Els jueus de Cuba

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“En un dels viatges que Raúl Castro va fer a Bulgària va trobar que allí els carrers estaven molt ‘nets', que no hi havia elements ‘antisocials', i va preguntar com s'havia resolt el problema, sobretot el problema dels homosexuals, que a ell l’inquietava particularment. Li van contestar: ‘Tenim un camp on fiquem aquests antisocials, sobretot els homosexuals que a vostès els preocupen tant.' Així es van implantar camps semblants a Cuba.” Amb aquestes paraules explica Heberto Padilla, escriptor cubà en l'exili des del 1979, l'origen dels camps de treballs forçats de la Cuba revolucionària denominats UMAP (Unidades Militares de Apoyo a la Producción), en la pel·lícula documental de Néstor Almendros i Orlando Jiménez Conducta impropia. Amb independència que l'anècdota siga més o menys verídica, el fet és que les UMAP, un vertader gulag caribeny per a homosexuals i altres antisocials, van existir realment en la segona meitat de la dècada del 1960. Així doncs, aquell malson que reproduïa, a l'altra banda del planeta, el de l'estalinisme a l'URSS es va iniciar molt després de la mort de Stalin i de la posterior denúncia pública de molts dels horrors perpetrats pel seu règim a càrrec de les mateixes autoritats que el van succeir. Si, com vam veure en la recent entrada "Retorn de l'URSS", va ser Stalin el responsable del canvi d'actitud cap a l'homosexualitat del règim soviètic (que va passar de la despenalització l’any 1917, mantinguda en el Codi penal del 1922, a la repenalització el 1933), com expliquem que la seua influència arribara fins al Carib més d'una dècada després de la mort del dictador, quan a més la seua figura es trobava ja fortament qüestionada?

El fet és que la desestalinització de l'URSS mai no arribà a implicar el retorn, per als gais i les lesbianes d'aquell país, a la situació prèvia al 1933: la consideració de l'homosexualitat com a delicte va continuar vigent fins al final mateix, a principis de la dècada del 1990, del règim nascut de la revolució bolxevic. Resulta per tant raonable veure, com fa Heberto Padilla, la influència del bloc soviètic –molt intensa en la Cuba castrista durant dècades– darrere de la política postrevolucionària cubana de severa persecució contra els homosexuals. Però això ens planteja un nou problema: el de per què es va mantenir en aquest aspecte precisament la política de Stalin en plena etapa de desestalinització, i fins i tot es va arribar a exportar a l'altre extrem del món.

Una resposta a aquesta última pregunta podem trobar-la en l'influx que exercí en les autoritats comunistes tant soviètiques com cubanes l'herència sociocultural d'ambdós territoris, on la tradició cristiana –ortodoxa o catòlica– determinava, junt amb un masclisme inveterat, la presència i el fort arrelament en la societat d'actituds cruament homofòbiques. No obstant això, si tant la revolució bolxevic com la cubana es presentaven com a moviments rupturistes decidits a construir una nova societat sobre la base d'una ideologia suposadament racionalista i igualitarista, per què havien de mantenir i actualitzar superficialment aquells vells prejudicis, en lloc de combatre'ls?

Per a intentar resoldre aquesta paradoxa pot adduir-se que la mateixa base ideològica dels règims comunistes, és a dir, el marxisme –el marxisme tal com l’interpretaven els règims en qüestió, és clar– contenia elements que afavorien l'homofòbia i la intolerància cap als dissidents sexuals. Cal reconéixer que en aquest paradigma ideològic, els drets i les llibertats individuals es troben sempre completament supeditats a un suposat bé comú de la societat que és definit pel poder de l'Estat sense participació vertadera dels ciutadans, amb la qual cosa resulta fàcil per al poder justificar la persecució dels homosexuals, al·legant simplement que la difusió de l'homosexualitat és una cosa indesitjable per a aquell pretés bé comú. Així ho van fer, de fet, els diversos règims comunistes, que van presentar l'homosexualitat com una mostra de degeneració típicament burgesa i capitalista aliena a la saludable classe del proletariat, i a partir d'ací la van identificar directament amb la contrarevolució i fins i tot amb el feixisme: “Extermineu els homosexuals, i el feixisme desapareixerà”, va arribar a escriure l'escriptor soviètic –fundador del realisme socialista, tan del grat de Stalin– Maksim Gorki.

Però d'altra banda, a penes es troben al·lusions a l'homosexualitat en els textos teòrics centrals d’aquesta ideologia. Tan sols en l'assaig L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat, de l'estret col·laborador de Marx –i coautor amb ell del Manifest comunista– Friedrich Engels, trobem aquesta referència als grecs de l'antiguitat: “Aquests, que s'haurien enrojolat de mostrar el més petit amor a les seues dones, es recreaven amb les hetaires [prostitutes] en tota mena de galanteries; però l'enviliment de les dones es va venjar en els homes i els va envilir al seu torn, en portar-los a les repugnants pràctiques de la pederàstia i a deshonrar els seus déus i a si mateixos amb el mite de Ganimedes”. També ens és coneguda una carta dirigida per Engels a Marx en la qual, arran de l'activisme uranista del pioner de la lluita pels drets LGTB Karl Heinrich Ulrichs, Engels comenta això amb referència als qui ell mateix denomina “els pederastes”: “No se'ls pot escapar la victòria. Guerre aux cons, paix aux trous-du-cul [‘guerra als conys, pau als forats del cul'] es dirà d'ara endavant. Nosaltres podem considerar-nos afortunats de ser massa vells per a témer haver de pagar personalment un tribut carnal a la victòria d'aquest partit. Però les jóvens generacions…! Siga dit de passada, tan sols a Alemanya podria un tipus com aquest manifestar-se en públic, transformar la porqueria en teoria i invitar: Introite [‘entreu'].” Amb càrrega de sarcasme o sense, en ambdós fragments reconeixem avui amb facilitat l’aroma rància d'un moralisme heterosexista i una homofòbia tan elemental com fermament arrelada.

Aquests factors –és a dir, la pervivència en la societat postrevolucionària, i en els mateixos dirigents de la revolució, de prejudicis homofòbics tradicionals, i l'existència en el discurs teòric del poder comunista d'elements contraris a la llibertat individual i afavoridors de l'homofòbia– poden contribuir a explicar per què la penalització i la persecució de l'homosexualitat es van mantenir a l'URSS després de la mort de Stalin i es van propagar a més a la Cuba de Castro. Heberto Padilla, per la seua banda, aporta en Conducta impropia un altre element d'interès: “Una vegada Sartre ens deia que, com que a Cuba no hi havia jueus, doncs hi havia homosexuals: ‘À Cuba il n'y a pas de juifs mais il y a des homosexuels'. L'estat totalitari sempre troba alguna mena d'antagonisme amb alguna zona de la societat. L'homosexual, pense jo (…), és un home que sempre qüestiona el medi en què viu.” Podem interpretar, a partir d'aquest fragment, que els règims comunistes es van mostrar tan hostils envers els homosexuals no sols per ser aquests inherentment inconformistes (i, per tant, elements antisocials per al poder) sinó perquè el totalitarisme sol trobar convenient estigmatitzar i perseguir amb acarnissament una minoria determinada, de manera que aquesta servisca a la resta dels membres de la societat com a boc expiatori de tots els mals que l'afligeixen i com a exemple admonitori de com poden ser d'implacables les seues autoritats amb tot aquell en qui vegen un enemic –o, simplement, un subjecte no prou submís.

En la Cuba actual, les coses han canviat molt. La pressió internacional –per part, entre d’altres, dels moviments d'alliberament gai que van sorgir a Occident a la darreria dels anys 70 i principis dels 80, i que solien identificar-se obertament amb l'esquerra, i també d'intel·lectuals esquerrans com el mateix Jean-Paul Sartre– va aconseguir el tancament dels camps de la UMAP el 1968, i la despenalització formal de l'homosexualitat el 1979. Es va mantenir, no obstant això, la figura de l’“escàndol públic”, i es va usar per a continuar arrestant gais. A principis dels anys 1990 es va suavitzar de nou l'actitud del castrisme en la qüestió LGTB, i el mateix Fidel Castro va declarar el 1992 que l'homosexualitat era “una tendència humana natural que simplement ha de ser respectada”. Mai no s'ha disculpat, però, per haver perseguit brutalment els cubans homosexuals en les dècades anteriors, i en la Cuba d'avui les associacions i publicacions LGTB continuen prohibides. Podem esperar que, amb l'inevitable ocàs de la dictadura dels Castro, arribarà per fi la plena llibertat per als gais i les lesbianes de Cuba?

Nemo

Retorn de l'URSS

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Fa tres anys vaig declarar la meua admiració, i el meu amor, per l'URSS. Allí s'intentava una experiència sense precedents que ens omplia el cor d'esperança i de la qual esperàvem un immens progrés, un impuls capaç d'arrossegar la humanitat sencera. Per assistir a aquest renaixement, sens dubte paga la pena viure, pensava jo, i donar la pròpia vida per contribuir-hi. En els nostres cors i en els nostres esperits lligàvem resoludament al gloriós destí de l'URSS l'esdevenidor mateix de la cultura; moltes vegades ho hem repetit. Voldríem poder dir-ho encara.” En aquestes línies inicials del seu llibre Retour de l'URSS, el gran escriptor francés André Gide ens permet aguaitar a l’interior del seu cor per contemplar-hi com la pletòrica primavera (perquè renouveau, la paraula que hem traduït per renaixement, significa també ‘rebrot' i, d'ací, ‘primavera') que Gide havia vist temps enrere en el comunisme soviètic s'havia transformat, en el moment d'escriure’l, en tardor desenganyada i melancòlica. “Voldríem poder dir-ho encara”, escriu Gide, i entre línies llegim: però ja no ho podem dir. Perquè hem estat allí, a la terra de promissió, i hem vist amb els nostres propis ulls el lleig rostre del totalitarisme: la seua estúpida i brutal autosuficiència, la seua mediocritat conformista i reaccionària, disfressada de messianisme emancipador.

“No seria millor reconéixer (…) que l'esperit revolucionari (i fins i tot simplement l'esperit crític) ja no hi té lloc, que ara és sobrer? El que es demana actualment és l'acceptació, el conformisme. El que es vol i exigeix és l'aprovació de tot allò que es fa a l'URSS: el que es pretén aconseguir és que aquesta aprovació no siga resignada, sinó sincera i fins i tot entusiasta. I el més sorprenent és que s'aconsegueix. D'altra banda, la menor protesta, la menor crítica pot ser objecte dels pitjors càstigs, i a més a més és immediatament sufocada. I dubte que en cap altre país dels nostres dies, ni tan sols en l'Alemanya de Hitler, l'esperit siga menys lliure, estiga més encorbat, més temorós (aterrit), més sotmés.” Aquestes paraules ens permeten calibrar la profunditat de la decepció d'André Gide davant de la realitat de l'URSS de Stalin. Una realitat que l'autor havia conegut de primera mà el 1936 en visitar aquell país acompanyat d'alguns amics, invitat per les autoritats soviètiques com a premi a les seues activitats en defensa de l'URSS a França.

Gide no sols era homosexual, sinó que havia escrit i publicat, entre el 1910 i el 1924, un llibre destinat a combatre els prejudicis homofòbics de la societat del seu temps, Corydon. No pareix, per això, massa aventurat suposar –i així ho fa Dominique Fernandez en Le Rapt de Ganymède– que en el seu desengany sobre la Unió Soviètica hagué d'influir el fet que el 1933 Stalin haguera promulgat un Codi penal que penalitzava de nou, i severament, l'homosexualitat, despenalitzada a Rússia el 1917 per Lenin en abolir tota la legislació de l'època tsarista. En Retour de l'URSS, Gide –conscient de les molt escasses simpaties que la causa homosexual despertava generalment en aquell moment– esmenta aquesta qüestió tan sols en una nota a peu de pàgina, en la que s'ocupa a més de “la recent llei contra l'avortament”. En ambdues disposicions legals veu l'escriptor un inquietant símptoma d'aburgesament de la societat soviètica, esgotat ja l'impuls revolucionari: “Amb la restauració de la família (com a 'cèl·lula social') i de l'herència, el gust pel lucre, per la possessió privada, tornen a ocupar un lloc preferent”, i fins i tot es comença a formar ja “una espècie d'aristocràcia” de nou encuny, la dels benpensants i els conformistes, denuncia Gide. Més endavant afirma que “aquesta restauració de la família, de la propietat privada, de l'herència troben una explicació vàlida” en la por a un atac des de l'exterior (des d'Alemanya, en concret), que fa que les autoritats consideren necessari “proporcionar al ciutadà soviètic el sentiment que té algun bé personal a defendre.” És, doncs, en nom de la defensa de la pàtria i de la família (del concepte tradicional heterosexista de família, és clar) que els drets i les vides de les persones homosexuals es veuen de nou trepitjats en la dècada del 1930 per un Estat soviètic que va recordant, cada vegada més, el mateix poder tsarista que havia reemplaçat.

La mort de Stalin el 1953 permetrà als seus successors dur a terme algunes reformes que atenuen la brutalitat del règim: Khrusxov, després de denunciar davant del món alguns dels horrors de l'estalinisme, desmantellarà els terribles camps de presoners del Gulag. També legalitzarà de nou l'avortament el 1955; no despenalitzarà, en canvi, l'homosexualitat, que continuarà sent castigada a la Unió Soviètica fins a l'enfonsament mateix d'aquesta, l’any 1991. Només el 1993 el president de la nova Rússia Borís Ieltsin, pressionat pel Consell d'Europa, posarà fi a la persecució legal de l’homosexualitat, sense cap debat públic. Encara avui no sabem el nombre dels condemnats per aquest concepte durant els anys de domini de Stalin (caldrà esperar, per a conéixer-lo, que es facen públics els arxius del KGB i altres); durant les dècades següents pareix que es va empresonar per aquest concepte uns 1.000 hòmens l'any, mentre que a les dones homosexuals se les sotmetia a tractaments psiquiàtrics obligatoris per a curar-les.

Avui dia en la societat russa segueix viu en gran part el llegat de l'estalinisme, continuació en tants aspectes del de la Rússia tsarista: aquesta Santa Mare Rússia que des de fa segles se sent i s'afirma davant del món com a hereva de l'Imperi Bizantí i campiona de l'ortodòxia cristiana. I una de les manifestacions de la vigència actual d'aquesta funesta herència del passat és, precisament, la difícil situació de la comunitat homosexual a l'immens país euroasiàtic. L'any 2002, Gennadi Raikov, líder d'un grup de d'ideologia conservadora i vinculat al Kremlin de Vladímir Putin (aquest últim exmembre, com és sabut, del Partit Comunista i de la policia secreta de la Unió Soviètica –el KGB–, i avui fervent nacionalista rus i devot cristià ortodox) va presentar davant del parlament un projecte de llei per a tornar a penalitzar l'homosexualitat masculina. L'esmentada proposta va rebre suports tant de les diverses cúpules religioses com de certs metges de mentalitat soviètica i d'altres forces socials conservadores. Encara que finalment no va reunir vots suficients per a ser aprovada, la iniciativa va marcar el començament d'una nova onada d'homofòbia explícita en la política i la societat russes que arriba fins al moment present: en aquest context cal emmarcar fets com l'exclusió dels homosexuals de les forces armades el 2003 o la reiterada prohibició oficial de la manifestació de l'Orgull LGTB a Moscou els anys 2006, 2007 i 2008, així com les brutals agressions que van patir, davant la passivitat policial, els qui hi van participar malgrat la prohibició.

Precisament l'Orgull LGTB de Moscou ha sigut blanc, en aquests darrers anys, dels atacs verbals més virulents per part tant dels màxims dirigents a Rússia de les tres grans religions monoteistes (cristians, musulmans i jueus) com de destacats representants dels principals partits russos: així, l'alcalde moscovita (del governamental partit Rússia Unida, nacionalista, conservador i populista), Iuri Lujkov, va assegurar que es tracta d'un acte “satànic”, mentre que el líder de la principal força opositora, el Partit Comunista de la Federació Russa (successor del Partit Comunista de la Unió Soviètica, encara que més estalinista que no ho va ser aquest després de Khrusxov), Guennadi Ziugànov, va declarar que li pareixia una idea “malsana”. De seguidors dels uns i els altres es va nodrir, segons que sembla, el molt variat grup dels qui van apallissar els participants en la marxa. I és que, com demostren la història i el present de Rússia, poques coses uneixen tant aquells qui, lligats a algun tipus de sistema dogmàtic, menyspreen les llibertats i els drets de les persones com el rebuig i l'odi cap als qui s'atrevisquen a dissentir d'un dogma que, pel que es veu, quasi mai falta en el credo dels primers, siga aquest el que siga: el dogma sacrosant de l'heterosexualitat obligatòria.

Nemo