li havien fet pena aquelles pobres locasses que cada any se’n pujaven, totes repintades i mig en conill, a les carrosses del carnestoltes aquell que, damunt, tenien la barra d’anomenar l'Orgull. I no hi havia res que li resultara més grotesc que veure dos marietes o dues bolleres imitant els heteros, celebrant bodes inevitablement ridícules i creant famílies de per riure. Tampoc no aguantava les mariques militants, tot el sant dia amb el rotllo victimista, volent fer bandera del mariconeig (per veure, naturalment, si així aconseguien sucar-hi -en algun pressupost estatal, municipal o autonòmic- en comptes de treballar). Ell, en canvi, mai no havia fet ostentació de la seua sexualitat: a ningú no li importava amb qui es gitara o es deixara de gitar, això era la seua vida privada, cosa seua i seua només. Se sentia ben orgullós del seu sentit comú i la seua discreció, que li havien permés de ser, simplement, un més a tot arreu. Un individu una mica gris potser, però –li agradava pensar– un individu abans que res, i no part d'un suposat col·lectiu de gent amb la qual no veia que tinguera res en comú… bé, pràcticament res.

Un dia, assegut a la tassa d'un vàter de la seua oficina, va sentir entrar gent als lavabos, xarrant animadament. “O siga, que la teua cap mola, no, tio?”. Va reconéixer la veu de Dani, el becari nou que l'empresa havia posat a les seues ordres (precisament en aquell moment estava pensant en ell). “Doncs sí, tio”, li va respondre una altra veu jove: un altre becari, sens dubte, dels que acabaven d'entrar; “i tu què, eh? Com et va amb Paracul?”. “Hala, però que animal que ets, tio, com te’n passes…” –la veu de Dani sonava més divertida que no indignada. “Que no, tio, que no m'ho he inventat jo. Que m'ho ha dit Rosa, l'administrativa de les mamellotes, que tota l'oficina li diu així des de fa una pila d'anys… de tota la vida, vaja: Paracul, tio, Paracul. O siga, que el teu cap és una loca, ara ja ho sssapsss…”

Nemo

Entrevista a Patrick Attard, polític gai maltés: "A Malta fa falta algú con Zapatero, que plante cara a l'Església"

2008-06-09T23:49:00.012+02:00

(Publicada en dosmanzanas.com el 28 d'abril de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Amb només 28 anys, Patrick Attard s'ha convertit en el primer candidat parlamentari gai –“el primer obertament gai”, matisa ell mateix amb un somriure– de la història de la República de Malta, en presentar-se a les eleccions generals del seu país (celebrades tan sols un dia abans que les espanyoles, el 8 de març passat) pel partit verd Alternattiva Demokratika, amb un programa clarament favorable a les reivindicacions LGTB. L'hem entrevistat a València*.

Nemo- Què et va motivar a entrar en política?

Patrick Attard- En ‘Una veritat incòmoda', Al Gore diu: “Si hi ha alguna cosa que no t'agrada, escriu al Congrés sobre això; si no t'escolten, presenta't al Congrés”. Al meu país ningú no parlava de les qüestions LGTB en els mesos previs a les eleccions, això era un gran tabú, hi havia un enorme buit sobre el tema… així que vaig decidir fer un pas endavant i intentar que les coses es mogueren una mica.

N.- Com es va desenvolupar la campanya electoral?

P. A.- Em van convidar a parlar en la televisió i en els periòdics. Després d'eixir en televisió per primera vegada, en un programa de debat, l'endemà vaig eixir en els informatius, i la gent em parava pel carrer per felicitar-me. Va haver-hi alguns gais que havien perdut l'esperança en la política que es van sentir inspirats per mi, i crec que vaig aconseguir comunicar unes quantes idees.

N.- Alternattiva Demokratika és el tercer partit de la política maltesa des de fa molts anys, però el sistema polític maltés és molt bipartidista i no vau obtindre representació parlamentària. Com valores la teua experiència en aquestes eleccions generals?

P. A.- Bé, al principi em va decebre l'escàs nombre de vots que hi traguérem, a pesar de ser l'únic partit que es va posicionar clarament a favor dels drets LGTB… però estic content d'haver pogut ajudar una persona que havia intentat suïcidar-se i d'haver aconseguit traure a la llum el patiment dels gais. A més, a Malta tenim un sistema de vot transferible, que permet marcar, al costat del nom de cada candidat, un número que expressa l'ordre de preferència per aquest del votant, de manera que si el candidat que jo havia marcat amb l'1 no obté prou vots per a ser triat, el meu vot anirà a aquell que havia marcat amb el 2, i si aquest tampoc no aconsegueix prou vots, al 3, i així tota la llista… Doncs bé, em va impressionar el fet que més d'un terç dels qui em van votar només van marcar en les seues paperetes l'1 vora el meu nom, i no-res vora els dels altres candidats: és a dir, que van pensar que només jo podia representar-los.

N.- Quines perspectives tens per al futur, políticament?

P. A.- Al juny, en el partit tenim un congrés per a reflexionar sobre les eleccions passades i sobre el futur polític…

N.- Parles bé el llenguatge polític, pel que veig…

P. A.- Vols dir que et done respostes imprecises, no? (riu).

N.- Abans has dit que et senties content d'haver pogut ajudar una persona que havia intentat suïcidar-se. Aquest tema del suïcidi de gais i lesbianes apareix també de manera destacada en el teu blog, junt amb el dels LGTB que han d'exiliar-se a la recerca d'un lloc on puguen desenvolupar les seues vides d’una forma més lliure i més plena... Fins a quin punt aquests problemes són greus en la societat maltesa?

P. A.- No tinc xifres, però sé que aquests problemes existeixen. És un fet que en les societats fortament cristianes d’arreu del món, la incidència del suïcidi dels gais és major. En el meu blog he penjat una carta que em va enviar un xic que va intentar suïcidar-se i, afortunadament, els metges van poder salvar-lo, i també un article de periòdic d'un altre xic que va intentar repetidament llevar-se la vida. Ambdós textos s'han publicat també en la premsa maltesa.

Una setmana abans de les eleccions jo era en una disco gai i vaig pensar que podria fer-hi un discurset, però la música estava molt alta i jo tampoc no volia espatlar l'ambient discotequer, a més que als amos del local no els agradava la idea de deixar-hi entrar la política… i al final no em vaig atrevir a fer-ho. Més tard em vaig assabentar que un xic de 23 anys que es trobava llavors en aquell lloc es va suïcidar l'endemà: no vaig poder deixar de preguntar-me si l’hauria pogut ajudar d'alguna manera en cas d'haver-me atrevit a parlar en aquella discoteca.

N.- Vaja… i sobre els LGTB que se’n van a l'exili?

P. A.- Sí, la premsa de Malta (el periòdic It-Torċa, 'La Torxa') ha publicat també dos articles sobre aquest tema. A més, hi ha un grup que s'anomena Malta Gay Exiles, ‘Exiliats Gais de Malta', que reuneix gent que ha viscut aquesta experiència. I moltes de les visites del meu blog vénen de fora de Malta, la qual cosa, tenint en compte que aquest està sobretot en maltés, pareix indicar que són visites de maltesos dispersos pel món.

N.- Malta va entrar en la Unió Europea el 2004 i enguany ha entrat en l'euro… Com valores les transformacions que aquests fets estan produint en la societat de les illes? Creus que poden ajudar a la causa LGTB?

P. A.- Sí, per descomptat. En primer lloc, hi ha el tema de la discriminació en el lloc de treball per raons d'orientació sexual: la Comissió Europea va obligar que aquesta mena de discriminació es prohibira legalment a Malta, a pesar que el govern conservador que tenim no volia fer-ho. A més, gràcies a estar dins de la UE, de l'euro i del Tractat de Schengen, serà més fàcil per a la gent viatjar més i tindre una ment més oberta; esperem que a Malta vinga gent d’arreu d’Europa i que nosaltres viatgem a altres països europeus, i, sobretot, esperem que això faça augmentar el nostre grau de tolerància cap a les persones que són diferents.

N.- Quina és la teua opinió sobre Espanya i sobre els canvis que s'han viscut recentment al nostre país en matèria de drets LGTB?

P. A.- Crec que a Malta fa falta algú com Zapatero, capaç de plantar cara a la prepotència i la intimidació de l'Església Catòlica. El que m'agrada de l'Espanya actual és que els catòlics poden anar a resar a les seues esglésies, però la gent que no és religiosa també té el seu lloc en la societat.

N.- Quin grau d'influència creus que té l'Església Catòlica en la societat maltesa, i què et pareix aquesta situació?

P. A.- Bé, en les passades eleccions va haver-hi capellans que durant la missa van dir a la gent que no votaren Alternattiva Demokratika perquè està a favor del divorci (que continua sent il·legal a Malta) i de les unions homosexuals. L'Església no vol abordar el problema de l'assetjament als gais en els centres d'ensenyament catòlics, i quan en la televisió es debat sobre temes LGTB, l'Església sempre hi envia algú perquè diga que Déu estima els gais però que ‘l'acte' és pecaminós… Conec el cas d'una dona catòlica que va afirmar que, si haguera sabut que el seu fill seria gai, s’hauria estimat més avortar (la qual cosa, per cert, és il·legal a Malta). I també el d'un home, igualment catòlic, que va dir que hauria preferit que el seu fill li diguera que patia un càncer abans que no que era gai.

N.- La muller de l'anterior president espanyol, del partit conservador, va expressar la seua opinió sobre l'accés de les parelles gais i lesbianes al matrimoni amb aquestes paraules, que es van fer cèlebres al nostre país: "Si se sumen dues pomes, doncs tenim dues pomes. I si se sumen una poma i una pera, mai no podrem tindre dues pomes, perquè és que són components distints. Home i dona és una cosa, que és el matrimoni, i dos hòmens o dues dones seran una altra cosa distinta." Què et suggereix aquesta reflexió?

P. A.- Què puc afegir jo a tan sàvies paraules? (riu una altra vegada).

Per Nemo

*(L'origen d'aquesta entrevista està en el meu article "Tolerància", en el qual esmentava Patrick Attard; tot i que no el coneixia personalment, se'm va acudir enviar-li un correu per fer-li saber que havia publicat un text en què parlava d'ell en un web espanyol -dosmanzanas.com-. A Patrick li agradà "Tolerància", i fins i tot va penjar-ne una versió anglesa en el seu blog. Unes setmanes més tard es produí la casualitat que Patrick havia d'estar-se a Barcelona uns dies, i el vaig poder convéncer perquè s'acostara també fins a València, on ens vam conéixer personalment i li vaig fer aquesta entrevista. Trobe que és un bon complement a "Tolerància". -Nemo)

De l'homofòbia a l'orgull

2008-06-02T23:49:00.005+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 28 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El passat 17 de maig es va celebrar per quarta vegada el Dia Internacional contra l'Homofòbia i la Transfòbia; atés que el 28 de juny és també la data de referència del Dia de l'Orgull LGTB al món –encara que per a les celebracions locals s’adapte el calendari a les necessitats o la conveniència de cada lloc–, resulta que en poc més d'un mes es concentren dos dies emblemàtics de la lluita pels drets de les lesbianes, els gais i els/les trans i bisexuals. És generalment coneguda la raó per la qual el Dia de l'Orgull és el 28 de juny: en aquesta mateixa data de l'any 1969, un grup de persones homosexuals i transgènere va fer una cosa insòlita fins aleshores, perquè en comptes de sotmetre's pacientment una vegada més a l'assetjament policial de què solia ser objecte el local on es reunien (el bar Stonewall Inn de Greenwich Village, Nova York), s’hi van resistir i van iniciar uns disturbis que duraren uns quants dies. Uns fets que avui són recordats mundialment pel valor simbòlic que tenen per a la comunitat LGTB, en representar la necessitat d’autoafirmar-nos i plantar cara a la discriminació.

Menys conegudes són, en canvi, les raons per les quals s'ha triat el 17 de maig com a data reivindicativa global contra la LGTBfòbia. El motiu determinant va ser un esdeveniment del 1990: en tal dia d'aquell any, l'Organització Mundial de la Salut va esborrar l'homosexualitat de la seua llista de malalties mentals. Amb això culminaven dècades d'esforços contra la patologització de l'homosexualitat, el primer èxit dels quals havia arribat tan sols quatre anys després dels fets de l’Stonewall Inn: el 1973, en efecte, els grups LGTB dels EUA –que, gràcies a aquella revolta, havien guanyat en força i visibilitat– van aconseguir que l'Associació Psiquiàtrica Americana admetera que no hi havia raons científiques convincents per a atribuir a l'homosexualitat un caràcter patològic, i la desclassificara en conseqüència com a trastorn mental.

Però la data del 17 de maig evoca també uns altres fets històrics lligats a l'homofòbia. A Alemanya , on el tristament famós paràgraf 175 del Codi penal castigava les relacions homosexuals entre hòmens, els gais rebien en el llenguatge popular el nom de 175er, 'els del 175'. Així, també la data del 17-5 va quedar associada a aquesta idea, i amb un particular sentit de l'humor hi hagué qui hi va veure la festa dels marietes; també es feia broma amb els nascuts aquest dia, els del 17-5, insinuant que devien ser gais. El parlament alemany, d’altra banda, va triar deliberadament un 17 de maig per a anul·lar per fi el 2002, vuit anys després que la mateixa institució abolira el que quedava del paràgraf 175, les condemnes judicials per homosexualitat durant el règim nazi, que es basaven en aquell.

L’any 2002 ja feia temps que el paràgraf 175 havia esdevingut un dels principals i més funestos emblemes de la llarga tradició homofòbica d'Occident. Era poc conegut, però, que aquesta disposició legal havia suscitat, fins i tot abans de rebre el nom definitiu (ja que el paràgraf 175 del Codi penal de l'Imperi Alemany de 1871 no era sinó una versió escassament modificada del paràgraf 143 del Codi prussià de 20 anys arrere), una reacció que en certa manera podem considerar com el primer precedent de la revolta de Stonewall, un segle abans d'aquesta: la intervenció de Karl Heinrich Ulrichs davant del Congrés de Juristes Alemanys del 1867, per demanar l'abolició de totes les lleis que en el seu temps castigaven l'homosexualitat. Un gest el valor del qual –en tots els sentits de la paraula valor– només el podem comprendre plenament si tenim en compte que era la primera vegada en la història que una persona homosexual s'atrevia no sols a eixir de l'armari, sinó a reivindicar públicament la seua orientació sexual i afectiva.

Veiem per tant que, d'Ulrichs i el seu històric al·legat contra les lleis que penalitzaven l'homosexualitat a la revolta de Stonewall i la lluita posterior contra la patologització d’aquesta, l'autoafirmació de les persones homosexuals ha anat sempre lligada a la lluita contra l'homofòbia present en la societat. No podia ser de cap altra manera, lògicament, i per això em pareix afortunat que el Dia contra l'Homofòbia s'ubique en una data pròxima a la de l'Orgull LGTB: són dues celebracions el significat de les quals està íntimament unit, i que no tindrien sentit l'una sense l'altra.

Recordar aquest vincle indissociable entre l'afirmació de la nostra dignitat i igualtat –és a dir, allò que en diem l'orgull LGTB– i el combat contra l'homofòbia ens permet replicar, quan sentim frases com ara “jo no sóc homòfob, però estic en contra que la unió d'homosexuals es denomine matrimoni”, que el rebuig de la plena igualtat legal i social entre homo i heterosexuals sí que és homofòbia, i per tant també ho és el fet de pretendre noms distints –i figures legals distintes– per a les parelles constituïdes pels uns i pels altres. O bé, als qui ataquen l'Orgull LGTB argumentant frívolament que aquest no és necessari “igual que tampoc no existeix el Dia de l'Orgull Hetero”, o fins i tot que és una mostra que “avui dia alguns gais i lesbianes se senten superiors a la resta de la població”, que l’orgull que nosaltres celebrem és, simplement, la consciència i l'afirmació davant la societat que –contra el que sempre ha pretés i continua pretenent fer creure l'homofòbia– ser homosexual, trans o bisexual no significa ser inferior de cap manera a aquesta majoria heterosexual que, fins fa poc de temps, ha tingut l'exclusiva de la legalitat i de la moral oficial, de la normalitat i del carrer.

Nemo

Contra natura

2008-05-26T22:52:00.008+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La idea que l'homosexuali- tat és contrària a la natura, o contra natura, és un dels prejudicis més arrelats a la part del món de tradició cristiana. La trobem ja en un dels textos atribuïts a qui per a molts estudiosos seria el veritable fundador del cristianisme, Pau de Tars: “[als pagans] Déu els ha deixat a mercé de vicis degradants, i així les seues dones han canviat l'ús natural del sexe per un ús contra natura; i igualment els hòmens, deixant la relació natural amb la dona, es consumeixen de passió els uns pels altres i cometen actes vergonyosos, hòmens amb hòmens.” (Carta als romans). Diversos autors cristians (entre els quals el molt influent Agustí d’Hipona, al segle IV) van reprendre aquesta idea al llarg de les centúries posteriors. Al segle XIII, amb la Cristiandat fanatitzada en el context de les croades, la idea de l'antinaturalitat del sexe homosexual es desenvolupa (per Tomàs d'Aquino, una altra estrella de la teologia, entre d’altres) i, junt amb la història bíblica de Sodoma i Gomorra, s'utilitza com a justificació d'una persecució brutal contra els sodomites. Durant segles, fins al mateix llindar del nostre temps, els homosexuals seran castigats en gran part de l'orbe cristià amb penes que arribaran fins a la mort a la forca o la foguera.

Al Sacre Imperi Romà Germànic, Carles V promulga el 1532 una llei, la Constitutio Criminalis Carolina, segons la qual la “impudícia contra natura” (“home amb home, dona amb dona”) ha de ser castigada, “segons el costum”, per la mort a la foguera dels culpables. A Prússia, a la darreria del segle XVIII, es publica un codi legal (l'Allgemeines Landrecht) que castiga la “sodomia i altres pecats contra natura similars” amb la presó (més el càstig corporal en començar i en acabar l'estada a la presó, més el desterrament per a tota la vida una vegada complida aquesta). El 1851 s'adopta, també a Prússia, un nou codi penal (Strafgesetzbuch) que estableix, en el paràgraf 143, que “La fornicació contra natura, realitzada entre persones del sexe masculí o entre persones i animals, es castigarà amb una pena de presó de sis mesos a quatre anys, a més de la suspensió temporal dels drets civils.” En aquest paràgraf 143 es basarà el paràgraf 175 del Codi penal de l'Imperi Alemany del 1871, que tindrà una redacció semblant; aquest paràgraf 175 serà reformat per Hitler, per a endurir-lo, el 1935, i la República Federal Alemanya el mantindrà intacte –en la versió nazi!– fins al 1969. Només el 1994 serà finalment derogada per complet aquesta disposició del Codi penal, emblema sinistre de l'homofòbia que tradicionalment ha dominat les societats occidentals.

Veiem, per tant, com l'aplicació de l'expressió contra natura a l'homosexualitat, lligada en els orígens del cristianisme a alguns textos doctrinals d’aquesta religió, s’arrela amb el pas dels segles en el llenguatge legal de l'Estat modern de tradició cristiana, com també en les consciències dels seus ciutadans. D'ací que els dos precursors alemanys del moviment d'alliberament LGTB al segle XIX, Karl Heinrich Ulrichs i Karl-Maria Kertbeny, sentiren la necessitat de desmuntar aquesta idea, argumentant que aquells qui tenien relacions sexuals amb persones del seu mateix sexe podien estar actuant, precisament, seguint la seua pròpia natura: no pas contra natura, doncs, sinó segons la seua natura.

En aquest intent de provar la naturalitat de la inclinació homosexual de certs individus –és a dir, el caràcter innat i immutable d’aquesta–, Ulrichs va anar bastant més enllà que Kertbeny. Per Ulrichs, l'explicació de l'enigmàtica paradoxa que l'amor entre persones del mateix sexe plantejava a la societat del seu temps es trobava en determinats processos que, segons ell, ocorrien durant la gestació d'una minoria d’éssers humans, processos que tenien com a resultat final que una ment femenina quedara continguda en un cos masculí (o viceversa, en el cas de les lesbianes). Kertbeny, encara que també defensava que l’homosexualitat (paraula que, com hem vist, va inventar ell mateix) era quelcom que a l'individu li venia donat des del seu mateix origen i que aquest no podia canviar, sospitava, això no obstant, que aquesta línia de pensament podria arribar a ser aprofitada per l'enemic (és a dir, pels qui s'oposaven a les reformes en favor de les persones homosexuals que ell, Kertbeny, propugnava). “Demostrar el caràcter innat de l'homosexualitat”, va escriure, “és una perillosa arma de doble tall. Per interessant que resulte aquest enigma de la natura des del punt de vista antropològic, a les lleis no els correspon ocupar-se de si aquesta inclinació és innata o no (…), de manera que no en trauríem res de provar-ne, més enllà de qualsevol dubte, el caràcter innat.” Per Kertbeny, allò essencial era que l'Estat no tenia dret a immiscir-se en la vida privada de les persones adultes, sempre que aquestes actuaren lliurement i no causaren perjudici a tercers ni a l’“àmbit públic”. Un altre aspecte que distingia la posició de Kertbeny de la del seu coetani Ulrichs era que pel primer no hi havia cap vincle natural necessari entre l'homosexualitat masculina i la feminitat o l'efeminament.

Els temors de Kertbeny respecte que la visió de l'homosexualitat com una inclinació congènita o, en tot cas, independent de la voluntat de l'individu poguera ser utilitzada en contra de les persones d’aquesta condició es van veure àmpliament verificats durant les dècades següents, quan des de la medecina, la psiquiatria o la psicologia es volgué presentar l'homosexualitat bé com una tara biològica, bé com una malaltia o pertorbació mental. El règim nazi utilitzaria aquestes teories per definir els homosexuals com uns éssers monstruosos i degenerats que constituïen un perill per al vigor de la raça ària, i se serviria del paràgraf 175 del Codi penal alemany per tancar-ne milers en camps de concentració, la qual cosa, per a la majoria, va significar la mort.

D'altra banda, Ulrichs, en pretendre explicar l'atracció eròtica cap a persones del mateix sexe definint a qui l'experimentava com una ment femenina en un cos d’home o viceversa, partia d'una premissa heteronormativa (que l'atracció sexual només pot donar-se entre un ésser masculí i un altre de femení) que el menaria inevitablement a una conclusió homofòbica: que l'home homosexual no és un home de veritat, ni la dona homosexual una vertadera dona. Era previsible que l'intent de fer intel·ligible i acceptable l'homosexualitat a una societat tan profundament i radicalment homòfoba com aquella en què Ulrichs havia de viure comportara l'assumpció de part dels prejudicis propis d'aquesta; en cas contrari, molt probablement Ulrichs i el seu missatge haurien resultat encara més radicalment aliens als seus contemporanis del que ja ho eren (i ho eren en extrem).

En bona lògica, però, per a desmuntar la idea que l'homosexualitat va contra natura n’hi hauria d’haver prou de sotmetre-la a un senzill examen racional. Com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), “El problema és que la definició de ‘natura' tendeix a construir-se seguint pressupostos ideològics (…): primer es construeix un concepte de natura concret que serveix interessos ideològics i que després s'identifica amb un absolut moral”. En altres paraules, primer definim la idea de natura de tal manera que l'homosexualitat en quede exclosa, i a continuació proclamem que l'homosexualitat no forma part de la natura (així definida), ergo és antinatural; finalment, rematem la jugada considerant que allò que és –segons nosaltres– antinatural és també objectivament immoral.

D'altra banda, cal reconéixer que la idea d'Ulrichs i Kertbeny que l'orientació sexual (siga quina siga) és innata i immutable no es troba tan lluny del consens majoritari actual sobre la qüestió: així, l'Associació Psicològica Americana (APA) afirma que “en la majoria de les persones, l'orientació sexual es forma a una edat primerenca” i a la pregunta de si l'orientació sexual es tria, l'APA respon: “No, els éssers humans no poden triar ser homosexuals o heterosexuals. (…) Els psicòlegs no consideren l'orientació sexual com una elecció conscient que es puga canviar de manera voluntària.” Finalment, a la pregunta de si és possible canviar l'orientació sexual mitjançant teràpia, la resposta de l'APA és contundent: “No. (…) La realitat és que l'homosexualitat no és una malaltia. No requereix tractament i no es pot canviar.”

Tot això ens serveix per a afegir un nou argument a aquell que, al segle XIX, presentava Kertbeny: no és només que l'Estat no tinga dret a ficar el nas en la vida privada dels ciutadans, és que tampoc no està legitimat per a impedir o dificultar que cada individu –respectant, és clar, els drets dels altres– puga desenvolupar la seua pròpia personalitat en llibertat i plenitud. La qual cosa deslegitima de soca-rel tota forma de discriminació, exclusió o segregació legal contra les persones homosexuals, i exigeix que aquestes siguen tractades, en tots els aspectes, amb absoluta igualtat respecte a les heterosexuals.

Nemo

L'home que va homosexualitzar (i heterosexualitzar) el món

2008-05-19T23:18:00.004+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una de les grans conquestes del moviment LGTB a Occident ha sigut crear i popularitzar un llenguatge nou que permetera dir i pensar la realitat d'una manera substancialment diferent de la que es va imposar durant els nombrosos segles de persecució i marginació de les persones que se sentien atretes sexualment i afectiva per altres del seu mateix sexe. I és que, per més que avui estiga de moda abominar de les etiquetes relacionades amb l'orientació afectivosexual, i presentar-les com un obstacle per a la plena llibertat de l'individu, no podem oblidar que això que alguns denominen etiquetes no són, al capdavall, sinó paraules: és a dir, llenguatge. I les paraules, i el llenguatge en general, ens serveixen als humans per a intentar fer intel·ligible la realitat representant-la d'una manera determinada, la qual cosa requereix classificar –o agrupar– tot allò que hi trobem, ja que és impossible tindre una paraula per a cada objecte, idea, acció, etc. individuals. D'aquesta necessitat que té el llenguatge de classificar naixen les etiquetes, les paraules. Així doncs, atés que el llenguatge és una de les característiques essencials de l’ésser humà, i el fonament de totes les seues societats i cultures, resulta obvi que les etiquetes han existit sempre –des que existeix el llenguatge humà– i que previsiblement continuaran existint en el futur –mentre existim els humans, és clar–. Això no vol dir, naturalment, que aquestes etiquetes hagen sigut o hagen de ser sempre les mateixes, ni que el significat n’haja sigut constant o haja de ser-ho en el futur.

En Occident, fa un segle i mig, no faltaven les etiquetes per a interpretar la diversitat sexual: per exemple, en la nostra llengua i en el cas dels hòmens, d'una banda hi havia els marcats amb paraules com sodomita, puto, bujarró, marieta, efeminat… i de l'altra, els hòmens decents i normals. És obvi que les aquestes etiquetes conduïen a l'estigmatització dels primers, anatemitzats per la religió, condemnats per la moral –o el que llavors passava per tal– i ridiculitzats en la imaginació popular. No pot estranyar-nos, per tant, que els qui per aquells anys van decidir –per primera vegada en la història– prendre la paraula en defensa d'aquest col·lectiu estigmatitzat consideraren necessari crear uns termes nous que feren possible presentar-lo sota una llum diferent. Així, com vam veure en l’entrada de la setmana passada, el jurista de Hannover Karl Heinrich Ulrichs va encunyar en la dècada del 1860, per designar aquells hòmens que desitjaven i estimaven altres hòmens, el terme Urning (uranista en català).

A la darreria d'aquella mateixa dècada, el 1869, i també a Alemanya, el periodista i escriptor hongarés –encara que nascut a Viena– Karl-Maria Kertbeny va escriure i va publicar anònimament una carta oberta al ministre de Justícia prussià en què propugnava la despenalització del que la llei llavors vigent a Prússia denominava fornicació contra natura. Kertbeny hi argumentava que “l'Estat no té dret a intervenir en res que tinga lloc entre dues persones majors de catorze anys que hi consenten lliurement i que no afecte l'àmbit públic ni els drets d'un tercer”, ja que altrament vulneraria els drets de l'home. Kertbeny també recordava en la seua carta un amic seu de joventut que s'havia suïcidat després d'haver sigut sotmés a xantatge a causa de la seua inclinació sexual cap a altres hòmens, i subratllava que la llei antisodomítica prussiana posava les coses fàcils als xantatgistes i podia provocar altres tragèdies com la del seu jove amic.

Les autoritats prussianes van ignorar els arguments de Kertbeny: no sols van mantindre les seues lleis com fins llavors, sinó que poc de temps després –el 1871–, la creació de l'Imperi Alemany, sota l'hegemonia de Prússia, els permetria estendre per tot el seu territori la penalització de la sexualitat contra natura. Aquell opuscle de 1869 no cauria, amb tot, definitivament en oblit, pel simple fet que Kertbeny hi havia fet servir públicament per primera vegada dues paraules que ell mateix havia inventat, homosexual i heterosexual.

En les darreres dècades s'ha denunciat ben sovint, des de posicions favorables als drets LGTB, la vinculació del terme homosexual a un context de medicalització i patologització del desig i l'amor entre persones del mateix sexe, o el que és el mateix, al discurs que ha volgut presentar l’homosexualitat com una tara o una pertorbació biològica o psicològica. Aquesta vinculació va existir realment, des que el 1886 el psiquiatre austroalemany Richard Von Krafft-Ebing adoptà la terminologia de Kertbeny en un llibre que arribaria a aconseguir una difusió i una influència molt grans, Psycopathia Sexualis (en el qual es considerava com perversió o patologia tota forma de desig sexual que no conduïra a la procreació, la qual cosa incloïa el desig homosexual: veiem, doncs, com el prejudici moral –el sexe només podia ser bo quan anava lligat a la reproducció– es disfressava a finals del segle XIX d'objectivitat científica). Em sembla important, tot i això, recordar que la paraula homosexual no va sorgir en aquest context patologitzador que legitimava i perpetuava la inferiorització social dels gais i les lesbianes, sinó, ben al contrari, en un dels primers textos publicats en defensa dels drets d'aquestes mateixes persones. I que en la difusió del mot hi van tindre també part significativa els qui, en les dècades següents, van prendre el relleu d'aquells pioners del moviment LGTB que van ser Ulrichs i Kertbeny.

A més, paga la pena d'assenyalar que el terme homosexual presenta molts avantatges. A partir d'aquesta paraula mot és possible crear-ne amb facilitat de noves (per derivació, composició o analogia), com ara homosexualitat (quin seria, en canvi, el substantiu abstracte derivat de gai?), homoerotisme, homosocialitat… o una de tan important per a la causa LGTB com és homofòbia. La gran flexibilitat semàntica que té aquest mot (literalment, homosexual només vol dir ‘del mateix sexe') ens permet al·ludir a través seu a un ampli conjunt de realitats: com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), homosexual “inclou els hòmens i les dones (…), pot referir-se tant a pràctiques com a desitjos i (…) descriu una àmplia gamma de fenòmens externs en qualsevol època i en qualsevol cultura.” Però potser la major virtut de la paraula en qüestió la trobem en el paradigma lèxic en què s'integra: i és que homosexual s'oposa a heterosexual, sense que hi haja cap raó perquè cap d'aquests dos termes s’equipare necessàriament a allò normal o allò correcte.

Abans de Kertbeny, com hem apuntat més amunt, allò que avui denominem ‘heterosexual' només podia ser pensat i dit mitjançant la identificació excloent amb la normalitat i la moralitat; a partir de la seua aportació terminològica, l'amor i el desig entre persones de sexe distint podien ser considerats com una variant entre d’altres de la sexoafectivitat humana, desproveïda d'estatus superior o normatiu. Ser heterosexual no és el mateix que ser una persona normal i decent; ser homosexual, per tant, tampoc no implica ser un pervertit, ni un tarat: heus ací la revolució en la forma de concebre la diversitat sexual humana que va iniciar, en ple segle XIX, un autor hongarés gairebé desconegut. Encara que no aconseguira el seu objectiu de fer derogar la llei antihomosexual de Prússia, la seua carta del 1869 va suposar un pas fonamental per a –en paraules de Didier Eribon (Réflexions sur la question gay)– “arribar a pertorbar el cicle immemorial de la reproducció del prejudici social heteronormatiu”. Un concepte, aquest últim, per cert, que –com les idees relacionades d’heterosexisme, heterocentrisme, etc.– deriva també, òbviament, dels termes encunyats per Kertbeny.

Fixem-nos també, finalment, que en anglès la paraula gay s'oposa col·loquialment al terme straight: “Are you gay or straight?”. Ara bé, straight significa 'recte' o 'dret', així que pressuposa que qui no és straight està d'alguna manera 'tort', 'desviat'… En canvi nosaltres, tot i que hem pres de l’anglés el sentit d’‘home homosexual’ que té avui el mot gai en català/valencià, en comptes de straight diem, afortunadament, hetero. Gràcies, una vegada més, a Kertbeny.

Nemo

L'uranista i l’hidra

2008-05-13T00:03:00.004+02:00

(Publicat en dosmanzanas.com el 7 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El 25 de setembre de 1791 és una data fonamental en la història de la lluita pels drets de les persones homosexuals: la mateixa cambra que dos anys abans havia aprovat la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà –és a dir, aquella Assemblea Nacional Constituent que, en proclamar-se tal, va posar en marxa la Revolució Francesa–, va promulgar aquell dia un nou Codi penal. Mitjançant aquest document, França es convertia en el primer país d'Occident que despenalitzava els actes homosexuals entre hòmens adults que hi consentiren lliurement. Més tard, aquesta mesura va ser confirmada pel Codi penal de Napoleó (del 1810) i es va estendre, gràcies a l'exemple francés i a les guerres tant revolucionàries com napoleòniques, per bona part d'Europa. Però una cosa era despenalitzar l'homosexualitat i una altra de ben diferent extirpar de les societats europees el terrible agregat d'ignorància, odi i prejudicis contra aquesta que feia segles que hi creixia gràcies a l'abundant reg que li procuraven les esglésies cristianes, en el terreny adobat d'un masclisme que era fins i tot anterior a aquestes.

El vigor de l'homofòbia en la cultura i la societat d'Occident, i la penetració d’aquesta en les consciències dels mateixos homosexuals, ens ajuden a entendre per què, després d'aquell important èxit del 1791, hagueren de passar més de 70 anys perquè un homosexual s'atrevira per primera vegada a identificar-se públicament com a tal i a reivindicar la dignitat i els drets dels qui eren com ell. El lloc on s’esdevingué aquell fet històric va ser la ciutat de Munic, capital llavors del regne independent de Baviera (que havia abolit les penes contra l'homosexualitat, imitant la França napoleònica, el 1813). El marc concret, el Congrés de Juristes Alemanys del 1867; la data, el 29 d'agost. I el protagonista, un simple ciutadà que es deia Karl Heinrich Ulrichs.

Ulrichs, que en el moment del seu històric discurs de Munic acabava de complir 42 anys, havia començat a treballar com a assessor legal de la Justícia del Regne d'Hannover –on havia nascut– el 1849, però el 1854 els rumors que mantenia relacions contra natura amb altres hòmens van fer que l'Estat li obrira una investigació, la qual cosa el va obligar a deixar la funció pública, primer, i la professió legal després. El 1862 Ulrichs va decidir declarar la seua homosexualitat a la seua família i als seus amics, i aquell mateix any va començar a publicar els seus Forschungen über das Räthsel der mannmännlichen Liebe ('Estudis sobre l'enigma de l'amor entre hòmens'), primer sota pseudònim i uns anys després ja amb el seu nom vertader.

En realitat, Ulrichs no va utilitzar la paraula homosexual, neologisme que no seria encunyat fins al 1869 (per l'escriptor austrohongarés Karl-Maria Kertbeny), sinó una altra que ell mateix havia inventat, Urning, i que en català sol traduir-se com uranista. Aquest terme li’l va inspirar El banquet de Plató, i en concret el discurs que l’autor d’aquest posa en boca de Pausànies, en el qual es distingeix entre dues deesses de l'amor: Afrodita Urània, sorgida dels genitals d'Urà sense cap participació femenina, que seria la divinitat de l'amor exclusivament entre hòmens, i Afrodita Pandèmona, filla de Zeus i de la dea Dione, qui suscitaria en els hòmens l'amor vulgar, dirigit també cap a les dones. Per a Ulrichs era fonamental refutar la idea que l'homosexualitat era contra natura, i per això va emfasitzar que l'atracció per les persones del mateix sexe era un tret que definia essencialment una minoria d'individus des del seu mateix origen. Segons la seua teoria, durant la gestació d'aquesta mena de persones tindria lloc un procés que conduiria al fet que una ment femenina quedara continguda en un cos masculí (o al revés en el cas de les lesbianes, o Urninginnen com les denominava Ulrichs).

Avui aquesta fórmula d'Ulrichs ens evoca més la transsexualitat que no pas l'homosexualitat, però en tot cas resulta obvi que la importància actual de Karl Heinrich Ulrichs no és que l’encertara amb la seua explicació de l'origen de l'homosexualitat, sinó en el fet que fou el primer homosexual que va eixir de l'armari davant tota la societat i va prendre la paraula en un fòrum públic per defensar els drets dels gais i les lesbianes. L’any 1867 Prússia estava estenent el seu poder sobre altres terres germanòfones (l'any anterior s'havia annexat Hannover, el país d'Ulrichs) i conduint-les cap a la unificació en el marc d'un nou Reich Alemany. Per als drets dels homosexuals això era una mala notícia, ja que Prússia, a diferència d'altres estats alemanys, mai no havia despenalitzat la fornicació contra natura, i el seu primer ministre, Bismarck –que considerava l'homosexualitat com una amenaça per a la supervivència de l'Estat i la civilització–, no estava disposat a canviar-ho, això. De fet, quan el 1871 es va proclamar finalment l'Imperi Alemany, amb el rei prussià com a emperador (i Bismarck com a canceller), l'homosexualitat va ser penalitzada arreu d’Alemanya mitjançant el tristament famós paràgraf 175 del nou Codi penal de l'Imperi.

Però el 1867 aquests darrers fets encara no havien ocorregut, i fou llavors que Ulrichs va prendre la paraula a Munic, on l'homosexualitat no era (encara) perseguida legalment, per defensar davant el Congrés de Juristes Alemanys que no havia de ser-ho enlloc. El seu argument era que l'orientació sexual dels uranistes era una cosa plenament natural en ells, i que, en tant que éssers humans, tenien un dret inalienable a viure-la en llibertat –respectant, per descomptat, també la llibertat i els drets dels altres–. La reacció del mig centenar de juristes a qui es dirigia va ser escassament civilitzada: amb crits i esbroncs el van obligar a acabar prematurament el seu discurs, el qual, van dir, ofenia el pudor. Ni tan sols entre les mentalitats menys proclius a la defensa de l'ordre social establit va trobar Ulrichs un públic que se l’escoltara favorablement: Friedrich Engels, el col·laborador de Karl Marx, va escriure una carta a aquest últim un parell d'anys més tard en la qual, a propòsit d'Ulrichs, comentava que “tan sols a Alemanya podria un tipus com aquest manifestar-se en públic, transformar la porqueria en teoria i invitar: Introite [‘entreu', en llatí].”

Durant un temps Ulrichs va continuar escrivint i publicant llibres en què desenvolupava les seues teories i les seues propostes de reforma legal i social, però les seues publicacions van ser confiscades i prohibides en diverses parts d'Alemanya. Va propugnar el matrimoni homosexual i la formació d'una associació d’uranistes que trencara l'aïllament i la precarietat en què aquests es veien forçats a viure, defensara els seus drets, els assistira en cas de necessitat i promoguera el desenvolupament d'una literatura i un periodisme uranistes. A partir de finals de la dècada del 1870, amb la marea conservadora pujant a Alemanya, Ulrichs va sentir que havia fracassat, la qual cosa el va portar a exiliar-se a Itàlia, on moriria el 1895. Encara que Ulrichs no va aconseguir assolir els seus objectius, avui veiem que després d'ell, i de l'insòlit valor que havia demostrat en la seua vida i la seua obra, en donar un exemple sense precedents de visibilitat homosexual, les coses ja no podien tornar a ser com abans. Ulrichs havia tret a plena llum la qüestió de l'homosexualitat i la reivindicació de la dignitat i els drets dels gais i les lesbianes: ara aquests temes estaven a la vista de tothom, i ja no era possible ignorar-los simplement o limitar-se a reiterar una vegada més els vellíssims i gastats anatemes. I si bé les reaccions homofòbiques van ser, els anys següents, moltes i poderoses (i arribaren a instrumentalitzar les teories del mateix Ulrichs per a presentar l'homosexualitat com una patologia o una tara), amb el temps els progressos que aquell home havia anhelat van acabar fent-se realitat, gràcies a ell i a tots els qui van seguir el seu solc.

Poc després de la seua experiència muniquesa, Ulrichs l'havia relatada en un fullet que va titular Gladius furens (‘Espasa furiosa'), el qual comença amb aquestes paraules: “Fins al dia de la meua mort recordaré amb orgull que el 29 d'agost de 1867 vaig trobar el valor necessari per a enfrontar-me cara a cara a una furiosa hidra mil·lenària d'incomptables caps que, des de fa massa temps, ha escopit el seu verí sobre mi i sobre els de la meua natura, n’ha portats molts al suïcidi i ha enverinat la felicitat i la vida de tots. Sí, em sent orgullós d'haver-me atrevit a assestar el primer colp a l’hidra del menyspreu públic.”

Nemo