Holocaust/s (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 21 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Com a nacionalsocialistes, (…) en el nostre judici sobre l'homosexualitat –un símptoma de degeneració racial destructiva per a la nostra raça– hem tornat al principi nòrdic que els degenerats han de ser exterminats. Alemanya s'alçarà o caurà segons la puresa de la seua raça.” “Hem d'exterminar aquesta gent de soca-rel... l'homosexual ha de ser eliminat.” Són frases de Heinrich Himmler, el sinistre Reichsführer-SS (cap de les SS) i íntim i servil col·laborador de Hitler. Com veiem, el discurs dels nazis amb referència al col·lectiu homosexual no sonava gaire diferent del que usaven amb relació a la minoria jueva: ambdós grups eren presentats per la propaganda del Tercer Reich com éssers degenerats que constituïen sengles amenaces per al futur de la raça superior; amenaces que, i això no hi havia cap pudor a deixar-ho meridianament clar, havien de ser anihilades per qualsevol mitjà. I no es tractava, en cap dels dos casos, tan sols de paraules: quant als gais, el mateix Himmler ho va demostrar (com assenyala el pensador Javier Ugarte) quan el 1938 va donar l’ordre de traslladar a camps de concentració a tots els hòmens condemnats per crims homosexuals. La majoria d'aquests hòmens trobarien la mort en aquests camps, víctimes d'un tracte particularment cruel i brutal per part dels seus guardians… i fins i tot dels seus mateixos companys de captivitat.

N’hi ha prou, tanmateix, de donar una ullada a les xifres de víctimes de l'estrella groga (els jueus) i del triangle rosa (els hòmens homosexuals) perquè salten a la vista les diferències quant al tractament que els uns i els altres van haver de patir durant el Tercer Reich. D'una banda, tenim cinc o sis milions de jueus assassinats (incloent entre un i dos milions de xiquets), la qual cosa suposa dos terços de tots els jueus d'Europa i un terç dels del món en aquell moment. D'altra banda, dels arrestats per homosexualitat durant el nazisme (uns 100.000), es calcula que entre 5.000 i 15.000 van ser internats en camps de concentració, i d'aquests, al voltant del 60% hi van perdre la vida. En tots dos casos són xifres monstruoses, perquè parlem de persones innocents que van ser assassinades tan sols a causa de l'odi que els professaven els seus botxins; però no podem ignorar la distància tan enorme que hi ha entre les unes i les altres quantitats. Com es pot explicar, per tant, aquesta distància?

Hi ha, en primer lloc, un fet obvi: mentre que en les societats cristianes els jueus havien sigut tradicionalment molt visibles –en algunes èpoques i en alguns llocs se'ls havia obligat fins i tot a portar ben a la vista algun element distintiu, idea que després van recuperar els nazis–, als homosexuals en canvi se'ls havia empés durant segles a ocultar-se, a tornar-se invisibles fent-se passar per normals, és a dir, per heterosexuals. I si bé a Berlín podem trobar durant la República de Weimar una incipient visibilitat homosexual, la pressió dels prejudicis socials i fins i tot de la legalitat vigent assegurava que allò que es podia veure no fóra més que la punta de l'iceberg en relació amb la totalitat de la població alemanya que compartia aquesta orientació; la major part dels gais i les lesbianes seguien, doncs, submergits en les fosques aigües de les convencions d'una societat que, al cap i a la fi, preferia no haver de veure els invertits… ni encara que els tinguera davant del nas. Així doncs, la invisibilitat de la gran majoria dels homosexuals, tot i ser un instrument d'opressió, els va permetre esquivar una persecució especialment despietada i atroç durant el Tercer Reich.

En segon lloc, la mateixa actitud dels jerarques nazis pel que fa als homosexuals era més ambigua que en el cas dels jueus. I no em referisc principalment, en escriure açò, al cèlebre cas d'Ernst Röhm i algun altre líder de les SS nazis. Si bé és cert que Hitler va acceptar fer l’ull gros sobre l'homosexualitat d'aquests dirigents durant un temps –mentre va necessitar comptar amb ells per a aconseguir i consolidar el seu poder–, tan sols un any i mig després d'arribar a la Cancelleria, el dictador va usar aquesta mateixa homosexualitat que fins llavors havia estat ignorant deliberadament per justificar, junt amb l'acusació d'haver-lo traït, la seua ordre d'assassinar sense més tràmit Röhm i els seus col·laboradors. En tot cas, importa assenyalar que, més enllà de qüestions internes, la posició pública del partit de Hitler, l’NSDAP, va ser sempre virulentament homofòbica. Ja el 1928, davant d'un intent per part de les organitzacions homòfiles de fer que fóra abolida la legislació antihomosexual, l'NSDAP va declarar: "Qualsevol que crega en l'amor homosexual és enemic el nostre (...) El poble alemany ha d'aprendre de nou a practicar la disciplina. Per això rebutgem qualsevol forma de lascívia, especialment l'homosexualitat". No és estrany per tant que una de les primeres coses que feren els nazis així que van arribar, a principis del 1933, al govern d'Alemanya fóra tancar, atacar i destruir els llocs de trobada i les organitzacions homosexuals. Ni pot sorprendre'ns tampoc que un parell d'anys més tard enduriren considerablement el paràgraf 175 del Codi penal bismarckià (que castigava la fornicació contra natura entre hòmens), de manera que a partir d'aquest moment no sols fóra possible imposar penes molt més severes als condemnats en aplicació d’aquesta norma, sinó que a més poguera castigar-se tot comportament que s'interpretara com homosexual, fins i tot sense que s'haguera produït cap contacte físic entre els implicats: això va permetre multiplicar per deu el nombre de condemnes anuals per aquest concepte.

Però d'altra banda, avui veiem que paraules com eliminació o extermini van significar generalment, per als nazis, coses distintes amb referència als jueus o als homosexuals. Mentre que (especialment després de la Conferència de Wannsee de gener de 1942, en la qual es va planificar la solució final al problema jueu) aquests termes al·ludien a l'eliminació física, és a dir, a l'assassinat, de tot individu jueu que caiguera a les seues mans –amb independència de l’edat, el sexe o qualsevol altra condició–, pel que fa als anomenats invertits els nazis preferien, per regla general, “eliminar l'homosexual” mitjançant la seua (pretesa) heterosexualització forçosa. Això sí: aquells gais que, per la raó que fóra, els nazis consideraven que no era possible curar sí que eren destinats a la mort, bé mitjançant un programa d’extermini a través del treball –això és, forçant-los a realitzar faenes perilloses i esgotadores, i provocant accidents, fins a anorrear-los–, bé d'altres maneres. Podem deduir que des del punt de vista nazi no s’havia de balafiar sense més ni més un material humà que, en el fons, era ari, i per tant potser es podia aprofitar, si arribava a curar-se, per a la reproducció de la raça o com a carn de canó en l'exèrcit. No obstant això, els mateixos nazis –que mai van destacar per la seua coherència– temien al mateix temps que existira un gen homosexual que poguera transmetre's a les futures generacions, de manera que aquestes en resultaren contaminades i degradades. Aquest temor els va portar a practicar experiments mèdics, amb conseqüències mortals en alguns casos, amb els presoners del triangle rosa, a la recerca del gen en qüestió. I la mateixa idea es pot albirar darrere del pla que pareix que hi havia l’any 1944 per a la castració de tots els homosexuals (en aquesta data, centenars d'hòmens gais havien sigut castrats ja per l'Estat nazi): cal suposar que amb això el règim pretendria combatre, d'una banda, la possibilitat que jóvens normals de la raça superior foren pervertits pels gais, i d'una altra, que el temut gen homosexual poguera transmetre's a les generacions del futur.

Encara que això no siga, com és obvi, res més que un exercici especulatiu, podem preguntar-nos què hauria passat si la derrota de l'Alemanya nazi en la Segona Guerra Mundial no haguera posat fi al poder de Hitler i els seus sequaços. Si s'haguera dut a terme l’esmentat pla de castració de tots els invertits, és probable que els individus mutilats d’aquesta manera hagueren sigut considerats definitivament com inútils i no aprofitables. En la societat nazi, però, no hi havia lloc per als éssers inútils: aquests, que el règim veia com vida indigna de viure, eren sovint simplement eliminats, com havia ocorregut amb els disminuïts físics o psíquics entre els anys 1939 i 1941, durant la campanya –considerada avui com un pas crucial cap a l'Holocaust– anomenada Aktion T-4. Fa vindre calfreds imaginar una Europa de Hitler consolidada i duradora, i pensar en tots els problemes per als quals el poder nazi hauria pogut, en aquestes circumstàncies, implementar una solució final… tot amb el noble fi, per descomptat, de perfeccionar l'espècie humana. De la qual és obvi que no formarien part aquells individus que no meresqueren continuar vivint, segons l'únic criteri vàlid: el dels jerarques del Reich mil·lenari.

(Continuarà.)

Nemo

Holocaust/s (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Expulsats d'Anglaterra el 1290, els jueus van poder tornar-hi a partir del 1656, quan Oliver Cromwell, que necessitava la seua ajuda financera, els ho va permetre de manera oficiosa. La seua emancipació, no obstant això, tardaria encara un parell de segles a arribar, i sol situar-se entre els anys 1858 i 1890. En aquesta última data vivien a Anglaterra uns 50.000 jueus, i gaudien ja dels mateixos drets que qualsevol altre súbdit de la reina Victòria. No sabem, d'altra banda, quants homosexuals hi devia haver a Anglaterra en aquest mateix any, però tenint en compte que el país tenia més de 27 milions d'habitants, podem conjecturar –aplicant els percentatges a l'ús, fins i tot en les estimacions més conservadores– que devien ser prou més que els jueus. No obstant això, mentre que aquests últims fins i tot formaven part del Parlament sense ocultar en absolut la seua condició (de fet, mai no han faltat els jueus al Parlament britànic des del 1858 fins avui), els anglesos homosexuals eren en canvi quasi completament invisibles.

I això no pot estranyar-nos, si tenim en compte que la sodomia (o buggery) estava penada amb la mort a Anglaterra fins al 1861 (i amb la cadena perpètua després) i que arran de l’esmena Labouchere del 1885, pràcticament qualsevol mena de comportament homosexual entre hòmens podia rebre el càstig de dos anys de presó, possiblement amb treballs forçats. Eixir de l'armari en l'Anglaterra victoriana equivalia, per tant, a entrar a la presó. El 1895, va ser precisament això el que va ocórrer a un dels més brillants intel·lectuals de l'època, l'escriptor Oscar Wilde, quan la seua reeixida carrera i fins la seua vida es van veure brutalment truncades en fer-se pública la seua homosexualitat en un escàndol monumental. Dècades més tard, el 1952, la història es repetiria amb l'eminent científic Alan Turing. Darrere d'aquests dos casos cèlebres s'oculten les històries molt menys conegudes –encara que algunes d'aquestes resulten tant o més tràgiques que les de Wilde i Turing– de milers d'hòmens perseguits judicialment durant dècades en aplicació de les lleis angleses contra l'homosexualitat. Lleis que van seguir plenament en vigor fins al 1967, i parcialment fins i tot després d'aquesta data.

No hi ha dubte, doncs, que el tracte que les minories jueva i homosexual van rebre a Anglaterra durant l'era victoriana i les dècades posteriors va ser molt diferent. Mentre que la primera comunitat, definida per les seues tradicions religioses, es beneficiava d'un clima de creixent tolerància en matèria de llibertat de credo, la segona, definida per la sexualitat dels seus membres, no aconseguia trobar cap comprensió en una societat que es caracteritzava per un puritanisme extrem en tot allò que es relacionara amb el sexe. Això ens fa veure que, encara que les històries de l'homofòbia i la judeofòbia a Occident seguisquen en general trajectòries paral·leles i les coincidències entre ambdues (quant a l’origen, la cronologia i els mecanismes de funcionament) siguen molt nombroses, tampoc no han faltat en absolut els temps i els llocs en què aquestes trajectòries s'han distanciat notablement. L'Alemanya postnazi és un altre d'aquests temps i llocs.

Quan, els anys 1944 i 1945, les tropes de les potències aliades contra Hitler van prendre el control dels camps de concentració del Tercer Reich, immediatament van posar en llibertat, com calia esperar, els qui hi estaven tancats com a presoners de guerra o víctimes innocents del nazisme: així doncs, aquells jueus, gitanos, polonesos (i altres eslaus), persones discapacitades, testimonis de Jehovà i presoners polítics que havien aconseguit sobreviure van recuperar de seguida plenament la seua llibertat i els seus drets. En canvi, aquells presoners a l’uniforme dels quals els nazis havien fet cosir un triangle rosa, és a dir, els condemnats per homosexualitat, no van ser considerats pels aliats com víctimes innocents, sinó com simples delinqüents comuns. D'ací que als presos pel crim de tindre i viure una sexualitat diferent de la majoritària se'ls traguera dels camps de concentració tan sols per a traslladar-los a presons ordinàries… i que compliren allí, fins a l'últim dia, la seua condemna; la condemna a la qual havien sigut sentenciats per jutges al servei del nacionalsocialisme en aplicació de les lleis d’aquest règim. Ni tan sols no els va ser descomptat el temps que havien passat internats en uns camps de concentració dels quals era quasi miraculós que hagueren aconseguit eixir amb vida.

És més, la llei nazi que reprimia l'homosexualitat (el paràgraf 175 del Codi penal del Reich del 1871, amb les modificacions realitzades per ordre de Hitler el 1935 per a endurir-lo considerablement) va ser mantinguda en l'Alemanya occidental, sense canviar-ne una sola coma, fins al 1969 (i només va ser totalment derogada el 1994). L'aplicació d'aquesta norma fou, a més, severa, i desenes de milers d'hòmens homosexuals van ser enviats a la presó per aquesta causa entre els anys 1945 i 1969. Els acusats d'haver comés actes homosexuals (actes que, després de la reforma de la llei per part del règim nazi, ni tan sols no calia que inclogueren contacte físic) solien perdre els seus treballs, i alguns d'ells es van suïcidar: tan sols a Frankfurt el 1950 i el 1951 hi va haver sis suïcidis d'aquesta mena. En l'Alemanya de l'Est –malgrat el caràcter dictatorial d’aquest Estat– van anar, en aquest aspecte, per davant dels seus veïns occidentals: el 1950 es va tornar a la redacció del paràgraf 175 de l'època prenazi, i a finals dels anys 50 es va considerar que l'homosexualitat no representava cap perill per a la societat socialista i se la va deixar de perseguir legalment (encara que el paràgraf 175 no va ser formalment abolit fins al 1968).

Per a entendre la sorprenent i indignant situació dels homosexuals en l'Alemanya postnazi crec que cal tindre en compte dos factors. En primer lloc, el fet que les potències aliades vencedores de la Segona Guerra Mundial (els Estats Units, el Regne Unit i la Unió Soviètica) eren països que perseguien legalment l'homosexualitat al seu propi territori, de manera que hauria semblat incoherent que consideraren injustes les lleis nazis que feien el mateix. En segon lloc, que els prejudicis homofòbics ancestrals seguien plenament instal·lats en la societat alemanya després de la caiguda del nazisme: fins i tot el 1957 el Tribunal Constitucional de la República Federal Alemanya va fallar en contra que es declarara nul el paràgraf 175 en la seua redacció hitleriana, per considerar no sols que aquest havia sigut promulgat degudament i no presentava una contaminació tal del dret nacionalsocialista que el fera incompatible amb una democràcia liberal, sinó també que aquesta norma es fonamentava en una “llei moral” (Sittengesetz) que l'alt tribunal de la RFA considerava encara en vigor, per tal com “les dues grans confessions cristianes [la catòlica i la protestant], dels ensenyaments de les quals gran part del poble pren els criteris que regulen el seu comportament moral, condemnen la impudícia (‘Unzucht') homosexual com immoral.”

Era una manera de dir que els prejudicis homofòbics més tradicionals i arrelats, és a dir, els derivats del plurisecular discurs cristià, continuaven determinant l'actitud respecte de l'homosexualitat tant de la majoria de la població com de les mateixes institucions de la RFA encara en aquell moment, a finals dels anys 50 del segle passat. I el mateix podria dir-se d'altres nacions occidentals, com Anglaterra. Tot això en una època en la qual el discurs judeofòbic –derivat com hem dit de les mateixes fonts que l'homofòbic, i amb una història molt semblant a la d'aquest– era ja generalment considerat en tot Occident com inadmissible i incompatible amb els valors en què se sustenta la nostra democràcia.

(Continuarà.)

Nemo

Les arrels de l'odi (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 7 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ni el final de l'Edat Mitjana ni l'adveniment de la cultura humanista i renaixentista suposaran cap millora en la deplorable situació de les minories jueva i homosexual en el món cristià. L'Estat modern, que es trobava llavors en les albors, seguia buscant suport de moment, com a font de legitimitat i com a ciment unificador de la societat, en la religió cristiana, i es mostrava summament intolerant amb els grups socials tradicionalment exclosos per aquesta. Així, doncs, als jueus se'ls continuarà expulsant dels regnes d'Occident (a finals del segle XV se'ls foragitarà de tota la Península Ibèrica), o bé (com en la mateixa Roma dels papes, Venècia o Frankfurt) es restringiran severament les seues llibertats i se'ls obligarà a residir en guetos separats per muralles de les ciutats, en els quals les condicions de vida seran sovint particularment dures. D'altra banda, tampoc no rebran l’ajuda dels reformistes cristians: el mateix Luter escriurà i publicarà Sobre els jueus i les seues mentides, un text doctrinal d'una judeofòbia extrema. També els homosexuals –o sodomites– continuaran patint la persecució tant de les esglésies com dels monarques cristians, els quals promulgaran (com en els casos d'Enric VIII o Carles V) noves lleis que castiguen la sodomia amb la mort. En alguns estats, com els de la Corona d'Aragó, serà la Inquisició catòlica l'encarregada de perseguir i, arribat el cas, cremar a la foguera tant els sodomites com els conversos judaïtzants.

El primer gran canvi en l'actitud d'Occident cap a les minories homosexual i jueva arribarà segles més tard, de la mà de les idees de la Il·lustració i de les revolucions liberals que pretendran posar-les en pràctica. Al setembre de 1791, la mateixa Assemblea Nacional francesa que un parell d'anys abans, en els començaments de la Revolució, havia aprovat la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà pren dues decisions de la major significació: despenalitza primer l'homosexualitat, i tan sols dos dies més tard emancipa els jueus, és a dir, els declara ciutadans de ple dret. Les guerres revolucionàries i napoleòniques, primer, i les revolucions liberals després permetran l'extensió per bona part d'Europa (i de la resta del món) d'aquests avanços, a pesar de la dura oposició dels sectors reaccionaris antiliberals (així, el bastió del reaccionarisme més extrem, la Santa Rússia dels tsars, penalitzarà l'homosexualitat en la dècada del 1830, i en aquesta mateixa dècada promulgarà lleis opressives per als jueus).

La progressiva secularització, en aquesta època, de l'Estat i la societat erosiona el fonament religiós dels prejudicis tant homofòbics com judeofòbics. El vell odi, no obstant això, estava massa arrelat en les societats europees i occidentals per a desaparéixer amb tanta facilitat: aconseguirà sobreviure, i fins cobrar un nou vigor, traduint el seu discurs a un llenguatge més coincident amb els temps, mitjançant el qual donarà als prejudicis multiseculars una aparença de modernitat i objectivitat científica. Naixen així, en la segona meitat del segle XIX, l’antisemitisme i la patologització de l’homosexualitat.

El primer, que va prenent cos especialment en la dècada del 1870 a partir dels escrits i l'activisme de l'alemany Wilhelm Marr (inventor del mateix terme antisemitisme), es diferencia de l'antijudaisme tradicional pel fet que aquest menyspreava els jueus per la seua religió, mentre que l'antisemitisme –en la línia del racisme suposadament científic llavors en voga– els atacarà pel que presentarà com les característiques racials d’aquesta minoria. D'altra banda, el terme sodomita, l'origen i el sentit del qual remetien òbviament al terreny religiós, anirà retrocedint davant el neologisme homosexual, més neutre. Cal assenyalar que aquest terme va ser inventat (el 1869) per un defensor dels drets de les persones a qui es refereix, l'escriptor austrohongarés (resident a Berlín) Karl-Maria Kertbeny, però amb el temps va ser adoptat també per aquells qui, des de la medicina, la biologia o la naixent psicologia, presentaven ara com homosexuals malalts o tarats els qui durant segles havien sigut considerats com sodomites depravats i viciosos. Darrere del nou llenguatge, per tant, s'amagaven els vells prejudicis, o almenys la part més substancial d'aquests. La inferiorització d'homosexuals i jueus, lluny de veure's qüestionada, semblava haver trobat la confirmació “científica” en les noves teories.

Així, doncs, quan el 1932 arribe al poder a Alemanya un partit virulentament antisemita, i no menys virulentament masclista i homòfob, l’NSDAP d'Adolf Hitler, aquest podrà basar-se, per excloure de la comunitat del poble alemany les minories jueva i homosexual, tant en la judeofòbia i l'homofòbia tradicionals –i en els prejudicis que aquestes havien anat estenent durant segles en la societat– com en l'actualització científica d'ambdós discursos efectuada en les sis o set dècades anteriors. Les teories racistes antisemites i les que patologitzaven l'homosexualitat van servir als nazis per a justificar la seua presentació de jueus i homosexuals com uns éssers biològicament i psicològicament degenerats, que suposaven sengles amenaces de contaminació per a la raça superior dels alemanys aris (i heterosexuals). D'ací concloïen que era necessari servir-se de tots els mitjans necessaris per a extirpar ambdues amenaces i assegurar, així, la supervivència i la puixança de la Herrenrasse.

Però el nazisme, com indicàvem, tampoc no va desdenyar el recurs a l'homofòbia i la judeofòbia de caràcter més tradicional. Els nazis, per exemple, van donar gran difusió al text antijueu de Luter a què ens referíem abans (Sobre els jueus i les seues mentides) i el van usar ben sovint com a argument d'autoritat per a justificar el seu propi antisemitisme. També van aprofitar, per a donar cobertura legal a la seua brutal persecució dels homosexuals, la penalització de la fornicació contra natura entre hòmens en el paràgraf 175 del Codi penal del Reich alemany, promulgat el 1871 pel conservador Bismarck (el qual, a falta d'arguments científics, va justificar la seua necessitat per la percepció popular que l'homosexualitat constituïa “no sols un vici, sinó un crim”, és a dir, per l'existència de prejudicis homofòbics molt arrelats en la societat).

En definitiva, el règim nazi, hereu d'una llarguíssima tradició d'odi i menyspreu cap a les minories jueva i homosexual, cregué haver trobat en l'eradicació d'ambdues minories la solució final al problema que, des del seu punt de vista, suposava la mera presència d’aquestes en la societat. Per descomptat, el vertader problema no estava en l'existència dels esmentats grups minoritaris, sinó precisament en aquesta tradició que els estigmatitzava i demonitzava. Era aquest odi el que havia de ser eradicat de la societat alemanya i europea per a possibilitar, a partir de la valoració positiva de la diversitat humana, la convivència en pau i llibertat de totes les persones. Avui, més de 60 anys després de l'horror dels camps de la mort, cal lamentar que la tasca d'arrancar de les nostres societats les velles arrels de l'odi continue trobant-se –a pesar dels innegables progressos que s'han aconseguit en molts camps– encara lluny d'aconseguir plenament el seu objectiu.

Nemo

Les arrels de l'odi (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 31 d'octubre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Com hem d'interpretar l'Holocaust jueu? Com una mena d'accident històric, producte de l'arribada al poder a Alemanya, per una lamentable combinació de circumstàncies, d'un dement assassí i un grupet de col·laboradors igualment desequilibrats? Com un monstruós parèntesi en la història del progrés de la civilització occidental? Encara que el caràcter extrem de l'horror dels camps d'extermini puga explicar la tendència de molts a insistir en el caràcter excepcional de l'Holocaust, hem de resistir-nos a la temptació de traure la destrucció dels jueus d'Europa de la història, de convertir-la en un fenomen tan aberrant i atroç com incomprensible… i, en tant que incomprensible, en última instància irrellevant.

No: l'horror de l'Holocaust potser no té –per l’escala, per la natura d'assassinat massiu organitzat industrialment, per l’arbitrarietat i la falta de sentit que el caracteritzen– precedents, però allò que no hi ha dubte que té són arrels en la història d'Occident, com ens fa veure Georges Bensoussan (responsable editorial del Memorial de la Shoah de París) en el seu llibre Europe. Une passion génocidaire. I són arrels molt profundes, arrels que es remunten en el temps per a dibuixar la història de l'odi als jueus a través de molts segles. Per aquesta raó, lluny de ser irrellevant, l'Holocaust constitueix una referència imprescindible per a interpretar la història i la cultura d'Occident. I per aquesta mateixa raó, la primera secció de l'exposició permanent del Memorial de la Shoah està dedicada a explicar la història de la judeofòbia a Europa.

Quan u examina amb deteniment aquesta història de la judeofòbia s’adona, si coneix també la història de l'homòfobia, dels nombrosos paral·lelismes i coincidències que hi ha entre totes dues. Començant per l'origen mateix, perquè encara que hi puga haver precedents més antics, tant la judeofòbia com l'homofòbia de l'Occident medieval i modern sorgeixen com a conseqüència del fet que jueus i homosexuals constitueixen minories que no tenen cabuda en els rígids esquemes ideològics que s'imposen arran de l'aliança entre el poder imperial romà i el cristianisme, i que han continuat dominant les nostres societats fins fa relativament poc de temps (i encara exerceixen una influència enorme sobre aquestes). L’esmentada aliança s'estableix en el segle IV de la nostra era, i el mateix emperador que la inicia, Constantí I, i els fills d'aquest seran els primers a legislar en contra d'homosexuals i jueus.

En els segles VI i VII observem, als dos extrems del món (ex)romà, exemples molt notables de persecució legal a ambdues minories, que són ara utilitzades com a bocs expiatoris per a desviar-hi el descontentament popular i apartar-lo d’aquesta manera dels qui ostenten el poder: d'una banda, des de Constantinoble, l'emperador Justinià I introdueix per primera vegada el terme sodomita per a referir-se als homosexuals, i estableix per a la sodomia la pena de mort a la foguera; aquest mateix emperador retalla sensiblement els drets de la minoria jueva. D'altra banda, els reis visigots d'Hispània, després de convertir-se de l'arrianisme al catolicisme, pretendran guanyar-se la lleialtat de la majoria hispanoromana i catòlica dels seus súbdits mitjançant l'exclusió i la persecució legals de les minories jueva i homosexual.

La intolerància de les societats cristianes cap a jueus i homosexuals s'agreujarà considerablement a partir del segle XII, quan, coincidint amb les primeres croades, una onada de fanatisme religiós envestirà la Cristiandat: els jueus d'algunes regions d'Europa occidental seran massacrats pels mateixos croats de camí cap al Pròxim Orient, i més tard començaran les primeres expulsions dels jueus del territori d'aquest o aquell monarca cristià. En el segle XIII, d'altra banda, veiem com l'homosexualitat passa a ser castigada amb la pena de mort en legislacions de l'Europa occidental que abans no la perseguien, perquè seguien el model carolingi, més tolerant, en lloc del de Justinià o el visigòtic; al mateix temps, es comença a associar sistemàticament homosexualitat amb heretgia i bruixeria (i viceversa), la qual cosa farà als homosexuals especialment vulnerables davant dels nous guardians de l'ortodòxia cristiana (Inquisició, tribunals eclesiàstics, etc.). A partir del segle XIV tindran lloc persecucions i execucions massives de sodomites en diverses regions d'Europa.

Un aspecte que mereix ser assenyalat és que tant la judeofòbia com l'homofòbia buscaran suport, per justificar la repressió i seduir les gents comunes, en mites que, a partir d'un fonament religiós, arriben a extrems d'irracionalitat que avui dia trobem francament xocants. Així, la consideració dels jueus com deïcides –assassins de Déu–, basada en els relats evangèlics de la passió de Jesús, donarà origen a la llegenda que aquests assassinen xiquets cristians per consumir la seua sang en els seus rituals, llegenda molt estesa i avalada per les esglésies cristianes durant segles. També se'ls acusarà, en els temps de la pesta negra, d'enverinar deliberadament pous i fonts per transmetre la malaltia; a conseqüència d'aquesta idea absurda, milers de jueus d'ambdós sexes i de totes les edats seran brutalment assassinats en unes quantes ciutats europees pels seus veïns cristians.

En el cas dels homosexuals, determinats textos bíblics –com ara la història de Sodoma i Gomorra, d'on sorgeix el paradigma ideològic de la sodomia i la presentació extremadament negativa que fa aquesta del sexe entre hòmens– seran interpretats com proves que Déu, a pesar de la infinita bondat que se li atribueix, avorreix els sodomites fins al punt d'enviar terratrémols, pestilències, grans fams i tota mena de catàstrofes a fi de castigar-los no sols a ells, sinó també les poblacions i els territoris on resideixen. Per mitjà d'aquests i altres mites semblants s'aconseguirà que l'odi cap a jueus i “sodomites” es faça summament popular en les societats cristianes, amb la qual cosa les arrels d’aquest odi, que com hem vist són molt profundes, es faran també amb el temps cada vegada més fortes i més grosses: més difícils, per tant, d'arrancar.

(Continuarà.)

Nemo