Stars Centre (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En la nostra visita a l'ultramodern centre comercial Stars Centre d'El Caire, no sols ens va cridar l'atenció la quantitat de dones que, fins i tot en un lloc tan occidentalitzat –o globalitzat– com aquest, s'ocultaven pràcticament per complet sota peces de roba amples i negres; també ens va sorprendre veure que molts hòmens, tant madurs com jóvens, presentaven a la cara, i més concretament al front, unes estranyes marques o taques d'aspecte poc definit, que els enlletgien el rostre de forma semblant a com ho faria l'evidència d'alguna malaltia cutània. En un primer moment vam pensar que podia tractar-se precisament d'això, d'alguna malaltia de la pell particularment comuna a Egipte; però ens estranyava que, estant tan estesa en aquest país, no n’haguérem sentit parlar en cap moment, ni l'esmentaren tampoc les guies amb les quals havíem preparat el nostre viatge, i que tantes pàgines i advertències dedicaven a les qüestions de salut i profilaxi.

L'endemà, de camí a l'aeroport per prendre el vol de tornada, el meu marit va preguntar al representant de l'agència amb què havíem contractat el nostre viatge per les marques en qüestió, i el jove egipci ens va aclarir de seguida que es tractava de cicatrius deixades per l'oració: durant els seus resos, els musulmans han de tocar el terra amb el front almenys 34 vegades al dia, i els que són molt devots augmenten encara considerablement aquest nombre. De manera que els qui presenten aquesta deformació al rostre, anomenada zebiba (que vol dir ‘pansa'), la porten amb orgull, com a testimoni palpable del seu fervor religiós, de la seua fogosa adhesió a l'islam.

La religió, així doncs, deixa a Egipte la seua marca sobre els cossos tant de dones com d'hòmens; amb la important diferència que allò que en les dones es manifesta com a ocultació i esborrament de l'individu, en els homes es converteix en emfàtic exhibicionisme, com dient: “ací estic jo, mireu-me a la cara i veureu que bon musulmà que sóc”. D'altra banda, si en parlar de la roba que amaga la dona al món islàmic podíem establir una certa analogia entre aquesta roba i els armaris en què, també a Occident, s'amaguen encara tants gais i lesbianes, sembla igualment possible trobar trets comuns entre la zebiba i aquest masclisme homòfob del qual fan gala, també en les societats occidentals, tants hòmens. En efecte, el masclisme i l'heterosexisme imperants, alhora que impulsen els homosexuals a ocultar-se, indueixen en canvi els hòmens heterosexuals a fer una contínua i emfàtica exhibició de suposada masculinitat, que sovint inclou demostracions de menyspreu tant cap a les dones com cap als mariques; d'aquesta manera els mascles heteros –i, confosos entre aquests, no pocs homos armaritzats– mostren la seua adhesió a la visió del món dominant tradicionalment, que col·loca l'home heterosexual en una situació de privilegi.

Per a entendre el funcionament d'aquests mecanismes pels quals els individus mostren no sols la seua conformitat, sinó fins i tot la seua adhesió entusiasta, envers una determinada visió del món socialment hegemònica o prestigiosa, cal tenir en compte que ni les dones musulmanes que es tapen de cap a peus cada vegada que ixen al carrer ni els gais i les lesbianes d'Occident que amaguen als altres una part essencial de les seues vides i identitats (ni tampoc, d'altra banda, els hòmens egipcis que s'afanyen diàriament a aconseguir una zebiba per a ensenyar-la orgullosament al món, o els occidentals que tants esforços dediquen a fer ostentació incessant de masclisme homofòbic) no ho fan habitualment perquè algú els hi obligue sense el seu consentiment; i no obstant això, seria com a mínim ingenu pretendre que en tot això no hi tenen res a veure les pressions socials que reben del seu entorn per a manifestar quotidianament, en la seua aparença i el seu capteniment, que estan plenament en sintonia amb les creences i actituds que aquest mateix entorn considera correctes, normatives o exemplars.

D'ací que la creixent extensió, especialment entre els i les jóvens de l'Egipte actual, de, respectivament, les zebibes i els vels vaja paral·lela a l'auge en les últimes dècades de la religió islàmica com a element fonamental que defineix la identitat i les aspiracions d'aquella societat. I d'ací també que resulte encara tan difícil, per a tantíssims gais i, sobretot, lesbianes d'un país com Espanya, per més que s'hi haja aconseguit recentment la igualtat legal d'homo i heterosexuals, deixar d'amagar la seua realitat al seu entorn; i és que, com la llum i l'ombra, l'ocultació d'uns grups socials i l'exhibicionisme d'uns altres es pressuposen mútuament, de manera que en un context com el nostre, en el qual encara avui un home pot guanyar prestigi i estatus davant bona part de la societat mostrant la lletja marca dels seus prejudicis sexistes i/o homòfobs, difícilment la igualtat i la llibertat vertaderes de totes les persones poden ser altra cosa que objectius irrenunciables però llunyans.

Nemo

Stars Centre (1)

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El viatger passa les seues últimes hores a Egipte en un centre comercial de la perifèria d'El Caire, passejant i cercant discos de l'Estrella d'Orient, la fabulosa cantant egípcia Umm Kulthum. El lloc en qüestió, anomenat Stars Centre, està pensat per a impressionar, tant per les enormes dimensions que té com per la peculiar síntesi d'emfàtica modernitat i decoració pseudofaraònica que el caracteritza, amb falsos obeliscos que oculten les conduccions de l'aire condicionat i amplíssims patis envoltats d'ascensors de parets transparents i falses columnes rematades per capitells que pretenen evocar els dels temples antics. “Ara coneixereu l'Egipte d'avui”, ens ha avisat el guia que durant més d'una setmana ens havia acompanyat en el nostre recorregut per la vall del Nil fins a gairebé la frontera amb el Sudan: un viatge per a admirar uns monuments tan increïblement antics que si en alguna ocasió el guia ens informava que el temple que estàvem visitant no tenia molt més de dos mil·lennis, no podíem evitar la impressió que pràcticament era cosa de despús-ahir.

Ara veiem, en canvi, el rostre de l'Egipte més modern: capitalista, consumista, tecnològic, kitsch… igualet que Occident, no? Bé, no del tot: n’hi ha prou d’acostar-se, per exemple, a la secció de productes audiovisuals d'una de les grans superfícies que formen part del Stars Centre per a experimentar un petit xoc cultural: ací encara els cassets de música poblen en abundància les estanteries i es tracten sense cap complex amb els CD, i en les bigarrades i cridaneres caràtules de les pel·lícules en DVD –molt poques de les quals són occidentals– no sembla trobar-se la menor traça del que avui entenem per disseny; d'altra banda, també els preus semblen d'una altra època. Amb tot, és el públic que abarrota aquest maxitemple del consum el que més clarament marca les diferències amb Occident. Encara que no de forma general: molts visten no sols a la manera occidental sinó fins i tot a la moda (o a alguna de les diverses modes d'Occident: fins vam veure un grupet de xiquets amb samarretes esportives superfolgades i pantalons de xandall). De fet, pràcticament no es veuen hòmens amb gel·laba, vestit en canvi omnipresent a les terres del sud d'Egipte (especialment als pobles i les ciutats xicotetes) i portat allí també per jóvens i adolescents.

Quant a les dones que veiem a l’Stars Centre d'El Caire, que aquestes visten, com fan els hòmens, plenament a l'occidental no és una cosa impossible, però sí minoritària. La majoria porten almenys un mocador al cap que només deixa lliure el rostre, i no són en absolut rars els casos d'ocultació molt major del cos femení: dones, moltes d'elles jóvens, que s'amaguen pràcticament per complet sota robes amples i negres, amb guants també negres cobrint-los les mans i tan sols un estret badall –o dos foratets– a l'alçada dels ulls, per a permetre'ls veure el camí. Fins i tot vam veure una dona que ni tan sols mostrava cap obertura a la tela negra que la cobria de cap a peus, i es deixava conduir per un home jove –el seu marit?– que la duia agafada del braç. Ens vam quedar amb el dubte de si la dona devia ser cega, i per això no tenia excusa per a fer-se la menor obertura a la roba, o si el que ocorria era que la parella en qüestió pretenia demostrar una adhesió sense fissures als codis morals imperants en aquella banda del món. En tot cas, era realment impactant veure aquella dona convertida en una no-presència, un forat negre, un fosc fantasma enmig de l'ultramodern centre comercial.

Per als occidentals, fins i tot per als més conservadors, no resulta difícil reconèixer en aquesta ocultació radical del cos femení –i en la manca de correspondència per part dels hòmens– una evidència xocant, escandalosa fins i tot, del lloc inferior que la masclista societat egípcia reserva encara a la dona. Molts d'aquests mateixos occidentals, no obstant això, no sols serien incapaços d'escandalitzar-se davant l'ocultació per part de tants hòmens i dones d'Occident d'una part essencial de la seua personalitat –la seua orientació afectivosexual– i de les seues vides, sinó que l'escàndol per a ells provindria precisament dels qui, sent gais o lesbianes, hem decidit prescindir de vels i d'hipocresies. La veritat és que aquesta ocultació de l'homosexualitat –que no té tampoc correspondència per part dels heterosexuals, molt més lliures de mostrar-se com són– evidencia també de manera diàfana (per a qui estiga disposat a veure-la, és clar) la inferiorització social que encara avui pateix la població LGTB a la nostra pròpia part del món, l'Occident de tradició cristiana. Un conjunt de societats on l'heterosexisme impera des de fa molts segles –com s’esdevé també en el món islàmic– i només molt recentment ha començat, a males penes, a cedir terreny.

(Continuarà.)

Nemo