dilluns, 29 de desembre del 2008

Guetos (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L’any 1462, quan es va crear el gueto o Judengasse de Frankfurt i es va obligar tota la població jueva de la ciutat a instal·lar-s’hi, aquesta comunitat consistia en quinze famílies, és a dir, poc més d'un centenar d'individus; segle i mig més tard, la població del gueto havia augmentat fins a prop de les 3.000 persones. Les autoritats de Frankfurt van permetre aquest creixement de la població i la instal·lació al gueto local de famílies jueves procedents d'altres localitats i països que havien sigut expulsades dels seus llocs d'origen junt amb la resta dels seus habitants de la mateixa religió, encara que només si es tractava de famílies riques, de manera que el fet que aquestes s’establiren al gueto frankfurtés va facilitar l'auge gradual de la ciutat com a centre financer. Aquestes mateixes autoritats, però, a penes van autoritzar l'expansió de la superfície del gueto originari, amb la qual cosa va caldre fer-hi lloc per al considerable increment de la població dividint les cases longitudinalment i afegint-hi noves altures que sobreeixien per damunt del carrer, inclinant-se cap avant fins a gairebé tocar els edificis de davant. El resultat d’això fou un dels espais més densament poblats d'Europa, amb dues files de cases altes i generalment estretes (n’hi havia fins i tot que no superaven el metre i mig d'amplària) i, enmig d'aquestes, un carreró a on a penes arribava la llum solar: un suburbi/presó insalubre, sòrdid i opressiu.

La mesquinesa i hipocresia de les autoritats cristianes, que es beneficiaven econòmicament de la comunitat jueva alhora que la forçaven a viure en condicions tan infames, queden subratllades pel fet que durant quasi tota l'existència del gueto de Frankfurt una de les atraccions turístiques de la ciutat fóra la Frankfurter Judensau o ‘porca jueva de Frankfurt', una pintura mural situada des del 1475 a la principal entrada del recinte urbà –la porta que donava al pont sobre el riu Main– que constituïa un exemple particularment cèlebre i virulent d'un gènere de propaganda judeòfoba àmpliament estés per terres alemanyes i centreeuropees. En la Judensau de Frankfurt no sols s'associava els jueus amb l'obscenitat i la porqueria més ofensives i repugnants i se'ls equiparava amb animals i fins amb el dimoni i tot, sinó que a més se'ls presentava com una amenaça per als fills dels cristians, mitjançant l'afegiment de la imatge d'un xiquet d'aquesta religió que es deia que havia sigut assassinat ritualment pels jueus. Aquest i altres procediments d’immundització de la minoria jueva avivaven en la població cristiana de Frankfurt l'hostilitat contra aquesta comunitat, que així esdevenia el perfecte boc expiatori de qualsevol tensió social.

El 1614 una d'aquestes tensions (en aquest cas, entre les famílies patrícies que controlaven la ciutat i els gremis) va conduir les masses de Frankfurt, en el marc d'una rebel·lió popular liderada pel botiguer Vincenz Fettmilch, a assaltar i saquejar el gueto jueu i expulsar-ne tots els habitants de la ciutat. Fettmilch havia abolit també el consell que governava Frankfurt, la qual cosa va portar l'emperador germànic a enfrontar-se a ell, ordenar-ne la detenció i, finalment, fer-lo executar junt amb sis dels seus seguidors el 1616. El mateix dia en què van tindre lloc aquestes execucions, les tropes imperials van escortar els jueus de retorn cap al gueto, sobre les portes del qual l'emperador manà llavors que es col·locara el seu emblema, l'àguila imperial, en pedra, junt amb la inscripció “Sota la protecció de Sa Majestat Imperial i del Sacre Imperi Romà”. No oblidem que aquesta mateixa autoritat imperial que així proclamava la seua “protecció” cap als jueus era la que, havent ordenat originàriament la seua reclusió forçosa al gueto, mantenia en peu aquesta ordre, ni oblidem tampoc que l'àguila i la inscripció mencionades van coexistir amb la famosa Judensau, a escassa distància d'aquesta, durant gairebé dos segles; tenint en compte ambdós fets podrem fer-nos una vívida idea de fins a quin punt la duplicitat i la hipocresia van presidir les relacions dels poders cristians amb la comunitat jueva de Frankfurt.

Quan el 1769 els jueus es van atrevir, segurament sota la influència de les noves idees il·lustrades que circulaven per Europa, a sol·licitar a les autoritats locals de Frankfurt permís per a poder eixir del gueto els diumenges a la vesprada (recordem que estava manat que les portes de la Judengasse es tancaren, amb tots els seus habitants dins, durant les festivitats cristianes, diumenges inclosos), la ciutat no sols va denegar-los aquest permís, sinó que en la seua resposta va considerar la petició com “un exemple de l'arrogància sense límits d'aquesta gent, que no estalvia cap esforç per a intentar valdre's de qualsevol oportunitat que els permeta situar-se com a iguals als ciutadans cristians”. Veiem, per tant, que el poder frankfurtés identificava sense cap mena de dubte la segregació de la minoria jueva amb la inferiorització d’aquesta respecte “als ciutadans cristians”. Això difícilment pot sorprendre'ns, atés que segregar i inferioritzar una minoria són coses que van unides: en prendre mesures per separar un determinat grup social de la resta de la ciutadania, els poders públics estigmatitzen aquest grup, el marquen com a portador de certes característiques indesitjables de què la resta de la societat ha de ser protegida (això també constitueix, òbviament, una forma d'immundització), i d’aquesta manera proporcionen fonament a la inferiorització social i/o legal de la minoria en qüestió.

Segregació, estigmatització, inferiorització i hipocresia són característiques que, salvant les distàncies que calga salvar –i que per descomptat no són poques– amb el que acabem d'exposar, retrobem en el nostre propi temps en l'actitud dels poders públics d'Occident envers la minoria LGTB. I és que, llevat d'un reduït –encara que per fortuna creixent– nombre de països, l'exclusió de les parelles homosexuals del matrimoni, de l'adopció i/o d'altres drets serveix avui per a perpetuar la segregació i la inferiorització legals i socials d'aquesta minoria, amb l'estigmatització consegüent; no obstant això, i de manera hipòcrita, els mateixos països que practiquen aquesta exclusió proclamen que tot el seu sistema polític i social es basa en els principis liberals que afirmen la igualtat essencial de tots els éssers humans i la seua llibertat per a viure la seua vida segons el seu propi criteri.

La creació de figures jurídiques alternatives al matrimoni mentre es manté l'exclusió d'aquest de les parelles del mateix sexe no posa fi a l’estat de coses que acabem de descriure, i no constitueix, per tant, una solució realment satisfactòria. Així, Daniel Borrillo (en el seu assaig Homofobia) veu en el PACS o llei de parelles de fet francesa una “forma de submatrimoni que ratifica la segregació de les parelles homosexuals”: una mena de gueto legal, podríem dir, per a gais i lesbianes. Per a Borrillo, “l'entusiasme provocat per una forma específica de conjugalitat, concebuda (de manera no confessada) per a les parelles del mateix sexe, mostra fins a quin punt, en tant que grup dominat, els homosexuals han interioritzat el discurs dels dominants, en presentar com a cosa adquirida i legítima l'abandó del principi d'igualtat pel que fa al matrimoni i la filiació.”

Afortunadament, no obstant això, no tots els gais i les lesbianes es troben avui còmodes en el gueto legal: alguns, influïts potser per idees il·lustrades, semblen decidits a no estalviar cap esforç per a intentar valdre's de qualsevol oportunitat que els permeta situar-se com a iguals, de veritat, a la resta de la ciutadania. Per molt que s'escandalitzen aquells que, oposant-se a aquest objectiu, hi veuen un altre exemple de l'arrogància sense límits d'aquesta gent.

(Continuarà.)

Nemo

dimarts, 23 de desembre del 2008

Guetos (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Els ultramoderns i imponents gratacels que dominen avui la ciutat de Frankfurt am Main, i que li han valgut el sobrenom de Mainhattan, recorden al visitant que aquesta urbs no gaire gran (uns 670.000 habitants) és el principal centre financer tant d'Alemanya com de l'Europa de l'euro: allí tenen la seu el Bundesbank, el Banc Central Europeu i la més important borsa de l'Eurozona. Encara que aquest gran protagonisme de Frankfurt a nivell europeu i fins i tot planetari (que ha fet que se la conega també com la metròpoli més petita del món) siga relativament recent, la ciutat és des de fa segles un dels més destacats emporis financers de les terres alemanyes. I la dada que a Frankfurt s'ubicara durant més de tres-cents anys el major gueto jueu d'Alemanya no és pas aliena a aquest fet, ja que des d'aquest gueto operaven importants mercaders –i després també banquers, com els cèlebres Rothschild– pertanyents a aquesta minoria que van contribuir de forma molt significativa a donar impuls a la ciutat.

Encara que la paraula gueto provinga del nom del barri en què des del 1560 es va obligar a residir els jueus a Venècia (el Ghetto), l’equivalent de Frankfurt era molt anterior, ja que havia sigut establit, amb el nom de Judengasse (‘carreró dels jueus') l’any 1462. Abans d'aquesta data, fins i tot molt abans, hi havia ja jueus a Frankfurt, i de fet existia un barri jueu situat en ple centre de la ciutat, amb una sinagoga que s'alçava vora la catedral imperial cristiana. Precisament la proximitat d'ambdós edificis va ser utilitzada com a excusa, quan va pujar el nivell de judeofòbia, per a posar fi a aquesta situació: l'emperador Frederic III, argüint que “els gemecs dels jueus en la seua sinagoga” resultaven molestos per als qui acudien a missa a la veïna catedral, va ordenar no sols la destrucció de la sinagoga sinó també el trasllat forçós de tots els jueus de Frankfurt a un nou carrer que s'havia de construir extramurs (en una zona poc salubre) i que estaria envoltat per una muralla amb només dues portes, una a cada extrem del carrer. Així, mentre que abans a la zona jueva de la ciutat vivien també molts cristians, a la nova Judengasse només podrien establir-s’hi els jueus, i cap jueu no podria viure a la ciutat fora dels murs del gueto; mentre que abans jueus i cristians podien moure's lliurement per tota la ciutat, ara es prohibia als jueus eixir del gueto a les nits, els diumenges i les festes cristianes i durant l'elecció i coronació de l'emperador (que tenien lloc a la catedral de Frankfurt); a més, uns pocs anys abans s'havia obligat els jueus a portar sempre a la roba un signe distintiu, i s'havia prohibit als cristians assistir a les celebracions i bodes dels jueus. En definitiva: el que es va ordenar el 1462 va ser la segregació forçosa de la comunitat jueva de Frankfurt respecte a la resta de la població (i si no se'ls va expulsar sense més, com ocorria per aquells anys en altres ciutats alemanyes, va ser segurament a causa de la importància que tenien per a l'economia de la ciutat i, via impostos, per a les arques imperials).

Actualment sentim amb una certa freqüència que l'expressió gueto gai, o simplement el substantiu gueto, s'apliquen en els mitjans de comunicació (o en altres contextos) en referència a determinats aspectes de la realitat LGTB contemporània dels països d'Occident, i en especial a certes àrees de les grans ciutats on es produeix una especial concentració de serveis destinats al públic homosexual, i de vegades també una major proporció de residents gais i lesbianes que a la resta de la ciutat. Personalment, trobe molt interessant establir paral·lelisme entre les realitats històriques de les minories homosexual i jueva d'Occident, i de fet jo mateix he provat a fer-ho en altres articles (1) d'aquesta secció, però també crec que en fer el dit paral·lelisme és imprescindible tenir en compte tant les semblances com les diferències entre ambdues realitats.

Els qui defensen l'expressió gueto gai poden argumentar que en l'origen de la diferenciació, ja siga espacial o simplement identitària, dels homosexuals hi ha l'homofòbia, com en el dels guetos jueus hi havia la judeofòbia, i que si no hi haguera homofòbia no farien falta ni llocs, ni negocis, ni mitjans de comunicació, etc. destinats específicament a gais i lesbianes; de fet, afigen alguns, ni tan sols no faria falta que existiren els conceptes mateixos de gai i lesbiana: cada individu seria lliure per a establir les relacions afectivosexuals que li abellira en cada moment, de forma tan pública i oberta com creguera convenient, sense que això li suposara cap problema en el seu entorn social. Tot això em pareix tan suggeridor com discutible, però no aprofundiré ara en aquests aspectes. El que voldria assenyalar en aquest punt és que, en usar una expressió tan carregada de connotacions –negatives, òbviament– com gueto gai (o en parlar de gueto en al·lusió a la comunitat LGTB), es tendeix a passar per damunt de diferències molt significatives entre el que van ser els guetos jueus i el que és avui la realitat de gais i lesbianes a Occident.

Centrant-nos en el cas dels barris homos que han aparegut en les últimes dècades, és fonamental adonar-se que aquests no existeixen per a la segregació (molt menys forçosa) de la població homosexual, sinó que, com ens recorda Didier Eribon (Réflexions sur la question gay), “els contorns d'aquests ‘enclavaments' gais en les grans ciutats són (…) bastant difusos [recordem que els guetos jueus, en canvi, estaven emmurallats] i canvien al ritme de les obertures i els tancaments de bars, cafés o restaurants; els comerços gais són una minoria i, per descomptat, el carrer està obert a tots. És, doncs, la mescladissa el que predomina.” Més encara: segons el mateix autor, “fenòmens com ara (…) el desenvolupament de barris homosexuals a les grans ciutats d'Europa marquen la reobertura de les portes que el ‘món gai' s'havia vist obligat a tancar sobre si mateix durant un llarg període. Allò que pareix deixar estupefactes els observadors indignats per l'aparició d'un barri gai (…) és que aquesta nova visibilitat homosexual obri tota una cultura al món exterior i entra en interacció amb la ciutat”. Obertura i interacció amb la ciutat, per tant, en comptes de tancament i segregació/marginació: si calguera establir un paral·lelisme amb la realitat hebraica de l'antic Frankfurt, sembla que seria el barri jueu originari, sense murs ni obligacions o prohibicions destinades a minimitzar el contacte entre jueus i cristians, aquell barri mesclat que gosava tenir una sinagoga just al costat de la catedral, el que més podria recordar a la realitat LGTB contemporània, i no el gueto en què els jueus –i només ells– van ser tancats per la força a partir del 1462.

(Continuarà.)

Nemo

Nota:

(1) Vegeu els articles “Fum”, “L'aiguamoll”, “Les arrels de l'odi” (1 i 2) i la sèrie “Holocaust/s” (1, 2, 3 i 4).

dijous, 18 de desembre del 2008

Go East?

(Aquest article s'ha publicat en el número 7 -hivern 2008/09- de la revista Full Lambda, editada pel valencià Col·lectiu Lambda de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals.)

A la dècada del 1970, quan la ciutat californiana de San Francisco podia semblar una mena d’utopia de l’alliberament gai i per això atreia un gran nombre d’homosexuals d’arreu dels Estats Units, els Village People recuperaven un vell lema dels temps de la colonització del Llunyà Oest –“Go West, young man”– per convidar el seu públic a buscar també “el sol en ple hivern” a la vora del Pacífic. Go West, versionada després pels Pet Shop Boys, ha esdevingut amb els anys un dels himnes gais més coneguts. En l’actualitat, però, les coses han pres un altre color: avui hi ha dos estats nord-americans de la costa est, Massachussetts i Connecticut (tots dos de Nova Anglaterra) on les parelles homosexuals veuen reconegut el seu dret al matrimoni, mentre que a Califòrnia els votants van decidir en referèndum el passat 4 de novembre –el mateix dia que Obama va guanyar les eleccions presidencials– eliminar el dret al matrimoni, i per tant la igualtat legal amb la resta de la població, dels seus conciutadans gais i lesbianes. Ha arribat l’hora, doncs, de canviar de tornada i cantar Go East?

Cal remarcar que allò que es plantejava en aquest referèndum era, precisament, eliminar un dret que en aquell moment ja estava reconegut a Califòrnia, i així figurava en el títol oficial de la proposta que se sotmetia a votació. Els impulsors d’aquesta iniciativa homofòbica –coneguda com Proposition 8– havien volgut titular-la, maliciosament, “Llei de protecció del matrimoni a Califòrnia”, malgrat que el que pretenien en realitat era la desprotecció legal dels 18.000 matrimonis homosexuals ja celebrats llavors en aquell estat, i la de totes aquelles parelles de gais i de lesbianes que en el futur pogueren voler accedir allí al matrimoni. La justícia californiana, però, no els permeté aquesta insidiosa maniobra, i va determinar que el títol de la proposta homòfoba havia de ser aquest: “Proposició 8. Elimina el dret de les parelles del mateix sexe a casar-se”. Aquest dret l’havia reconegut el Tribunal Suprem de Califòrnia (que és el tribunal constitucional d’aquell estat) al maig d’enguany mateix, en dictaminar que la prohibició dels matrimonis homosexuals violava els drets de les parelles del mateix sexe segons la Constitució californiana.

Els votants que acudiren el 4 de novembre a les urnes de Califòrnia van decidir, per tant, canviar la Constitució del seu estat per a suprimir un dret que en aquell moment hi era plenament reconegut als ciutadans. Però, si ja la Declaració d’independència dels Estats Units, document fundacional d’aquell país i text bàsic dels orígens de la moderna concepció occidental de la democràcia, proclamava l’any 1776 que els governs, els estats, “s’institueixen entre els hòmens” a fi de “garantir” els “drets inalienables (…) a la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat” que té tota persona –ja que, s’argumentava, tots som essencialment iguals–, quin sentit pot tindre que un estat democràtic, en lloc de garantir els drets i la igualtat dels seus ciutadans com és la seua obligació i raó de ser, els suprimisca? Que elimine la llibertat instaurada per retornar a un estat de coses que ja havia sigut reconegut abans com a opressiu?

Aquesta profunda contradicció entre la Proposició 8 i els valors democràtics fonamentals fa que els defensors dels drets LGTB se senten carregats de raó i de legitimitat per a continuar oposant-s’hi avui, tant als tribunals, on ja han iniciat diversos processos legals, com als carrers de les ciutats californianes, on des del 4 de novembre s’han succeït les manifestacions. I probablement és aquesta mateixa contradicció el que ha fet que reben alguns suports que des d’ací ens poden resultar sorprenents, com ara el del governador republicà de Califòrnia, el famós Arnold Schwarzenegger, que ha declarat que els qui lluiten pel dret de les parelles homosexuals al matrimoni “No s’han de rendir. Han de continuar pressionant fins que aconseguisquen el seu objectiu”, i ha afegit que ell confia que el Tribunal Suprem californià anul·larà la Proposició 8. També l’església episcopaliana –la branca estatudinenca de la comunió anglicana– s’ha posat al costat dels defensors dels drets que la proposició homofòbica pretén eliminar, i així el bisbe episcopalià de Los Angeles ha exhortat els seus conciutadans a “examinar les seues consciències i desterrar la seua ignorància sobre l’homosexualitat”, a més de recordar que els textos bíblics “també van ser utilitzats per a justificar l’esclavitud” en el passat.

Ben diferent ha sigut la reacció del president dels bisbes catòlics espanyols, Rouco Varela, que ha fet unes declaracions a la COPE de les quals es desprén que voldria veure suprimit en referèndum, també a l’Estat espanyol, el dret de les parelles homosexuals al matrimoni. La qual cosa ens recorda que aquest dret continua pendent, ací, de la decisió del Tribunal Constitucional sobre el recurs que el PP hi va posar, i que una vegada i una altra s’ha negat a retirar. Si en el futur, per aquesta circumstància o per qualsevol altra, el nostre dret a accedir al matrimoni i la nostra igualtat jurídica amb la resta de la ciutadania es veren també en perill –cosa que, per desgràcia, està lluny de ser impossible–, hauríem de seguir l’exemple dels gais i les lesbianes californians. En lloc de pensar a emigrar –no cap a l’est en el nostre cas, sinó cap al nord, on ja Bèlgica, Holanda i Noruega ens reconeixen el dret al matrimoni, i prompte s’hi afegirà Suècia–, hauríem de quedar-nos ací, a la nostra terra, per a continuar plantant cara a l’homofòbia i batallar. Com a Califòrnia: per la nostra dignitat i pels nostres drets, però també –no ho oblidem– pels principis democràtics més elementals i irrenunciables.



Nemo

dilluns, 15 de desembre del 2008

El follet marica i altres prodigis (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 10 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L'homofòbia no sols és capaç d'aconseguir, com ja hem vist, el prodigi d'agermanar individus (aparentment) oposats en la seua manera de ser i pensar: també aconsegueix d’altres portents, com el de fer tornar invisible l'heterosexualitat i extremadament visible l'homosexualitat.

El crític de Babelia que es va estranyar que el llibre de relats de Lawrence Schimel Mi novio es un duende (1) continguera només personatges gais i lesbianes, hauria experimentat alguna vegada en la seua vida sorpresa o incomoditat en constatar que molts altres llibres contenen únicament personatges heteros? Segurament, no: aquest pensament ni tan sols no li degué passar mai pel cap. Per què? Doncs molt senzill: perquè per a ell l'heterosexualitat dels personatges de tots aquests altres llibres era invisible (era allò normal), mentre que l'homosexualitat dels éssers fantàstics de Schimel tenia una visibilitat tal que feia mal als ulls.

Admetem-ho: sempre ens hem queixat de la invisibilitat a què ens sotmet l'heterosexisme dominant (encara que siga sota la disfressa de la tolerància liberal) en la nostra societat, però la veritat és que gais i lesbianes estem ben lluny de ser invisibles en l'ara i ací. Ben al contrari: posseïm una visibilitat encegadora, que danya els sensibles òrgans visuals de molts heteros… i fins i tot d'alguns homos discrets. Els exemples que demostren aquest fet els trobem en abundància diàriament: per exemple, sempre que anem agafats de la mà o ens fem una besada pel carrer i percebem al nostre voltant mirades iritades davant d’un semblant excés de visibilitat per la nostra part. O sempre que se'ns critica per voler casar-nos, quan podríem, simplement, viure junts sense obligar a ningú a obrir els seus tendres ullets a la verdadera naturalesa de la nostra relació. O sempre que la ploma –dura i tallant, malgrat el nom que porta, per a les delicades retines dels homòfobs– és objecte de reprovació o d'escarni. O…

No és estrany, per tant, que l'Orgull LGTB coga tant a tantes pobres còrnies homofòbiques, inflamades davant d'aquesta vertadera supernova que últimament explota cada any, al voltant del 28 de juny, als carrers de les nostres ciutats, i en el cas espanyol especialment als de Madrid. Des dels qui escriuen cartes al director d’El País fins a la mateixa reina d'Espanya, tots pareixen patir el mateix problema ocular a principis de l'estiu. I no sols en aquesta època: l'aparició de personatges LGTB en la petita pantalla ja ha aconseguit generalitzar aquests mateixos símptomes a la resta de l'any. Tenim, per exemple, el cas del pobre jutge granadí els ulls del qual no estan encara preparats per a l'enlluernadora claredat que desprenen els besos i les carícies entre personatges televisius del mateix sexe: “Que no ens vulguen ficar per la força, a puntellades, coses que ara com ara no són normals”, clama l'infortunat, mentre exigeix que se li done temps per a anar evolucionant.

El que fereix tant la vista d'aquests individus (que, per descomptat, tenen molts amics gais –si és que no ho són ells mateixos–, ens comprenen i ens respecten) és justament això: veure's forçats a contemplar “coses que no són normals” per a ells. L'heterosexualitat, en canvi, no pot fer mal a ningú, precisament perquè sí que és normal; més encara, és allò normal. Amb l’heterosexualitat s’esdevé el mateix fenomen que els antics atribuïen a la música de les esferes, és a dir, al so sublim que, pensaven, devien produir els astres en moure's sobre els nostres caps: de tan acostumats com estaríem els éssers humans a aquest so des del nostre naixement, hauria esdevingut completament inaudible per a nosaltres. De la mateixa manera, l'heterosexualitat està tan present en el nostre entorn social i cultural des de la nostra primera infància que resulta invisible, indetectable: quan veuen una parella hetero pel carrer o en una sèrie de la tele, quan lligen un llibre farcit de personatges heteros, la gran majoria dels nostres conciutadans –inclosos molts suposats progressistes– no veuen una parella, una sèrie o un llibre heterosexuals. Veuen simplement una parella, una sèrie, un llibre. Allò normal, vaja.

Així que en realitat no som els homos els invisibles, sinó els heteros. I no és que els homòfobs pretenguen invisibilitzar-nos, fer-nos invisibles: no, això seria fer-nos com ells. El que volen en realitat és ocultar-nos, ja siga en l'armari, davall del llit o darrere d'una façana hipòcrita; perquè, diuen, no poden suportar la nostra llum. Doncs caldrà dir-los que ho sentim, però el problema en la vista el tenen ells, no pas nosaltres. Que es posen ulleres de sol; o, millor encara, que proven a llevar-se les ulleres de l'homofòbia. Veuran que bé que els va.

Nemo


Nota:

(1) Quan aquest article es va publicar en dosmanzanas.com, Lawrence Schimel va tindre l'amabilitat (moltes gràcies, Lawrence) de deixar-m'hi un comentari en què reproduïa textualment la breu ressenya de què m'havia parlat en l'acte de presentació a València del seu poemari Desayuno en la cama, i en la qual jo he basat aquests dos articles sobre "El follet marica i altres prodigis". Aquesta és, doncs, la ressenya de Babelia en qüestió:

“Fantasmas, licantropia, encantamiento y vampirismo en 16 cuentos protagonizados por gays y lesbianas. Aunque tramados con oficio y conocimiento del género, el conjunto acaba resultando repetitivo y convencional en la explotación única del componente sexual.”

M[arcos] G[IRALT]-T[ORRENTE] (1998). «Dieciséis cuentos homosexuales». El País (Babelia 349), 18-7, 10.

dimecres, 10 de desembre del 2008

El follet marica i altres prodigis (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Endevina endevinalla: què tenen en comú Fidel Castro i Margaret Thatcher? No sembla fàcil trobar molts punts de vista que pogueren compartir el dictador comunista cubà i la (ultra)conservadora premier britànica, però el cas és que haver-n’hi, n’hi ha. N’hi ha un, si més no: com assenyalava ja el 1989 l'historiador i sociòleg gal·lés Jeffrey Weeks, ambdós líders coincidien a veure l'homosexualitat com “una cosa que cal denigrar i evitar”. Si Castro va arribar a internar els gais en camps de treballs forçats (com vam veure en “Els jueus de Cuba”) per previndre que la joventut cubana poguera contaminar-se de l’antisocial personalitat d'aquells, Thatcher va convertir també l'homofòbia en política d'Estat quan, durant el seu últim mandat, el partit que ella liderava va proposar i aprovar al Parlament una norma (coneguda com section 28) que prohibia a les autoritats locals “promoure deliberadament l'homosexualitat o publicar materials amb la intenció de promoure l'homosexualitat”, i fins i tot “promoure l'ensenyament en qualsevol escola subvencionada de l'acceptabilitat de l'homosexualitat com una suposada relació familiar”. Els conservadors britànics s'avançaven així de quasi deu anys al projecte de llei que l'anterior i ultracatòlic govern polonés havia anunciat –i que finalment no va poder fer aprovar abans d'haver de convocar unes eleccions anticipades de les quals, per fortuna, va eixir derrotat– per a defensar els jóvens d’“els continguts que amenacen el seu normal desenvolupament psíquic i moral”, entre els quals s'incloïa explícitament “la propaganda de l'homosexualitat”.

Si l'homofòbia és capaç d'obrar el miracle de posar d'acord els comunistes totalitaris del Carib amb els anticomunistes feroços d'Albió i de l'Est europeu, potser caldrà considerar com a prodigis menors i quasi d'estar per casa altres fets semblants però no tan espectaculars; fenòmens que, de tota manera, no deixen de tindre interés. Dimecres passat vaig assistir amb el meu marit a la presentació en una botiga “de cultura arc iris” de la meua ciutat, València, de l'últim llibre de Lawrence Schimel, el poemari sobre el sexe i el (des)amor entre hòmens Desayuno en la cama. L'escriptor (jueu descregut, novaiorqués i prolífic, com el meu admirat Woody Allen, però bastant més jove i –diguem-ho tot– guapo que aquest) va enfocar l'acte, més que no com una presentació de llibre a l'ús, com una agradable i distesa conversa amb els qui havíem acudit a la convocatòria (una vintena de persones, tots hòmens llevat d'una periodista d'una ràdio local, tot i que bastant variats quant a l’edat i l’aspecte). Al·ludia Schimel a les dificultats que troba un llibre com el seu per a atraure l'atenció del públic lector heterosexual, i particularment dels hòmens heteros, i explicava aquest fet mitjançant la imatge de la piràmide social. Segons aquesta, les nostres societats occidentals modernes comprenen una gran varietat de grups socials, però aquests no es troben tots al mateix nivell, sinó que les desigualtats de poder i prestigi donen a la societat una forma piramidal: així, en cada pis de la piràmide, els qui hi estan situats miren cap amunt i cap al seu propi estrat, però rarament miren cap avall, cap als qui són encara menys que ells per a la jerarquia social. D'aquesta manera, els qui ocupen el cim de la piràmide (els hòmens heteros, autòctons, blancs i d'ascendència cristiana) tendeixen a desinteressar-se de tots els altres grups socials i de la literatura escrita per i per als membres d'aquests (després comentàrem ell i jo que això mateix s’esdevé amb les llengües: els qui parlen una llengua de gran extensió i ascendència s'interessen poc pels idiomes menors i per les literatures que s'hi expressen, la qual cosa explica l’interès tan escàs que hi ha en l'Espanya monolingüe en castellà, fora d'alguns autors aïllats, per les altres llengües i literatures de l'Estat, o també que als EUA –com va apuntar el mateix Schimel– tan sols un míser 3% de tots els llibres que es publiquen, incloent tant ficció com no-ficció, siguen traduccions).

Se'm va acudir preguntar-li llavors com s'havia sentit tractat ell, en tant que escriptor de llibres de temàtica LGTB, per la crítica i els mitjans de comunicació espanyols. I en la seua resposta, Schimel va evocar un comentari que havia aparegut en Babelia, el suplement literari d’El País, sobre el seu llibre de relats Mi novio es un duende: el crític, després d'elogiar les capacitats literàries de l'autor, no havia pogut resistir-se a mostrar la seua incomoditat amb el fet que tots els personatges de l'obra foren gais o lesbianes. Atés que el llibre pertany al gènere fantàstic, sembla obvi que no devia ser la preocupació pel realisme o la versemblança el que estava darrere de la incomoditat d'aquell individu, sinó més aviat l’excés de visibilitat homosexual que trobava en les pàgines de Schimel. O algú creu que el crític en qüestió s'hauria mostrat igualment preocupat si el llibre continguera únicament elfs, nimfes i altres éssers sobrenaturals heteros com Déu mana? L'anècdota em va fer pensar immediatament en les cèlebres (suposades) declaracions de la reina d'Espanya sobre els gais i la nostra mania de mostrar-nos orgullosos de ser-ho fins pel carrer i tot: i és que una mateixa –o semblant– homofòbia (liberal, per descomptat) pot traure el cap, ves per on, tant en les paraules d'una senyora de sang blava lligada a l'ortodòxia que segreguen les cúpules cristianes com en les d'un guru de la intel·lectualitat progressista hispànica. Com diria el meu company de dosmanzanas.com Enrique Olcina: “la qual cosa demostra que per a quedar com una reina no cal dir-se Sofia”.

(Continuarà.)

Nemo

dimarts, 2 de desembre del 2008

Homofòbia ‘liberal' (i 5)

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En començar aquesta sèrie jo expressava una certa incomoditat davant del terme homofòbia liberal –que, deia, em sonava a oxímoron– però a continuació reconeixia que si amb aquesta expressió es vol al·ludir a l'homofòbia que realment ha existit i existeix encara en els sistemes en què s'ha pretés concretar el pensament liberal, llavors no hi ha dubte que l’ús n’està justificat.

Em pareix important, no obstant això, assenyalar les profundes contradiccions que hi ha entre aquesta homofòbia liberal i els principis bàsics del liberalisme, de la democràcia liberal, establits fa més de dos segles. No podem oblidar que quan gais i lesbianes plantegem les nostres reivindicacions davant de la societat, amb l'objectiu que se'ns reconeguen els mateixos drets i llibertats que a la resta de la ciutadania, el que reivindiquem no és que amb nosaltres es faça una excepció ad hoc per a integrar-nos socialment, ni menys encara per a obtindre una posició de privilegi; simplement exigim que se'ns aplique de forma conseqüent també a nosaltres aquests mateixos principis que, com hem vist al llarg d'aquesta sèrie d'articles, se suposa que estan en la base dels moderns sistemes democràtics d'Occident. Que no se'ns excloga ni margine; que no se'ns discrimine ni segregue.

L'homofòbia liberal no és –i així ho hem constatat en les columnes anteriors– una ideologia coherent: no és coherentment liberal. A propòsit d'aquesta qüestió diu Alberto Mira, en De Sodoma a Chueca, que “la nova aparença de liberalisme és fàcil d'adoptar, fins i tot per als homòfobs més recalcitrants”. “Aparença de liberalisme”, en efecte. I què s'amaga, llavors, darrere de la careta? No cal ser molt agut per a sospitar de l'homofòbia de sempre, la tradicional d'Occident, la de matriu judeocristiana. I tampoc no resulta difícil confirmar la nostra sospita en el cas de les manifestacions més dures d'homofòbia que trobem en les democràcies occidentals, és a dir, en aquelles societats en què s'ha perseguit legalment l'homosexualitat, o la sodomia. Ho vam veure veure en la segona part d'aquesta sèrie pel que fa als Estats Units d'Amèrica, però ja anteriorment ens havíem ocupat d'altres casos semblants, com la Gran Bretanya o la República Federal d'Alemanya (vegeu la columna “Holocaust/s (1)”). En aquests països eren –són– ben paleses les arrels cristianes de l'homofòbia institucionalitzada.

En el cas de la laica República Francesa, en canvi, o fins i tot en el de la secularitzada Espanya d’avui, pot resultar a priori menys versemblant que la tradicional homofòbia cristiana –catòlica, en aquests llocs– es trobe darrere d'un discurs, el de la 'homofòbia liberal', que es presenta ben sovint com tolerant, modern i fins i tot científic. Així i tot, ja vam veure que Daniel Borrillo assenyalava com el discurs de l'homofòbia liberal a la francesa “sobreentén la idea que en l'homosexualitat hi ha alguna cosa nefasta que necessita romandre amagada”. I aquesta idea, d'on deu haver eixit? Difícilment podem obviar, en intentar respondre a aquesta pregunta, el fet que la cultura cristiana plurisecularmente dominant a Occident ha estat inoculant –en la teoria o en la pràctica– aquesta mateixa noció en les nostres societats des de l'Edat Mitjana, i encara hi continua encabotada. D'altra banda, probablement no hem d'acceptar sense més com a plenament conseqüent aquesta laïcité que la França actual ha heretat de la Tercera República de finals del segle XIX i principis del XX: com assenyala el filòsof francés Michel Onfray (vegeu la columna “Antifísics i pseudolaics”), “la laïcització de la moral judeocristiana correspon molt sovint a la reescriptura immanent d'un discurs transcendent”; o en altres paraules: “Amb un llenguatge racional [o pretesament tal, podria matisar-se] (…), la quinta essència de l'ètica judeocristiana persisteix” en “els manuals de moral de les escoles republicanes”. Els efectes d'aquesta enganyosa laïcització perduren encara en el nostre propi temps: així trobem, per exemple, que el 1990, “a França, el procurador general del Tribunal de Cassació invocava la ‘moral tradicional' per a denegar drets a les parelles del mateix sexe”, segons que recull Borrillo en el seu assaig Homofobia.

El discurs homòfob pretesament liberal és a més la disfressa lingüística idònia, en societats que es veuen a si mateixes com a laiques o secularitzades, per a fer més presentables –més digeribles– uns prejudicis que de fet responen a creences de tipus religiós. Per això no sorprén reconéixer sovint, entre els qui apareixen com a referents públics de l'homofòbia liberal, individus i entitats la vinculació dels quals amb les cúpules religioses i/o l'ortodòxia que aquestes prediquen és palesa i fins i tot estreta; i no podem oblidar que les grans religions monoteistes i tot allò que hi gravita al voltant (organitzacions, mitjans de comunicació, partits polítics…) són avui el principal suport de l'homofòbia en les democràcies liberals d'Occident. Així, doncs, no té res de casual que entre les declaracions que una periodista de l'Opus Dei atribueix a la reina d'Espanya puga trobar-se, al costat d’una expressió de llibre de l’homofòbia liberal, la peculiar asseveració que "S'ha d'ensenyar religió a escola, almenys fins a una certa edat: els xiquets necessiten una explicació de l'origen del món i de la vida". Sentència reveladora de tota una visió del món que, per descomptat, es troba molt lluny dels paràmetres del liberalisme, de la modernitat o del pensament racionalista i il·lustrat.

En definitiva, l'exclusió de les persones homosexuals d'aquesta igualtat de drets i llibertats que els textos fundacionals del liberalisme proclamen des de fa més de dos segles per a tot ésser humà i tot ciutadà, i la consegüent inferiorització retòrica, jurídica i social de gais i lesbianes, constitueixen una deplorable anomalia en el funcionament de les modernes democràcies d'Occident. Anomalia darrere de la qual no podem deixar de percebre la interferència d'un sistema de creences dogmàtic que no sols és preliberal, sinó que històricament ha representat el principal obstacle per a la implantació i el desenvolupament en les nostres societats de les idees liberals. L'homofòbia liberal és, per tant, reaccionària en realitat, mentre que la lluita pels drets LGTB forma part de l'esforç per continuar desenvolupant i aplicant, en aquest segle XXI, unes idees l'actualitat -la pertinència per al nostre temps- de les quals posa de manifest el fet mateix que encara avui siga necessari lluitar per elles.

Nemo